Per aquesta vegada ens vam decidir per la vessant civil, tot buscant roba d’excursionisme, i agafant una ruta que ens portés per elements patrimonials del Parc Natural de Collserola. Enllaçant dos activitats que si bé en un principi considerem que recorren camins separats, es demostra que recreació històrica i coneixement de patrimoni poden caminar junts. Si es que no es el camí real a seguir.
La ruta triada, va ser sortir de Santa Creu d’Olorda vers Castellciuró, d’allà a Sant Pere de Romaní per tornar al punt d’origen tot carenejant fins trobar la Font de la Tartana per recuperar el camí que no feia tanta estona havíem baixat. Resultant-ne una ruta que ens porta per fortificacions medievals, ermita romànica i telegrafia òptica en molt poc espai de temps. I tot això alhora que s’evoca a altres temps d’excursionisme.
Respecte la roba, vam optar per la doble línia d’excursionisme, sent el meu cas un de muntanya mitja alta que es componia per botes de canya alta, pantalons durs i resistents, camisa blanca (necessària per trencar el caqui que em teníeu vist darrerament), barret d’ala ample i motxilla «de les d’abans» amb el triangle metàl·lic a l’esquena, carregada amb el necessari per una sortida matinal.
Tot això coronat per una vella maquina de fotografiar Kodak Junior 620 que ens situaria encara més en el paper d’excursionistes que descobreixen o redescobreixen el patrimoni.
Les sensacions, que al capdavall es el que es busca amb l’arqueologia experimental, van ser variades. La calor es pot deure tranquil·lament a la roba escollida i que encara estàvem a mes d’agost, però, i sent sincers. Més d’un recreador us dirà que la calor ve intrínseca en «l’ofici».
La bota alta exerceix de polaina a la perfecció, dotant de protecció peus i turmells per matoll baix, agilitzant el pas.
Respecte la motxilla, aquest es el gran canvi, ja que si a mi no em ve de nou el fet de portar motxilla, les característiques d’aquesta es fan sentir. I es que les actuals són molt més lleugeres, per bé que la seva forma va fer que la sensació d’estar ben posada fos en certa manera més ferma que alguns models que es poden gastar ara. Per bé que ja cap al final de la ruta podies notar com l’arc que fa que s’ajusti a la ronyonada es clavava una mica, cosa que atribuirem a la falta de costum.
Per aquesta sortida, vaig escollir una indumentària més estiuenca; així que vaig triar un polo de màniga curta, aquest amb una textura coneguda com a waffle i un coll amb forma de punta de llança o spearpoint. Aquests detalls el fan ostensiblement diferent d’un polo modern, normalment fet del típic cotó “piqué” i amb colls de dimensions més reduïdes.
Els pantalons són uns shorts, però amb un patró del tipus utilitzat als anys 30-40, marcadament mes generós en dimensions si el contrastem amb la moda actual. Es corresponen a una de les variants dels shorts utilitzats per l’exèrcit britànic com a part de l’uniforme de cotó dril (un material resistent, comparable al denim) per clima tropical: oficialment, Khaki Drill, Shorts. Val la pena aclarir que, pels britànics, el caqui és un color sorra, no una tonalitat verdosa com ho és per nosaltres. Com a curiositat, el mot khaki és originalment provinent de l’indostanès, una llengua de l’Índia, i significa “del color de la pols”. Els britànics van manllevar la paraula quan van començar a equipar, el 1846, soldats del seu exercit colonial en aquelles contrades , amb uniformes d’un color discret.
Per acabar, el cobrecaps és una gorra de pannells amb plecs a la part posterior, de cotó més lleuger.
Aquestes peces són de fabricants o artesans especialitzats en reproduccions de modes d’època, a saber: el polo, SJC (UK), els pantalons, “Soldier of Fortune” (UK), i la gorra, Barry Simonds (USA).
La impressió general és la d’un excursionista equipat per a una sortida “lleugera”. Com ja vaig esmentar a l’article anterior, els detalls específics de la roba i la manera de portar-la són els elements que transmeten un aire vintage inconfusible, fins i tot pel públic profà.
Una altra observació: si s’incorporen peces d’excedent militar en un conjunt civil, cosa que pot ser perfectament plausible, és aconsellable combinar-les amb peces clarament «de paisà», tant en estil com en colors, per a evitar una imatge massa «paramilitar».
Oriol Miró Serra / Daniel Alfonsea Romero
10 de setembre de 2020
