El passat 20 de febrer del 2022 vam participar en la novena edició de la Cursa dels Biberons. Aquesta és la primera de les 13 curses a realitzar dins del Circuit de Curses per la Muntanya de les Terres de l’Ebre. Va comptar amb 7 circuits diferents i més de 500 participants.
La Cursa va tenir el suport de diversos grups recreatius, els quals es van ubicar en diferents punts estratègics del recorregut. El paper dels recreadors va consistir a ambientar la cursa, aclamar als corredors i en molts casos donar indicacions del trajecte. La participació dels grups recreatius en la Cursa dels Biberons és molt reminiscent a la batalla de l’Ebre; la qual va ser viscuda del juliol al novembre de 1938 al mateix territori. En aquest context, el poble de Pinell de Brai es va convertir en una zona de rereguarda republicana amb serveis sanitaris, intendència i de descans, i per aquest motiu va ser força bombardejat per les forces franquistes; nogensmenys, no és l’únic motiu pel qual es compta amb la presència dels recreadors. L’any 1938, el govern republicà de Manuel Azaña va ordenar l’allistament de tots els homes menors de 45 anys, destacant particularment el grup de 30.000 joves nascuts als anys 20. Se’ls va nomenar com la «Quinta del Biberó» o la «Lleva del Biberó», ja que l’edat mitjana era de 14 anys. Els joves primerament participaven en tasques d’auxiliars de menjadors, infermeries o missatgers, però ben aviat els van enviar a estrenar-se a la Batalla de l’Ebre. Menys de la meitat dels joves van poder arribar a la fi de la guerra, i els que ho van fer van acabar empresonats o, amb una mica de sort, exiliats a França.
Per tots aquests fets, anualment s’organitza la Cursa dels Biberons amb un homenatge en la serra de Pàndols en el monument de la Quinta del Biberó en memòria de tots els joves que van veure injustament la seva mort.
El recorregut de la marxa canvia anualment, per tant, mai es fa la mateixa ruta. D’aquesta manera la cursa no es fa repetitiva i cada any es té l’oportunitat poder fer-la posant-se en paper dels militants de l’Exèrcit Popular de la República i conèixer les dificultats d’un terreny muntanyós amb forts pendents i vestits amb tota la uniformitat característica de l’època.
Enguany hem participat la marxa general de 13,5 km seguint les indicacions i les senyalitzacions de l’organització. Al llarg del trajecte vam provar les nostres capacitats físiques i cognitives, així com, per exemple, ens vam trobar amb bifurcacions sense senyalització sobre el camí que s’havia de seguir, les quals van ser segurament arrasades pels participants de la cursa. També ens vam trobar amb persones de la marxa amb les quals vam poder compartir coneixements i experiències sobre la zona, poder trencar fronteres invisibles i crear un vincle entre els recreadors i els participants. En el transcurs de la ruta vam descobrir senyalitzacions verticals en forma de cartells en tres idiomes sobre la història de la zona i les característiques especials de cada espai en concret. Aquests recursos són necessaris i estan molt ben adequats en espais naturals amb història i patrimoni a l’aire lliure per ajudar-los a interpretar correctament quan no hi ha cap guia per fer-ho.
Imatge 4 i 5: Soldats de l’Exèrcit Popular de la República. Font: José Luis Gallardo i Natalia Dudina
En definitiva, la visió general de la marxa va ser molt positiva. Ens vam poder apropar a l’excursionisme d’una forma poc comuna per a la persona corrent: portant l’equipament que haurien portat els soldats de la Guerra Civil a qualsevol marxa. El contrast de la roba de colors cridaners dels corredors i la nostra equipació, en tons verds i apagats, era evident. A més, els participants de la cursa van tenir l’oportunitat d’interactuar amb nosaltres, donant-nos l’oportunitat de difondre la recreació històrica des del punt de vista més social.
Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica. (s.f.) LA QUINTA DEL BIBERÓN, ADOLESCENCIA ENTRE FUSILES | Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica. (2013, 16 enero). Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica. De https://memoriahistorica.org.es/la-quinta-del-biberon-adolescencia-entre-fusiles/
Aquest es un d’aquells articles que sempre he tingut al cap, i en ball constant, masses vegades començat i mai acabat.
La qüestió es que, i anant al moll de l’os…, no tot hauria de ser recreable.
La motivació final, mai volguda realment, va ser en una de les darreres recreacions del 2021, quan en els seus xats preparatoris van aparèixer dos propostes que mai esperava sentir. Un afusellament i un violació, que per molt figurada i fora de public que fos, seguien sent dos barbaritats a recrear.
CREIEU-ME SI US DIC QUE M’AGRADARIA QUE AQUESTES IMTAGES FOSSIN FALSES
Per sort…la segona, no es va produir, però la primera si.
I això es el que porta a la pregunta. Que es recreable i que no…o, quins podrien ser els límits ètics dins d’una recreació.
El sentit comú, podríeu pensar, però…acabem de veure que no ho es. Quina dignitat hi ha en recrear el segon, i perdoneu no gosi repetir el concepte…
Quina didàctica hi ha en recrear una execució, i més sense public? Si volem mostrar una execució de manera didàctica…fem-ho, però bé. I, fent un esforç intentarem crear un fil de com podríem fer l’afusellament.
El primer seria donar un aire de total solemnitat i seriositat al public, vigilant que no hi hagués menors.
El segon, triar MOLT BÉ el personal que el realitza, explicant pas per pas i detall a detall, sempre sense sortir de la solemnitat i seriositat del fet a recrear.
Tercer i ultim, execució, i sento decepcionar-vos…aquest pas, NO EL FARIA MAI, s’explica que passaria, com seria registrat en una autòpsia, i el que vulgueu…però no s’executa a ningú. A no ser que sigui per pel·lícules, que es un cas totalment apart, i que repetiríem els dos passos anteriors.
I ara que hem hem obert el meló dels límits, un altre que em ronda de fa molt, anys i tot. El limit de la política, considerant impossible la despolitització que tant agrada vendre. Ja que des del punt que les persones triem un bàndol de vida, considerem millors uns o altres.
El que hem d’aprendre es que no es noti que pensem, fent creïble el personatge.
Jo com a tinent d’enginyers disposat a revoltar-se contra la «xusma obrera»
Qui em coneix, sap que soc d’esquerres i obrer, però per tal personatge, un tinent que s’anava a revoltar, no vaig dubtar mai en deixar frases contranatura pròpia que denigraven les dones i els obrers.
Com tocava amb el paper, per que, oh, sorpresa, ser creïble en un paper va més enllà de la roba.
Tenim exemple de persona ben vestida amb mal comportament? Si, i per molta gent sacralitzat com gran recreador!
No es pot tolerar un sergent republicà en rereguarda fent brometes sobre passar-se, la «altura del trigo en Valladolid» o interrompent l’entrevista de televisió a una companya amb «Arriba España»
Les dos primeres, si hi hagués hagut la figura del comissari polític en campament haguessin significat un arrest, com a mínim…, la tercera es senzillament de poc o nul companyerisme. Ras i curt, fora de recreació pensa i fes el que vulguis, dins d’ella, comporta’t!
Afegint, com a colofó la seva preferència a fer de comandament dur, dels que atonyinen, ja m’enteneu!, extrem del qual, i recorrent al dret a reservar-me la font de la informació, i sent indirecta, no es del tot confirmable, posarem en una ombra de possible, per bé que coneixent-lo, jo hi dono credibilitat, li conec el gust per la «fusta» i no poques vegades li he vist exhibir.
Senyors, el físic també es un limit a ser recreat, a no ser que sigui pactat i tractat igual que una execució, que ja ha estat descrita la meva opinió.
Mai diré que sigui el millor recreador, tampoc em considero el pitjor, però tinc les meves normes M’agrada pensar que compartides en certa mesura per una gran quantitat.
Per desgracia o sort, no seré jo qui ho digui…, no tothom te els mateixos valors i cada entitat tria qui convida. Però, i per acabar diré que qui va proposar el cas innombrable del principi, qui va proposar-ho hauria d’estar fora de circulació durant molt de temps, cosa que no va ser, ja que a la següent…hi era. Segueixo sense entendre la raó, va contra tota norma pròpia, quins valors acceptem? No ho sé!
Del darrer, sempre va impecable en uniformitat, i, no ens enganyéssim, sap quedar bé cara al public, de manera que l’actitud descrita, realment només va ser molesta pels companys.
Però ara, i anem al plantejament, sobretot del final de les recreacions, parlem del creuament de banderes, cosa molt normal al principi. Precisament en l’acte polític de despolititzar la recreació! Es segueix fent, pensant que es fa un favor.
Però, i tal vegada sigui la meva evolució personal. No es tal acte un equipament entre colpejats i colpistes? No es massa tot un «TODOS NOS HICIMOS DAÑO» que passa injustament pàgina a un cop d’estat de nefastes conseqüències que encara dura ara?
I si, per eliminar aquest injust equipament, ho subsituim per un minut de silenci que, alhora permetria estar més còmode als que cauen, per motius de recreació, al bàndol antinatural per la seva consciencia? I que per necessitats de guió han fet el gest d’adaptació? Sigui del bàndol que sigui?
Oriol Miró Serra
10 de febrer de 2022
Los límites de la recreación.
Éste es uno de esos artículos que siempre he tenido en la cabeza, y en baile constante, demasiadas veces empezado y nunca acabado.
La cuestión es que, y yendo al tuétano…, no todo debería ser recreable.
La motivación final, realmente nunca querida, fue en una de las últimas recreaciones del 2021, cuando en sus chats preparatorios aparecieron dos propuestas que nunca esperaba oír. Un fusilamiento y una violación, que por muy figurada y fuera de público que fuera, seguían siendo dos barbaridades a recrear.
Por suerte…la segunda, no se produjo, pero la primera sí.
Y esto es lo que lleva a la pregunta. Que es recreable y no…o, cuáles podrían ser los límites éticos dentro de una recreación.
El sentido común podrías pensar, pero… acabamos de ver que no lo es. Qué dignidad hay al recrear lo segundo, y perdone no se atreva a repetir el concepto…
¿Qué didáctica existe al recrear una ejecución, y más sin público? Si queremos mostrar una ejecución de manera didáctica… hagámoslo, pero bueno. Y, haciendo un esfuerzo intentaremos crear un hilo de cómo podríamos hacer el fusilamiento.
Lo primero sería dar un aire de total solemnidad y seriedad al público, vigilando que no hubiera menores.
Lo segundo, elegir MUY BIEN al personal que lo realiza, explicando paso por paso y detalle a detalle, siempre sin salir de la solemnidad y seriedad del hecho a recrear.
Tercero y ultimo, ejecución, y siento decepcionaros…este paso, NO LO HARÍA NUNCA, se explica que pasaría, como sería registrado en una autopsia, y lo que se quiera…pero no se ejecuta a nadie. A menos que sea por películas, que es un caso totalmente aparte, y que repetiríamos los dos pasos anteriores.
Y ahora que hemos abierto el melón de los límites, otro que me ronda desde hace mucho, años y todo. El límite de la política, considerando imposible la despolitización que tanto gusta vender. Ya que desde el punto de que las personas elegimos un bando de vida, consideramos mejores unos u otros.
Lo que debemos aprender es que no se note que pensamos, haciendo creíble al personaje.
Quien me conoce, sabe que soy de izquierdas y obrero, pero por tal personaje, un teniente que se iba a sublevar, nunca dudé en dejar frases contra-natura propia que denigraban las mujeres y los obreros.
Como tocaba con el papel, porque, oh, sorpresa, ser creíble en un papel va más allá de la ropa.
¿Tenemos ejemplo de persona bien vestida con mal comportamiento? ¡Si, y por mucha gente sacralizado como gran recreador!
No se puede tolerar a un sargento republicano en retaguardia haciendo bromitas sobre pasarse, la «altura del trigo en Valladolid» o interrumpiendo la entrevista de televisión a una compañera con «Arriba España»
Las dos primeras, si hubiera habido la figura del comisario político en campamento, hubieran significado un arresto, como mínimo…, la tercera es sencillamente de poco o nulo compañerismo. En resumidas cuentas, fuera de recreación piensa y haz lo que quieras, dentro de ella, ¡comportate!
Añadiendo, como colofón su preferencia a hacer de mando duro, de los que atañen, ¡ya me entendéis!, extremo del cual, y recurriendo al derecho a reservarme la fuente de la información, y siendo indirecta, no es del todo confirmable, pondremos en una sombra de posible, aunque conociéndolo, yo le doy credibilidad, le conozco el gusto por la fusta y no pocas veces le he visto exhibir.
Señores, el físico también es un límite a ser recreado, a menos que sea pactado y tratado al igual que una ejecución, que ya ha sido descrita mi opinión.
Nunca diré que sea el mejor recreador, tampoco me considero lo peor, pero tengo mis normas. Me gusta pensar que compartidas en cierta medida por gran cantidad.
Por desgracia o suerte, no seré yo quien lo diga…, no todo el mundo tiene los mismos valores y cada entidad elige quien invita. Pero, y para acabar diré que quien propuso el caso innombrable del principio, quien lo propuso debería estar fuera de circulación durante mucho tiempo, cosa que no fue, ya que en la siguiente… estaba. Sigo sin entender la razón, va contra toda norma propia, ¿qué valores aceptamos? ¡No lo sé!
Del último, siempre va impecable en uniformidad, y, no nos engañáramos, sabe quedar bien cara al público, por lo que la actitud descrita, realmente sólo fue molesta por los compañeros.
Pero ahora, y vayamos al planteamiento, sobre todo del final de las recreaciones, hablemos del cruce de banderas, algo muy normal al principio. ¡Precisamente en el acto político de despolitizar la recreación! Se sigue haciendo, pensando que se hace un favor.
Pero, y tal vez sea mi evolución personal. ¿No es tal acto un equipamiento entre golpeados y golpistas? ¿No es demasiado todo un «TODOS NOS HICIMOS DAÑO» que pasa injustamente página a un golpe de estado de nefastas consecuencias que todavía dura ahora?
¿Y si, para eliminar este injusto equipamiento, lo sustituimos por un minuto de silencio que, al mismo tiempo permitiría estar más cómodo a los que caen, por motivos de recreación, en el bando antinatural por su conciencia? ¿Y que por necesidades de guion han hecho el gesto de adaptación? Sea del bando que sea?
Sovint, en les recreacions, veiem als «veterans» alliçonant als menys experimentats en la manera adequada de moure’s amb el fusell a les simulacions de combat, per assegurar que no s’adopten postures anacròniques. L’objectiu d’aquest article és analitzar el rerefons històric d’aquesta qüestió, i proporcionar uns arguments fonamentats sobre les postures més correctes.
Aclarim que encara que en el títol parlem de «desplaçaments tàctics», aquest és un terme modern; en l’època es parlava de moviments d’ordre de combat.
Com a punt de partida, prendrem el Reglamento Táctico de Infantería de 1929, en vigor durant la Guerra Civil, ja que un dels objectius de la instrucció bàsica és imbuir al soldat uns coneixements tant teòrics com, en particular, pràctics, amb una metodologia basada en la repetició, que busca que s’adquireixi memòria muscular dels moviments.
Veurem que en l’article 22 de l’R29 s’esmenta que serà la posició de «suspendre armes» la que s’adoptarà per a desplaçaments «a peu ferm» (s’entén que es refereix a quan no s’ha ordenat arma a l’espatlla). Recordem que en l’art. 20 es descriu «suspendre armes» així: s’agafarà l’arma amb la mà dreta per sobre de l’alça i s’elevarà, inclinant la boca del canó cap endavant fins que estigui a una distància d’uns 30 centímetres de l’espatlla dreta.
Per al «pas lleuger» indica expressament que les armes es duran sempre en suspensió, sent l’única diferència especificada que el soldat recolzarà la mà dreta (amb la qual sosté el fusell) al maluc, i amb l’esquerra subjectarà la beina de la baioneta.
Quines altres referències trobem al R29 sobre com portar el fusell als desplaçaments tàctics? Com no és d’estranyar, haurem de buscar en els apartats de «Ordre de combat», que tracten de les formacions, desplegaments i disposicions per focs i avenços.
En l’art. 113 es diu que la tropa portarà el fusell horitzontal. Resulta obvi que és una adaptació del «suspengueu», consistent a sostenir l’arma per un punt més proper al seu centre de gravetat, posició més còmoda i pràctica. El «suspengueu», tal com es descriu en l’apartat d’instrucció d’ordre tancat, serveix per a desplaçaments curts, però no per a recorreguts més llargs. En l’art. 138 afegeix que el pas lleuger o a la cursa seran els recomanats per a moviment en terreny descobert, i sostenir el fusell de la manera descrita, horitzontal, és la més apropiada.
És important remarcar que el «suspengueu armes» és una posició que existia des de feia dècades en els reglaments espanyols, i també en els d’altres països, així com la variant de transport horitzontal de la mateixa; i que es va mantenir durant uns quants anys més, també de manera general. A tall d’exemple, vegem un parell d’il·lustracions, tretes de reglaments d’abans (nord-americà, període Primera Guerra Mundial) i després del període 1936-1939 (israelià, posterior a la Segona Guerra Mundial, basat en el britànic).
Al cap i a la fi, aquesta postura és còmoda i deixa el braç esquerre lliure, el que serveix per equilibrar els moviments, de manera que és pràctica fins i tot corrent per terreny accidentat; i es pot mantenir durant temps prolongat.
Un cop establertes les bases reglamentàries, cal corroborar que la seva aplicació s’estenia a la pràctica en campanya, i no ens serà difícil trobar fotografies d’època en què els soldats efectivament porten el fusell de la manera prescrita:
Novament, es pot constatar que aquesta postura es va mantenir en ús comú durant uns quants anys, com ens mostren moltes imatges de la Segona Guerra Mundial:
I, de fet, durant força més temps, com ho prova que diversos dissenys de fusells d’assalt de les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial incorporessin nanses de transport, precisament per facilitar portar l’arma suspesa; per exemple, el L1 A1 britànic o el M16 nord-americà.
És aquesta l’única postura que utilitzaven els soldats en aquesta època per desplaçar-se en ordre de combat? La veritat és que no, i trobarem altres que eren freqüents, en situacions de moviment en àrees on hi hagués un risc més imminent de trobada amb l’enemic, i es cregués necessari tenir el fusell en una disposició que permetés utilitzar-lo amb prestesa.
En l’R29 no es contempla específicament semblant postura, encara que sí es fa referència, en l’apartat del combat cos a cos amb baioneta, a les postures «de guàrdia», que s’associaran en altres textos amb l’ordre «previngueu».
Com veurem, en la pràctica, en ordre de combat, s’adoptaven altres postures a part del «suspengueu», postures en què se sosté el fusell amb les dues mans.
Una primera postura bàsica es correspon al “tercegeu armes», que apareixerà més endavant en els reglaments espanyols; aquesta postura es troba en els reglaments d’alguns exèrcits de l’època, com el nord-americà, però no és molt comú en la teoria, encara que en la pràctica està normalitzada.
Una consideració pràctica a favor d’aquesta postura és que es considerava més segur portar el fusell apuntant cap amunt, no solament en cas de tret accidental, també per evitar colpejar o fins enterrar el canó (recordem que els fusells eren més llargs, especialment amb baioneta calada), i la posició tercejada s’adequa bé a això; també per a desplaçaments per terreny ferèstec, on el fusell pogués entrabancar o xocar.
Portar l’arma tercejada da era una postura que ja es considerava suficient pel que fa a prevenció, de manera que la observem en tropes que es desplacen per zones amb possible presència enemiga; i un bon punt de partida per a altres, de manera que es varia l’angle i encarament del fusell d’acord a la necessitat, i la culata pot passar a estar sota el braç i l’arma més de costat, adaptant, de fet, en moviment, les posicions de prevenció. D’aquesta manera, es podia passar ràpidament a «cos a terra» i adoptar la posició de tir apuntat; en les variants més properes a les posicions de «guàrdia», també servia en situacions en què s’anticipés el combat cos a cos, i fins i tot per fer un tret d’emergència des de la cintura. En suma, s’adaptava la posició segons la percepció de risc de contacte amb l’enemic.
Naturalment, aquesta postura es va seguir utilitzant després de la Guerra Civil, com podem veure en aquesta selecció d’imatges de la Segona Guerra Mundial:
A diferència del que hem estat explicant, la infanteria dels nostres dies rep entrenament per desplaçar-se tàcticament d’una altra manera, portant les seves armes en una posició d’alerta que permet portar-les immediatament a la posició de foc, que es caracteritza per tenir la culata adjacent o ja en contacte amb l’espatlla, depenent del nivell d’alerta.
Tinguem present també que els moderns fusells d’assalt (o carrabines, que estan guanyant preponderància) tenen una ergonomia diferent, i a més són més lleugers, més curts i tenen menys retrocés perquè la munició és de menor calibre, la qual cosa es presta a un ús tàctic diferent que comporta diferents postures de maneig; fins i tot les corretges poden tenir diferents possibilitats de configuració, que faciliten aquestes disposicions.
Recapitulant, com podem comprovar en fotografies d’època, normalment, els soldats en ordre de combat dels anys 30 (i 40) portaven els fusells suspesos, tercejats o en variants de les postures preventives, depenent de si interessava prioritzar el moviment, per a la qual que la millor elecció era la primera postura, o l’alerta, per a la qual era preferible alguna variant de les segones, ajustada a el nivell de risc percebut, segons la imminència de la necessitat de fer foc o fins i tot lluitar cos a cos.
Ja per acabar, us presentem una comparació de fotografies, per il·lustrar algunes de les posicions més aconsellables, de les que es veuen en fotografies d’època, per a desplaçaments en ordre de combat, i algunes de les que s’haurien d’evitar:
A menudo, en las recreaciones, vemos a los “veteranos” aleccionando a los menos experimentados en la manera adecuada de moverse con el fusil en las simulaciones de combate, para asegurar que no se adoptan posturas anacrónicas. El objetivo de este artículo es analizar el trasfondo histórico de esta cuestión, y proporcionar unos argumentos fundamentados acerca de las posturas más correctas.
Aclaremos que aunque en el título hablamos de “desplazamientos tácticos”, este es un término moderno; en la época se hablaba de movimientos en orden de combate.
Como punto de partida, tomaremos el Reglamento Táctico de Infantería de 1929, en vigor durante la Guerra Civil, puesto que uno de los objetivos de la instrucción básica es imbuir en el soldado unos conocimientos tanto teóricos como, en particular, prácticos, con una metodología basada en la repetición, que busca que se adquiera memoria muscular de los movimientos.
Veremos que en el artículo 22 del R29 se menciona que será la posición de “suspender armas” la que se adoptará para desplazamientos “a pie firme” (se entiende que se refiere a cuando no se ha ordenado arma sobre el hombro). Recordemos que en el art. 20 se describe “suspender armas” así: se cogerá el arma con la mano derecha por encima del alza y se elevará, inclinando la boca del cañón hacia adelante hasta que diste unos 30 centímetros del hombro derecho.
Para el “paso ligero” indica expresamente que las armas se llevarán siempre en suspensión, siendo la única diferencia especificada que el soldado apoyará la mano derecha (con la que sostiene el fusil) en la cadera, y con la izquierda sujetará la vaina de la bayoneta.
¿Qué otras referencias encontramos en el R29 sobre el porte del fusil en desplazamientos tácticos? Como no es de extrañar, tendremos que buscar en los apartados de “Orden de combate”, que tratan de las formaciones, despliegues y disposiciones para fuegos y avances.
En el art. 113 se dice que la tropa llevará el fusil horizontal. Resulta obvio que es una adaptación del “suspendan”, consistente en sostener el arma por un punto más cercano a su centro de gravedad, posición más cómoda y práctica. El “suspendan”, tal como se describe en el apartado de instrucción de orden cerrado, sirve para desplazamientos cortos, pero no para recorridos más largos. En el art. 138 añade que el paso ligero o a la carrera serán los recomendados para movimiento en terreno descubierto, y sostener el fusil de la manera descrita, horizontal, es la más apropiada.
Es importante remarcar que el “suspendan armas” es una posición que existía desde hacía décadas en los reglamentos españoles, y también en los de otros países, así como la variante de porte horizontal de la misma; y que se mantuvo durante unos cuantos años más, también de manera general. A modo de ejemplo, veamos un par de ilustraciones, sacadas de reglamentos de antes (norteamericano, período PGM) y después del período 1936-39 (israelí, posterior a la SGM, basado en el británico).
Al fin y al cabo, esta postura es cómoda y deja el brazo izquierdo libre, lo que sirve para equilibrar los movimientos, por lo que es práctica incluso corriendo por terreno accidentado; y se puede mantener durante tiempo prolongado.
Una vez establecidas las bases reglamentarias, hay que corroborar que su aplicación se extendía a la práctica en campaña, y no nos será difícil encontrar fotografías de época en las que los soldados efectivamente portan el fusil de la manera prescrita:
Nuevamente, se puede constatar que esta postura se mantuvo en uso común durante unos cuantos años, como nos muestran muchas imágenes de la Segunda Guerra Mundial:
Y, de hecho, durante bastante más tiempo, como lo prueba que varios diseños de fusiles de asalto de las décadas posteriores a la SGM incorporasen asas de transporte, precisamente para facilitar llevar el arma suspendida; por ejemplo, el L1 A1 británico o el M16 norteamericano.
¿Es esta la única postura que utilizaban los soldados en esta época para desplazarse en orden de combate? Lo cierto es que no, y encontraremos otras que eran frecuentes, en situaciones de movimiento en áreas donde hubiera un riesgo más inminente de encuentro con el enemigo, y se creyese necesario tener el fusil en una disposición que permitiese utilizarlo con presteza. En el R29 no se contempla específicamente semejante postura, aunque sí se hace referencia, en el apartado del combate cuerpo a cuerpo con bayoneta, a las posturas “de guardia”, que se asociarán en otros textos con la orden “prevengan”.
Como veremos, en la práctica, en orden de combate, se adoptaban otras posturas aparte del “suspendan”, posturas en las que se sostiene el fusil con ambas manos.
Una primera postura básica se corresponde al “tercien armas”, que aparecerá más adelante en los reglamentos españoles; esta postura se encuentra en los reglamentos de algunos ejércitos de la época, como el norteamericano, pero no es muy común en la teoría, aunque en la práctica está normalizada.
Una consideración práctica a favor de esta postura es que se consideraba más seguro llevar el fusil apuntando hacia arriba, no solamente en caso de disparo accidental, también para evitar golpear o hasta enterrar el cañón (recordemos que los fusiles eran más largos, en especial con bayoneta calada), y la posición terciada se adecua bien a eso; también para desplazamientos por terreno agreste, donde el fusil pudiera enredarse o chocar.
Llevar el arma terciada era una postura que ya se consideraba suficiente en cuanto a prevención, por lo que la observamos en tropas que se desplazan por zonas con posible presencia enemiga; y un buen punto de partida para otras, de manera que se varía el ángulo y encaramiento del fusil de acuerdo a la necesidad, y la culata puede pasar a estar bajo el brazo y el arma más de costado, adaptando, de hecho, en movimiento, las posiciones de prevención. De esta manera, se podía pasar rápidamente a “cuerpo a tierra” y adoptar la posición de disparo; en las variantes más cercanas a las posiciones de “guardia”, también servía en situaciones en que se anticipase el combate cuerpo a cuerpo, e incluso para hacer un disparo de emergencia desde la cintura. En suma, se adaptaba la posición según la percepción de riesgo de contacto con el enemigo.
Es importante subrayar que los soldados de estos tiempos no eran entrenados para disparar en movimiento, sino para ponerse a cubierto y hacer fuego apuntado, o sea que no se consideraba necesario instruirles en una posición que facilitase llevar el arma al hombro para abrir fuego de forma inmediata.
Naturalmente, esta postura se siguió utilizando después de la Guerra Civil, como podemos ver en esta selección de imágenes de la Segunda Guerra Mundial:
A diferencia de lo que hemos estado explicando, la infantería de nuestros días recibe entrenamiento para desplazarse tácticamente de otra manera, portando sus armas en una posición de alerta que permite llevarlas inmediatamente a la posición de fuego, que se caracteriza por tener la culata adyacente o ya en contacto con el hombro, dependiendo del nivel de alerta.
Tengamos presente también que los modernos fusiles de asalto (o carabinas, que están ganando preponderancia) tienen una ergonomía distinta, y además son más ligeros, más cortos y tienen menos retroceso porque la munición es de menor calibre, todo lo cual se presta a un empleo táctico diferente que comporta distintas posturas de manejo; incluso las correas pueden tener diferentes posibilidades de configuración, que facilitan ese empleo y esas posturas.
Recapitulando, como podemos comprobar en fotografías de época, normalmente, los soldados en orden de combate de los años 30 (y 40) llevaban los fusiles suspendidos, terciados o en variantes de las posturas preventivas, dependiendo de si interesaba priorizar el movimiento, para lo que la mejor elección era la primera postura, o la alerta, para la que era preferible alguna variante de las segundas, ajustada al nivel de riesgo percibido, según la inminencia de la necesidad de hacer fuego o incluso luchar cuerpo a cuerpo.
Finalizamos con una comparación de fotografías, para ilustrar algunas de las posiciones más aconsejables, de las que se ven en fotografías de época, para desplazamientos en orden de combate, y algunas de las que se deberían evitar:
Aquest cap de setmana hem estat a les localitzacions de les trinxeres del Merengue i a les trinxeres del Tossal de les Forques, a la zona de Lleida, per a un curtmetratge sobre la guerra civil Espanyola. No podem donar detalls de la gravació fins que estigui estrenada, però si podem deixar vos unes imatges i els fets que van passar fa 80 anys.
Després de l’ofensiva de l’Aragó, a Catalunya el front es va estabilitzar en el Segre i l’Ebre, tret de diversos caps de pont que havien aconseguit travessar per la zona de Serós, Lleida i Balaguer.
Un cop frenada la ofensiva nacional, arribaran a realitzar tres ofensives per recuperar la zona de Balaguer, essent la de finals de maig la més important de les tres, amb l’objectiu de portar el front al riu, situació més fàcil de defensar i demostrar la operativitat de les forces republicanes.
Les localitzacions en que varem estar son, “El Merengue” i “Trinxeres del tossal de la Mata”, les dues eren posicions en mans dels nacionals a la zona del nord a l’hora de l’assalt. Cal destacar que va ser l’enfrontament on s’estrenava la quinta del biberó, joves reclutats d’entre 16 i 18 anys.
El Merengue.
Situat en les proximitats del riu Segre, de la nit del 22 al 23 fins al dia 27 de maig de 1938 els republicans van començar un seguit de combats, per recuperar la posició dels nacionals, al principi de la batalla van utilitzar tancs soviètics per acompanyar les tropes, i rodejar la posició.
Va haver-hi un gran nombre de baixes pel cantó republicà sense arribar a prendre la posició, de format circular, constava de tres nivells de filat espinós, dues línies de posicions per a fusellers intercalats amb nius de metralladora, alguns de formigó, a la part de dalt hi havien els refugis.
La part que s’ha restaurat es la contraria al Segre, a l’altre cara hi trobem un monòlit en honor als caiguts.
Assalt dels republicans a les posicions sublevades
Preparant l’assalt a la trinxera
Foto de grup, fora de càmeres
Tossal de les forques.
A primera línia del front nacional, a pocs kilòmetres de La Sentiu de Sió, trobem les trinxeres del Tossal de les Forques, es una fortificació feta de formigó, amb troneres per a fusellers i pous de tirador units per un passadís també de formigó, tenen una altura d’entre 1,20 i 2 metres de profunditat, i a dintre les marques d’on anaven les caixes de munició per als soldats.
El 27 de maig tenien una posició avançada davant de la cota 292 i el Tossal de les Forques, a la Casa Paris que va ser assaltada a primera hora del matí, els nacionals, al veure que no rebrien reforços abandonen la posició després de causar 200 baixes als republicans.
La forma de construcció de la posició va ser feta amb sacs terrers plens de ciment, grava i altres materials que al llençar aigua, va quedar solidificat i encara s’hi veuen les marques de sacs al encofrat de la trinxera.
Este fin de semana hemos estado en las localizaciones de las trincheras de El Merengue y en las trincheras del Tossal de les Forques, en la zona de LLeida, para un cortometraje sobre la guerra civil Española. No podemos dar detalles sobre la grabación hasta que esté estrenada, pero si podemos dejaros unas imágenes y los hechos que pasaron hace 80 años.
Después de la ofensiva de Aragón, en Cataluña el frente se estabilizó en el Segre y el Ebro, a excepción de varias cabezas de puente que habían conseguido atravesar por la zona de Seros, Lleida y Balaguer.
Ya frenada la ofensiva nacional, llegarán a realizar tres ofensivas para recuperar la zona de Balaguer, siendo la de finales de mayo la más importante de las tres, con el objetivo de llevar el frente al rio, situación más fácil de defender y demostrar la operatividad de las fuerzas republicanas.
Las localizaciones en que estuvimos son, “El Merengue” y “Trinxeres del Tossal de la Mata”, las dos eran posiciones en poder de los nacionales en la zona norte a la hora del asalto. Cabe destacar que fue el enfrentamiento donde se estrenaba la quinta del biberón, jóvenes reclutas de entre 16 y 18 años.
El Merengue.
Situado en las proximidades del rio Segre, de la noche del 22 al 23 hasta el día 27 de mayo de 1938 los republicanos empezaron una secuencia de combates, para recuperar la posición de los nacionales, al principio de la batalla utilizaron tanques soviéticos para acompañar las tropas, y rodear la posición.
Hubo gran cantidad de bajas por el lado republicano sin llegar a tomarse la posición, de formato circular, constaba de tres niveles de hilo de espinos, dos lineas de posiciones para fusileros intercalados con nidos de ametralladora, algunos de hormigón, en la parte de arriba estaban los refugios.
La parte que se ha restaurado es la contraria al Segre, en la otra cara encontramos un monolito en honor a los caídos.
Asalto de los republicanos a la posiciones sublevadas
Preparando el asalto a la trinchera
Foto de grupo, fuera de cámaras
Tossal de les forques.
En primera linea del frente nacional, a pocos quilometros de La Sentiu de Sió, encontramos las trincheras del Tossal de les Forques, es una fortificación hecha de hormigón, con troneras para fusileros y pozos de tirador unidos por un pasillo también de hormigón, tienen una altura de entre 1,20 y 2 metros de profundidad, y dentro las marcas de donde iban las cajas de munición para los soldados.
El 27 de mayo tenían una posición avanzada delante de la cota 292 y el Tossal de les Forques, en la Casa París que fue asaltada a primera hora de la mañana, los nacionales, al ver que no recibirían refuerzos abandonaron la posición después de causar 200 bajas a los republicanos.
La forma de construcción de la posición fue hecha con sacos terreros llenos de cemento, graba y otros materiales que al tirar agua, quedó solidificado y todavía se ven las marcas de sacos en el encofrado de la trinchera.
La Recreació Històrica i el Patrimoni són companys de viatge, entreu i descobriu les seves múltiples formes de coexistència! Historical Reenactment and Heritage are traveling companions, enter and discover their multiple forms of coexistence! Loisirs historiques et Patrimoine sont des compagnons de voyage, entrez et découvrez leurs multiples formes de coexistence ! ¡La Recreación Histórica y el Patrimonio son compañeros de viaje, entra y descubre sus múltiples formas de coexistencia!
