Ben cert que aquest concepte de recreació i patrimoni junts no us ve de nou, però…, que significa? La resposta la trobareu en les següents línies, il·lustrant les trinxeres de El Pago gestionades pel CESUB a Subirats amb les fotografies de Marc Seriol (marcmarkhus a xarxes) amb escenes recreades que de ben segur haguessin pogut passar, a més d’alguna que no, però útil cara a explicar altres coses d’interès. Unint, com hem dit…la recreació històrica i el Patrimoni.
Posant una mica d’argument, aquelles trinxeres van ser utilitzades a les darreries de la guerra a Catalunya, quan es tractava de guanyar temps per que Barcelona fos evacuada per qui pogués, sent els combats entre 22 i 24 de gener. Enfrontant les forces d’una desgastada 15 Brigada republicana contra la tot poderosa 13 divisió del general Barrón. Sent utilitzades en aquells combats fortificacions construïdes per civils mobilitzats a últims moments.
Veient les imatges, entendreu per que diem que una mostra patrimonial s’entén millor amb recreadors que sense.
Les primeres escenificacions fou a la trinxera en S de la segona meitat del recorregut, en una primera sessió de prova de fotògraf i un recreador (cal no oblidar que en temps de Covid tota precaució es poca). I entre les diverses escenes vam anar des dels primers moments de guerra fins als darrers. Ara procedim a citar les escenes amb una foto corresponent:
Primers moments de guerra, demostració de que el blanc no es un color de combat, gorret de les JSU:
Manta de soldat a mode de capot, tapant la camisa blanca, gorret de la FAI:
Milicià ja més avançada la guerra, primeres robes d’abric i millors posicions de combat, incorporant el casc Trubia model 21:
Mostra de com canviar el color del casc només amb fang, permetent la confusió en el terreny.
Caporal de l’exercit republicà, tapant-se amb la manta, llegint en un moment de repòs dins de la trinxera.
Caporal afaitant-se dins de la trinxera, no era el més còmode del món, però era possible.
Requetè carlista introduint una pinta de bales en una tercerola.
Requetè carlista apunt de saltar per sobre una trinxera, veiem la manta a mode de capot amb les cartutxeres per sobre.
Prova de mimètica del vermell, es diu que un requetè no es treia mai la boina, però si que se la tapaven amb el casc. Veiem que el resultat es evident.
Sent aquest el final del primer dia, i una mica curt en possibilitats atès que només érem dos, però sincerament el resultat es prou valid per destruir mites, explicar la necessitat d’ocultar-se i no portar colors «no naturals».
La segona sessió ja fou mes nombrosa, érem quatre recreadors i el fotògraf, i es notarà en els resultats. Sent l’escenari el niu de metralladora de pedra i els seus entorns. Aquesta vegada si que jugant més amb la història explicada al principi, i si bé podem pensar que a més persones més escenes…errareu. Menys en van ser! Però de més complexitat.
Civils reclutats fortificant, com que el terreny no permet trinxeres es procedeix a fer parapet.
Niu de Metralladora en posició de vigilància i llestos per fer foc.
Saqueig d’un mort falangista.
Posició de transport de ferit lleu, segons manual de camillers.
Captura i interrogatori d’un sergent franquista.
Moltes fotografies podreu pensar, però es una selecció, selecció que dona vida a uns parapets i trinxeres perduts al bosc, oblidats fins no fa tants anys i que per bé que ara visitables gràcies a les visites que organitza el CESUB des del museu del CIUDEB i les rutes de Ultima defensa de Barcelona i Sabors en temps de guerra.
Mai tindran la «vitalitat» recuperada en aquestes fotos, «vitalitat» que de ben segur agrairem que no recuperin…cal dir.
Però que de ben segur us han servit per deixar de veure les trinxeres com aquells forats buits a terra, eren llocs de lluita i vida, de terribles condicions certament, però fruit d’una circumstancia que la recreació històrica busca explicar.
I es que qui oblida el seu passat està condemnat a repetir-lo.
Oriol Miró Serra.
4 de novembre de 2020.
