Archivo de la etiqueta: retroexcursionisme

Conferencies, Patrimoni, Publicació, Recreació

I que hem fet de Març a Novembre? Crònica d’un llarg silenci / ¿Y que hemos hecho de Marzo a Noviembre? Crónica de un largo silencio.

VERSIÓ CASTELLANA DESPRÉS DE LA CATALANA

I que hem fet de Març a Novembre? Crònica d’un llarg silenci.

Si, hem estat callats molt, massa temps. I per més ocupada que hagi estat la vida es imperdonable.

Dit això, procedirem a fer un breu resum, del que han estat dels darrers mesos, que si que serà superficial, però us ajudarà a veure que callats massa temps hi hem estat, però actius també molt. I aquest resum el dividiré en conceptes, no necessàriament en ordre d’importància, que no enumeraré aquí, però que anireu trobant:

El primer concepte que enumerarem serà en realitat el darrer realitzat, però tal vegada el que ha fet més il·lusió de tots, fins i tot més que tornar-vos a veure les cares que no es poc.

I aquest ha estat la recreació purament civil, duta a terme a la vila de Ripollet del passat deu d’octubre, agraint sobretot a la gent del Centre d’Interpretació del Patrimoni Molí d’en Rata, per confiar-nos tal encàrrec, que encara que pretès feia força temps mai havíem pogut posar en pràctica.

La recreació de la vida civil, en aquesta ocasió, dels temps de pau de la República espanyola.

Ben cert que cinc foren els escenaris triats, ja ens perdonareu que el que més ens agradés fos el de la primera votació de la dona, a les eleccions del 1933. I es que es poden recrear moltes coses, però poques més grans trobarem del període republicà que el primer cop que les dones es van poder expressar via vot democràtic.


Recreació del vot femení a les eleccions de 1933 / Recreación del voto femenino en las elecciones de 1933

Soc conscient que «oblido» els temes més locals de Ripollet, com l’arribada del règim republicà o la polèmica reforma del mercat, però de ben segur entendreu que tenim un espai limitat.

Com a segon concepte trobarem el retorn del públic, més ben dit, dels esdeveniments amb public! I es que tots som conscients d’on venim i a hores d’ara no està del tot clar quin es el format correcte.


Teatralització de la discussió entre dos botiguers del mercat / Teatralización de la discusión entre dos tenderos del mercado

Quin acte seria el més important? Perdoneu que no gosi citar-ne un només, ja que tots han tingut aquell component d’emoció pel retrobament i voler mostrar-vos tot el que hem cuinat per vosaltres en aquesta pausa que ens han imposat.

Torelló, Robres, Alcubierre, Faió, Candamo, Arenys de Mar, Mundet i altres ens han permès veure’ns «les cares» i tornar a dialogar més enllà de les xarxes.


Membres de diverses associacions compartint escenari / Miembros de diversas asociaciones compartiendo escenario

Tercer concepte, important sens dubte. Ser professors del Curs d’Estiu que va organitzar la Universitat de Saragossa.

Public History: Guerra Civil, recreación histórica y puesta en valor del patrimonio, així s’anomenava i era el primer cop que es feia. Aconseguint un èxit més que raonable ateses les limitacions pròpies dels temps de COVID que ens ha tocat viure.


Conèixer la roba pot ajudar a entendre les sensacions d’un soldat / Conocer la ropa puede ayudar a entender las sensaciones de un soldado

Ell ens ha permès arribar a gent de diverses contrades peninsulars, i, fins i tot, posar cara a gent que ens segueix per les xarxes. Podent demostrar que l’arqueologia experimental que fem va més enllà que unes piulades a les xarxes.


Retall de diari que anuncia la inauguració del Curs d’estiu de Robres / Recorte de diario que anuncia la inauguración del Curso de verano de Robres

Revaloritzant de pas aquesta activitat, mostrant-la a, qui sap si futurs programadors, i, per tant, «assegurant» activitats futures, tant pels recreadors presents com pels que vindran.

Quart concepte, i per acabar, medis de comunicació, importants per normalitzar l’ús del recreador per conceptes específics on n’ha resultat especialista. Es a dir, el reconeixement d’unes habilitats poc o gens reglades, alhora que es fa entendre que no tothom pot fer de tot.


Imatges preses durant la gravació, entengueu que no podem donar detalls / Imágenes tomadas durante la grabación, entienda que no podemos dar detalles

Un recreador es un especialista, no li has d’explicar com moure’s, com posar-se una cartutxera, com parlar, i fins i tot, es una mica més patidor que un actor o extra normal. Parlant clar, es molt possible que un extra contractat, vestit de soldat s’hagués passat el matí sencer queixant-se del «fresc que es el nostre uniforme», alhora que li havies d’explicar com i que volies d’ell. Queixes que en un recreador no passaran d’un lleu comentari irònic, acompanyat, potser de un:

«coses de l’ofici»

Tot això no vol dir que no haguem fet res més, tot el contrari. Retroexcursionisme ha continuat, potser en menor mesura per que ja teníem dates de recreacions, i el fet d’arribar al públic ja sortia sol. Encara que destacarem la pujada a Montserrat que vam fer vora el maig, vell objectiu pre-tancaments comarcals i que ja hem resolt.


Confessem que no solem treure la senyera per sota dels 1000, però es que es Montserrat… / Confesamos que no solemos sacar la bandera por debajo de los 1000, pero es que es Montserrat..

La experimentació d’equip també, com aquell que diu fa quatre dies estava provant la pala de trinxera per fer un parapet individual.


Saber el que es triga en fer una petita rasa amb la pala de trinxera es important per saber-la explicar / Saber lo que se tarda en hacer una pequeña zanja con la pala de trinchera es importante para saber explicarla

La cuina i les proves de tints naturals ha seguit, tot veient que algun dels resultats anteriors va ser més fruit de la casualitat que dels ingredients. Cosa que ha portat a noves proves amb materials diferents.

I, es que companys, encara que haguem tornat a la vida publica, segueix sent vital conèixer els materials i el seu comportament. Motiu pel qual cal fer les proves pertinents i així podreu rebre explicacions més fidels.

Oriol Miró Serra

Recreacio i Patrimoni Junts

11 de novembre de 2021

¿Y que hemos hecho de Marzo a Noviembre? Crónica de un largo silencio.

Si, hemos estado callados mucho, demasiado tiempo. Y por más ocupada que haya sido la vida es imperdonable.

Dicho esto, procederemos a hacer un breve resumen, de lo que han sido de los últimos meses, que si que será superficial, pero os ayudará a ver que callados demasiado tiempo habremos estado, pero activos también mucho. Y este resumen lo dividiré en conceptos, no necesariamente en orden de importancia, que no enumeraré aquí, pero que iréis encontrando:

El primer concepto que enumeraremos será en realidad el último realizado, pero tal vez el que ha hecho más ilusión de todos, incluso más que volveros a ver las caras que no es poco.

Y éste ha sido la recreación puramente civil, llevada a cabo en la villa de Ripollet del pasado diez de octubre, agradeciendo sobre todo a la gente del Centre d’Interpretació del Patrimoni Molí d’en Rata, para confiarnos tal encargo, que aunque pretendido hacía bastante tiempo nunca habíamos podido poner en práctica

La recreación de la vida civil, en esta ocasión, de los tiempos de paz de la República Española. Muy cierto que cinco fueron los escenarios elegidos, ya nos perdonareis que lo que más nos gustara fuera el de la primera votación de la mujer, en las elecciones de 1933. Y es que se pueden recrear muchas cosas, pero pocas más grandes encontraremos del período republicano que la primera vez que las mujeres pudieron expresarse vía voto democrático.


Recreació del vot femení a les eleccions de 1933 / Recreación del voto femenino en las elecciones de 1933

Soy consciente de que «olvido» los temas más locales de Ripollet, como la llegada del régimen republicano o la polémica reforma del mercado, pero seguro entenderéis que tenemos un espacio limitado.

Como segundo concepto encontraremos el regreso del público, mejor dicho, ¡De los eventos con publico! Y es que todos somos conscientes de dónde venimos. Y en estos momentos no esta del todo cual es el formato correcto.


Deixar tastar els equips al public pot fer que entenguin les vicissituds de la època / Dejar probar los equipos en el público puede hacer que entiendan las vicisitudes de la época

¿Qué acto sería lo más importante? Perdonad que no me atreva a citar uno sólo, ya que todos han tenido ese componente de emoción por el reencuentro y querer mostraros todo lo que hemos cocinado por vosotros en esta pausa que nos han impuesto.

Torelló, Robres, Alcubierre, Faió, Candamo, Arenys de Mar, Mundet y otros nos han permitido vernos «las caras» y dialogar de nuevo más allá de las redes.


La recreació de Robres va enfocar-se sobre la vida a rereguarda, un pas realment atrevit seguit per altres / La recreación de Robres se enfocó sobre la vida en retaguardia, un paso realmente atrevido seguido por otros

Tercer concepto, importante sin duda. Ser profesores del Curso de Verano que organizó la Universidad de Zaragoza.

Public History: Guerra Civil, recreación histórica y puesta en valor del patrimonio, así se llamaba y era la primera vez que se hacía. Consiguiendo un éxito más que razonable dadas las limitaciones propias de los tiempos de COVID que nos ha tocado vivir.

Él nos ha permitido llegar a gente de varios lugares peninsulares, y, incluso, poner cara a gente que nos sigue por las redes. Pudiendo demostrar que la arqueología experimental que hacemos va más allá que unos tuits en las redes.


La arqueologia experimental pot ser quelcom tan simple com demostrar que un llençol tenyit amb cafè es més mimètic que un de blanc / La arqueología experimental puede ser algo tan simple como demostrar que una sábana teñida con café es más mimetica que una blanca

Revalorizando de paso esta actividad, mostrándola a, quién sabe si futuros programadores, y, por tanto, «asegurando» actividades futuras, tanto por los recreadores presentes como por los que vendrán.

Cuarto concepto, y por último, medios de comunicación, importantes para normalizar el uso del recreador por conceptos específicos donde ha resultado especialista. Es decir, el reconocimiento de unas habilidades poco o nada regladas, al tiempo que se hace entender que no todo el mundo puede hacer de todo.


Imatges preses durant la gravació, entengueu que no podem donar detalls / Imágenes tomadas durante la grabación, entienda que no podemos dar detalles

Un recreador es un especialista, no tienes que explicarle cómo moverse, cómo ponerse una cartuchera, cómo hablar, e incluso, es algo más sufridor que un actor o extra normal. Hablando claro, es muy posible que un extra contratado, vestido de soldado se hubiera pasado la mañana entera quejándose de lo «fresco que es nuestro uniforme», a la vez que tenías que explicarle cómo y que querías de él. Quejas que en un recreador no pasarán de un leve comentario irónico, acompañado, quizás de uno:

«cosas del oficio»

Todo esto no quiere decir que no hayamos hecho más, todo lo contrario. Retroexcursionisme ha continuado, quizá en menor medida por que ya teníamos fechas de recreaciones, Y llegar al público ya salía solo. Pero en que destacaremos la subida a Montserrat que hicimos alrededor de mayo, viejo objetivo pre-cierres comarcales Y que ya hemos resuelto.


Sí, està pujant amb espardenyes / Sí, está subiendo con alpargatas

La experimentación de equipo también, como aquel que dice hace cuatro días, estaba probando la pala de trinchera para hacer un parapeto individual.

La cocina y las pruebas de tintes naturales ha seguido, viendo que alguno de los resultados anteriores fue más fruto de la casualidad que de los ingredientes. Lo que ha llevado a nuevas pruebas con materiales diferentes.


Ingredients senzills i cuina al foc, per entendre la cuina en un campament d’intendència / Ingredientes sencillos y cocina al fuego, para entender la cocina en un campamento de intendencia

Y, es que compañeros, aunque hayamos vuelto a la vida publica, sigue siendo vital conocer los materiales y su comportamiento. Motivo por el que es necesario realizar las pruebas pertinentes y así podréis recibir explicaciones más fieles.

Oriol Miró Serra

Recreació i Patrimoni Junts

11 de noviembre de 2021

Patrimoni, Recreació

Nous límits, noves serres. Serra de la Marina.

Versió castellana després de la catalana.

La Serra de la Marina, com intuireu, va ser la primera sortida post confinament municipal, anant al comarcal. Motiu pel qual ens vam traslladar a Badalona, per encarar aquesta serralada que, tot veient el mapa, prometia força. I ja us dic ara que no ens ha defraudat.

La qüestió es que, la vam agafar amb prou força, i en Marc i jo vam fer una quantitat prou raonable d’objectius. Que intentaré que caiguin per orde de la manera més endreçada possible, per bé que ja us dic que en destacaria el Monestir de Sant Jeroni de la Murtra.

Però, i com hem dit, anirem per orde, sent el primer lloc les restes de Ca l’Alemany, gran casa senyorial de la qual «només» en resta reconeixible el que va ser una mena de claustre al voltant d’una gran bassa. La resta, parets mestres i alguna sitja i trull que, malgrat la seva runa, indiquen que ens trobem dins el que va ser una gran casa.

Extrem que es va confirmar ben aviat, consultant a la xarxa. I es que si fem cas del trobat, l’any 1984 encara respirava grandesa.

Des d’allà, ens enfilarem quasi recte fins la pista que porta al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra, tot ignorant l’aqüeducte que indica el mapa, per proper que estigui, camí que ens durà al monestir, que trobarem tancat encara, podent semblar que es una pèrdua de temps, però no.

I es que, per una banda aquell camí es necessari per arribar a la carena, i per l’altre hi trobem un pagès que ven fruita, i aquestes coses no s’han de desaprofitar.

Ja dalt de la carena, després d’haver agafat el trencall a la dreta passat el monestir, ens dirigirem vers el poblat iber de Puig Castellar, on podrem apreciar la estructura d’un poblat ibèric de cim i unes magnifiques vistes sobre la vall del Besòs.

No us ho perdeu, i es que poder veure l’amplada dels carrers i la museïtzació dels seus diferents espais amb plafons us farà entendre en part com era aquella societat preromana, que queda ben lluny de la imatge de salvatges justament civilitzats que s’ha venut en alguna serie televisiva.

Sabem que aquest destí podria ser el premi i objectiu del dia, però no ens quedarem aquí, ja que hem de tornar cap al monestir, potser el veritable objectiu del dia, però no tinguéssiu tanta pressa, que un bon mos a l’ermita de Sant Climent sempre està bé. Tot això mentre gaudim de grans vistes sobre Badalona.

Ara si, i ja havent fet temps per que obrin a Sant Jeroni de la Murtra, ens hi dirigirem tot baixant per on hem pujat. Accedint al monestir per una petita porta on us cobraran el preu de l’entrada, poc, no patiu. Però no em feu recordar quan, que no us diria res fiable. En qualsevol cas, el que veureu dins val allò i més.

Començarem dient que la tradició diu que es en aquest monestir on Colom va anunciar als reis catòlics del descobriment d’Amèrica, encara que en aquell moment no en digués aquest nom, això vindria més tard i de boca d’un altre explorador.

Per si això fos poc, esmentarem que ens trobem en un monestir gòtic, potser no massa gran, que «ha perdut» el que fou la capella principal, per bé que es perfectament identificable, i fins i tot li falta una part del claustre, poca…, no us imagineu el desastre, però nois…veureu quelcom estrany de veure.

Si! Es color, color arreu del claustre, lluitant contra la idea que podem tenir de la pedra despullada en les edificacions religioses. I si, alguns direu que als llibres d’art ja ho expliquen, però no es el mateix llegir que veure. Però, i dit això, no penso comentar massa més, no fos cas que perdéssiu les ganes de veure-ho per vosaltres mateixos.

Ja està…, cap a casa, haureu pensat, i no aniríeu errats, quatre objectius, tots de qualitat en una sortida donen per tornar a casa, però nois, ens en queda una, però que voleu? Que ignorem la Creu de Montigalà? Allà tota «ben posada»?, doncs no, no ho vam fer.

En si, i si heu fet el mateix recorregut que en Marc i Jo mateix ens hi vam dirigir, trobant un lloc prou concorregut, que alhora que veiem de nou la civilització, només havíem de girar el cap per veure el recorregut en aquesta nova sessió de retroexursionisme. Que, com es costum, ens havia fet passar per diversos períodes històrics.

Oriol Miró Serra

6 d’Abril de 2021

Nuevos limites, nuevas sierras. Serra de la Marina.

La Serra de la Marina, como intuiréis, fue la primera salida post confinamiento municipal, pasando al comarcal. Motivo por el cual nos trasladamos a Badalona, para encarar esta sierra que, que observando el mapa, prometía bastante. Y ya os digo ahora que no nos ha defraudado.

La cuestión es que, la cogimos con bastante fuerza, y Marc y yo hicimos una cantidad suficientemente razonable de objetivos. Que intentaré que caigan por orden de la manera más ordenada posible, aunque ya os digo que destacaría el Monestir de Sant Jeroni de la Murtra.

Pero, y como hemos dicho, iremos por orden, siendo el primer sitio los restos de Ca l’Alemany, gran casa señorial de la cual «solo» le queda reconocible lo que fue un tipo de claustro alrededor de una gran balsa. El resto, paredes maestras y algún silo y almazara que, a pesar de su ruina, indican que nos encontramos dentro de lo que fue una gran casa.

Extremo que se confirmó muy temprano, consultando en la red. Y es que si hacemos caso de lo encontrado, el año 1984 todavía respiraba grandeza.

De allí, subiremos casi recto hasta la pista que nos lleva al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra, ignorando el acueducto que indica el mapa, por cercano que esté, camino que nos llevará al monasterio, que encontraremos cerrado todavía, pudiendo parecer que es una perdida de tiempo, pero no.

Y es que, por un lado ese camino es necesario para llegar a la cresta, y por otro encontramos un campesino que vende fruta, y estas cosas no se deben desaprovechar.

Ya en la cresta, después de haber cogido el rompiente a la derecha pasado el monasterio, nos dirigimos hacia el poblado ibérico de Puig Castellar, donde podremos apreciar la estructura de un poblado ibérico de cima y unas magnificas vistas sobre el valle del Besós.

No os lo perdáis, y es que poder ver el ancho de las calles y la museización de sus diferentes espacios con paneles os hará entender en parte como era aquella sociedad prerromana, que queda muy lejos de la imagen de salvajes justamente civilizados que se ha vendido en alguna serie televisiva.

Sabemos que este destino podría ser el premio y objetivo del día, pero no nos quedaremos aquí, ya que tenemos que volver hacia el monasterio, quizá el verdadero objetivo del día, pero no tengáis tanta prisa, que un buen tentempié en la ermita de Sant Climent siempre está. Todo esto mientras disfrutamos de grandes vistas sobre Badalona.

Ahora si, ya habiendo hecho el tiempo para que abran en Sant Jeroni de la Murtra, nos dirigiremos bajando por donde hemos subido. Accediendo al monasterio por una pequeña puerta donde os cobraran el precio de la entrada, poco, no sufráis. Pero no me hagáis recordar cuanto, que no os diría nada fiable. En cualquier caso lo que veréis dentro vale eso y más.

Empezaremos diciendo que la tradición dice que en este monasterio donde Colon anunció a los reyes católicos del descubrimiento de América, aunque en aquel momento no lo llamase por ese nombre, esto vendría más tarde y de boca de otro explorador.

Por si esto fuese poco, comentaremos que nos encontramos en un monasterio gótico, quizá no demasiado grande, que «ha perdido» lo que fue la capilla principal, a pesar que es perfectamente identificable, y hasta le falta una parte de claustro, poca…, no os imaginéis el desastre, pero chicos…veréis algo extraño de ver.

¡Si! Es color, color por todo el claustro, luchando contra la idea que podemos tener de la piedra desnuda en las edificaciones religiones. Y si, algunos diréis que en los libros de arte ya lo explican, pero no es lo mismo leer que ver. Pero, y dicho esto, no pienso comentar mucho más, no fuese caso que perdieseis las ganas de verlo por vosotros mismos.

Ya esta…, hacia casa, habréis pensado, y no iríais errados, cuatro objetivos, todos de calidad en una salida dan para volver a casa, pero chavales, nos queda una, ¿pero que queréis ¿Que ignoremos la Creu de Montigalà? ¿Allí toda «bien puesta»?, pues no, no lo hicimos.

En si, y si habéis hecho el mismo recorrido que Marc y yo nos dirigimos a ella, encontrando un sitio bastante concurrido, que a mismo tiempo que vemos de nuevo la civilización solo teníamos que girar la cabeza para ver lo recorrido en esta nueva sesión de retroexursionismo. Que, como es costumbre, nos había hecho pasar por diversos periodos históricos.

Oriol Miró Serra

6 de Abril de 2021

Patrimoni, Publicació, Recreació

Retroexcursionisme a la Serra de Sant Medir, romànic i molt més al costat de Barcelona.

1 comentario

Per aquesta ruta, encara prop de Barcelona per les restriccions que ens ha tocat viure, ens endinsarem en el romànic que tenim prop de la ciutat comtal, però, i encara que aquest art sigui el principal motiu de visita, anirem saltant en els segles durant el trajecte. Esteu atents a les següents línies, que no us en penedireu.

Començarem tot pujant per Torrent de Fontanal, i la seva vall, ben propera al velòdrom d’Horta, punt d’origen de la sortida d’avui.

No ha estat una tria a l’atzar, i es que mentre pugem cap al Portell de Valldaura anirem trobant mostres d’un aprofitament hídric de la vall prou potents. Un petit aqüeducte, una petita represa, basses i fonts com la de la Marquesa s’aniran succeint mentre fem un camí que va fent giragonses fins trobar la continuació del Passeig de les aigües. Punt en que girarem a esquerra fins trobar-nos entre Turó de la Magarola i Turó de Sant Cebrià, punt en que canviarem de vessant de la muntanya a través d’un petit pas de muntanya.

Un cop ja a l’altre vessant de muntanya heu de seguir direcció Tibidabo, però sense arribar-hi, i es que més aviat que tard trobareu els carrers de terra premsada d’una urbanització, agafeu el segon, Carrer Llentiscle per si voleu posar-hi nom…, ja que es aquest el que us durà de manera natural a la Vall de Sant Medir. On ens distraurem una bona estona.

Òbviament, la Ermita de Sant Medir es el referent principal, i es que es un lloc popular que poca presentació necessita donada la seva devoció.

En tot cas, i anant a una informació més tècnica, trobem un edifici «de línies senzilles, planta rectangular i volta de canó, data del segle XII i de posteriors reformes i restauracions.», en el que en altres temps fou el camí natural entre Barcelona i Castrum Octavium (o Sant Cugat del Vallés si ho preferiu dir com ara…)

Però, com hem dit, aquesta vall ens ocuparà una estona, i es que des de Sant Medir seguirem el camí que surt del replà, tot travessant rierols fins el trencall senyalitzat que ens durà a l’ermita de Sant Adjutori i un forn ibèric d’allò més interessant.

Sant Adjutori es una sorpresa molt agradable, una petita ermita de planta circular d’origen bizantí, cosa que la converteix en quasi una raresa a Catalunya. Ja documentada el 986.

Amb tot, si pensem que allà «només» hi trobem aquesta ermita, errarem. I es que ben proper trobarem les restes protegides d’un antic forn ibèric que fan pensar que ens trobem en un assentament més antic del que podem pensar, i que fa relacionar aquesta ruta amb un poblat iber a Cerdanyola, cosa que ens dona molts segles d’utilització dels camins de Collserola.

I, vist això, només queda tornar, i tot i que no seria el primer cop que fem una ruta diferent de tornada…aquesta vegada quasi trepitjarem sobre els nostres passos, quasi he dit, i es que a l’alçada de Turó del Trac trobarem un trencall a dreta on indica el camí de Castell Fortí, ultima destinació del dia.

Ens trobem en un d’aquells grans desconeguts, a diversos nivells, malgrat ser tan pròxim al Parc del Laberint. I es un desconeixement tant per al gran public com de l’històric, on poc mes que el nom del capità general Manuel de Llauder i unes dates que van de 1833 a 1840 que ens traslladen a la Primera Guerra Carlina.

Estructuralment, es prou interessant, un rectangle guardat per dos estructures que ara anomenaria caponeres, una a cada cantó i que eliminen els angles morts que hi haurien amb el propi rectangle. Les seves parets espitllerades permetien fer foc des de dins. Presentant a més una interessant entrada fortificada a mode de caponera angular, cobert l’accés per un dels angles de la caponera circular que dona a la ciutat.

Es poc i molt alhora, ho sé, quantes preguntes surten d’aquesta estructura, Quina va ser la raó? I la seva utilitat exacte? Creieu-me sincerament si us dic que ja m’agradaria donar-vos respostes, però, creieu-me també sincerament si us dic que també m’agrada tancar una ruta amb preguntes a l’aire. No deixa de ser un estimul per seguir endavant.

I ara entrant en la indumentària, tema no tractat en l’anterior sortida de retroexcursionisme, aquesta vegada la selecció ha entrat en Guerra Civil Espanyola, fent un popurri del tot creïble de com podria haver anat un Brigadista Internacional. Voluntari estranger arribat per ajudar a la República Espanyola en la seva lluita contra els revoltats ubicable entre novembre de 1936 i abril de 1937. Triant una barreja de roba majoritàriament civil composta per bota, pantaló de pana resistent, jersei, passamuntanyes i del que en sobresurt el jaquetò de pell Jerkins, ja utilitzat a la primera guerra mundial. Portant per damunt només el sarró on portava les meves coses, i, es que com comprendreu, portar cartuxería i arma no hagués estat el més adequat.

Oriol Miró Serra

29 de gener de 2021

Bibliografia:

Mapa i guia: Collserola Parc Natural/ Editorial Alpina.

El Romànic de Collserola, Francesc Móra i Presas/ Llibre de Motxilla/ Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Diccionario de Historia Militar, Desde los reinos medievales hasta nuestros días/ Cristina Borreguero Beltrán/ Ariel Referencia.

Ejercitos y Batallas Brigadas Internacionales en España, 1939-1939/ Ediciones el Prado/ Osprey Military.

Versió Castellana

Patrimoni, Publicació

Tastets de la Collserola Industrial, Retroexcursionisme torna on va néixer

1 comentario

Ara mateix, si us diem Collserola, quasi segur que tots pensareu en el gran parc que oxigena Barcelona i el Vallés, sent en gran mesura un gran centre d’esbarjo i entreteniment per a centenars de milers de persones. Però, que pensaríeu si us diguéssim que alguns dels llocs que ara gaudiu mentre passegeu, abans foren centres industrials en menor o major mesura?

Doncs, aquest es l’objectiu de les línies de retroexcursionisme d’avui, que descobriu industria allà on ara no la veieu.

I començarem ben a prop, propers al punt quilomètric 1,5 de la Carretera de les Aigües des de Plaça Mireia, en un revolt desproveït de vegetació que de ben segur heu vist. Es allà on, si us enfileu trobareu una porta no massa gran que dona a una galeria subterrània, tot descobrint la Mina Juanita, una vella mina fèrrica explotada durant segles que guarda prou sorpreses. I de les quals destacaria les sorprenents combinacions de colors.

Es d’allà que agafarem el camí que travessa la zona de pedra nua fins la carena, caient de manera natural cap a Coll del Portell, des d’on tirarem vers Sant Just Desvern uns minuts, no masses, ja que agafarem un corriol que ens apareixerà a la dreta i que recorre una de les vessants de la Vall de Sant Just fins a Coll de Can Cuiàs a través d’una natura d’alzinar i roureda ben mediterranis, i diferent a la coneguda cara de pins que dona al Ciutat Comtal.

Travesseu la carretera que mena a Molins de Rei i agafeu el camí amb més pendent descendent, el que us menarà cap a la Font de Can Llevallol, on, a part de descobrir un monumental Pollancre, ja motiu d’una visita…, descobrireu una antiga instal·lació d’embotellament d’aigua que conserva un vell diposit encara funcional i un petit aqüeducte.

Sent una mostra més de que ja podem haver trepitjat mil cops un lloc, que es possible que mai el coneguem del tot.

Ja refrescats gracies a aquesta aigua de mina, seguirem el camí natural que puja i que ens durà fins la cua del Pantà de Vallvidrera tot passant per les fonts de l’Espingosa i dels Pins, mostrant la riquesa hídrica d’aquesta serra propera a la nostra capital.

Ens trobem al Pantà de Vallvidrera, una petita joia, cada cop menys ignorada i que data del 1860, construït amb la missió d’alimentar l’aleshores vila independent de Sarrià. Una obra de maó prou espectacular que encara perdura, per bé que ara convertida en reserva d’amfibis i pertanyent a l’ara barri barceloní de Sarrià.

Però encara ens falta un punt per descobrir, al qual no ens vam apropar per la prudència que marquen els temps de Covid, potser ens vam passar de prudents…ves a saber. La qüestió es que no volem oblidar el Mina Grott, trobant l’accés uns metres per davant de l’espectacular presa ja comentada.

No era cap ximpleria, podríem afirmar que es el primer tunel excavat a Collserola, pel qual hi circulava un trenet de fins a 36 passatgers sobre una via de 60 centímetres, anterior als ara Ferrocarrils de la Generalitat. Trobant dos primícies en una.

I que, i entrant en un projecte no realitzat mai, haguessin dut a un parc d’atraccions anomenat Lake Valley, qui sap si una alternativa al Tibidabo.

Oriol Miró Serra

10 de desembre de 2020

Versió Castellana

Patrimoni, Publicació, Recreació

Picoteos de la Collserola Industrial, Retroexcursionismo vuelve donde nació

1 comentario

Ahora mismos, si os decimos Collserola, casi seguro que todos pensareis en el gran parque que oxigena Barcelona y el Vallés, siendo en gran medida un gran centro de esparcimiento y entretenimiento para centenares de miles de personas. ¿Pero, que pensaríais si os dijeses que algunos de los lugares que ahora disfrutáis mientras paseáis, antes fueron centros industriales en menor o mayor medida?

Pues, este es el objetivo de las lineas de retroexcursionismo de hoy, que descubráis industria allí donde no la veis.

Y empezaremos muy cerca, cercanos al punto kilométrico 1,5 de la Carretera de les Aigües des de Plaça Mireia, en una curva desprovista de vegetación que seguro habéis visto. Es allí donde, si trepáis encontrareis una puerta no demasiado grande que da a una galería subterránea, descubriendo la Mina Juanita, vieja mina férrica explotada durante siglos que guarda bastantes sorpresas. Y de las cuales destacaría las sorprendentes combinaciones de colores.

Es desde allí que cogeremos el camino que traviesa la zona de piedra desnuda hasta la cresta, cayendo de modo natural hacia Coll del Portell, de donde nos dirigiremos hacia Sant Just Desvern unos minutos, no demasiados, ya que cogeremos un sendero que nos aparecerá a la derecha y que recorre una de las laderas de la Vall de Sant Just hasta Coll de Can Cuiàs a través de una naturaleza de encinar y robledales muy mediterráneos, y diferente a la conocida cara de pinos que da a la ciudad condal.

Cruzad la carretera que lleva a Molins de Rei y coged el camino con más pendiente descendiente, el que os llevará hacia la Font de Can Llevallol, donde, a part de descubrir un monumental chopo, ya motivo de una visita…, descubriréis una antigua instalación de embotellamiento de agua que conserva un viejo deposito todavía funcional y un pequeño acueducto.

Siendo una muestra más de que ya podemos haber pisado mil veces un sitio, que es posible que nunca lo conozcamos del todo.

Ya refrescados a este agua de mina, seguiremos el camino natural que sube y que nos llevará hasta la cola del pantano de Vallvidrera pasando por las fuentes de l’Espingosa y dels Pins, mostrando la riqueza hídrica de esta sierra cercana a nuestra capital.

Nos encontramos en el Pantano de Vallvidrera, una pequeña joya, cada día menos ignorada y que data de 1860, construido con la misión de alimentar la entonces villa independiente de Sarrià. Una obra de ladrillo bastante espectacular que todavía perdura, por bien que ahora convertida en reserva de anfibios y perteneciente al ahora barrio barcelonés de Sarrià.

Pero todavía nos falta un punto para descubrir, al cual no nos acercamos por la prudencia que marcan los tiempos de Covid, quizá nos pasamos de prudentes…vete a saber. La cuestión es que no queremos olvidar el Mina Grott, encontrando el acceso unos metros por delante de la espectacular presa ya comentada.

No era ninguna tontería, podríamos afirmar que es el primer túnel excavado en Collserola, por el cual circulaba un trenecito de hasta 36 pasajeros sobre una vía de 60 centímetros, anterior a los ahora Ferrocarrils de la Generalitat. Encontrando dos primicias en una.

Y que, y entrando en un proyecto nunca realizado, hubiesen llevado a un parque de atracciones llamado Lake Valley, quien sabe si una alternativa al Tibidabo.

Oriol Miró Serra

10 de diciembre de 2020

Versión Catalana

Patrimoni, Publicació

El Llobregat, natura i història al vostre abast.

1 comentario

Avui a retroexcursionisme en acostem a la plana, que després de dos de muntanya tocava acostar-nos a terrenys més plans, sent un dels motius fer visible aquesta activitat que combina patrimoni i recreació, i a la que, no cal dir, esteu convidats. I es que coneixeu quelcom millor que conèixer patrimoni històric «a la antiga»?

I aquesta vegada anem al Llobregat, passant per varies èpoques en realment poc espai. Roma, edat mitja, comunicació del segle XIX i guerra civil, tot sovint trepitjant els mateixos monuments. Provant que tant en vida civil com militar, els llocs d’interès solen ser els mateixos.

Sortirem de l’estació de Ferrocarrils de Martorell Vila – Castellbisbal, per encaminar-nos vers la Torre Fossada tot seguint el Camí Portalet, que abandonarem en breu per dirigir-nos al primer objectiu del dia. La Torre Fossada.

El nom en si ja promet, però es que quan hi sigueu veureu que no us hem dut a qualsevol lloc, ja que es tracta de, possiblement una de les torres de telegrafia òptica més espectaculars de Catalunya, potser no en alçada (això ja li dona la muntanya on està instal·lada), però si el el seu espectacular fossat. La torre 38 de la línia Barcelona – Lleida, comunicant per baix amb Sant Pere de Romaní on vam ser el passat agost…, i per dalt amb Esparraguera, desapareguda l’any 1937 a causa d’unes obres que volia fer l’ajuntament.

Però, i que es la telegrafia òptica? Bona pregunta, que ni que sigui breument resoldrem, i es que aquesta vella tecnologia s’ho mereix. Senzillament, parlem de el precursor de la telegrafia per cables, que emetia missatges a través de senyals visuals que viatjaven de torre a torre. Existint línies militars i civils, que adquiriren gran importància en les diverses carlinades que hem patit al nostre país.

Cal dir, que, i anant a guerra civil espanyola, principal eix conductor d’aquesta pàgina, aquesta torre i els entorns van viure combats al gener de 1939, quan s’intentava resistir contra l’imparable avenç feixista per tal de guanyar temps per que qui pugues o volgués fugir…ho fes.

Un cop resolt aquest primer objectiu, toca recuperar el camí portalet sentit Castellbisbal per anar a buscar el Riu Llobregat, que emulant al que es deia en el conflicte…havia de ser «el Manzanares de Barcelona», tot referint-se a una resistència que ara sabem que no va poder ser.

Però, no ens centrem en això, ja que aquí el concepte era seguir l’ample camí i apreciar la natura de ribera. Molt diferent a les dos darreres que ens han portat a muntanya.

Poc comentarem sobre aquest tram de ruta, només us animarem a descobrir les dos lleres del riu alhora que descobriu la força que pot arribar a adquirir el riu malgrat ja viure els seus darrers glops d’aire. Creieu-nos si us diem que no us en penedireu.

Ara si, i situats a Martorell, havent tornat per la llera contraria de la primera meitat del camí, ens trobem en uns dels grans monuments de la contrada. Parlem del pont romà de Martorell, que en diem romà, però ben bé en podríem dir «multiépoques», i es que comptem un mínim de dos reconstruccions. Una en època medieval i una altre en Postguerra, després de la voladura de gener de 1939. Parlem…evidentment…del Pont del Diable.

Que destacar d’aquest pont? Difícil…però potser remarcaríem l’espectacular arc de la riba de Castellbisbal, una de les parts del pont romà original que no us deixarà indiferent. Punt, en que donaríem per acabada la ruta del dia.

I, respecte la indumentària, poc podem dir ja, la veritat que que fent repàs d’entrades anterior poc més podem ensenyar-vos. Així que direm que un va optar per la línia civil quasi pura, i l’altre per aquell clàssic excursionista que alimenta el seu equip a base d’excedents militars. Donant una doble línia com sol ser la costum d’aquestes rutes.

Oriol Miró Serra.

13 d’Octubre de 2020

Bibliografia: La telegrafia òptica a Catalunya, Lluis Len i Currius – Jaume Perarnau i Llorens / Rafael Dalmau Editor, 2004.

Versió castellana

Patrimoni, Recreació, Sin categoría

La Mola, patrimoni i experimentació.

1 comentario

Sí, hem tornat a Sant Llorenç de Munt, però aquesta vegada per afrontar el monument mític: el monestir al cim de La Mola, que arreu hem trobat anomenat Monestir de Sant Llorenç de Munt. Ho farem tot carenejant des de Coll d’Eres entre alzinars de gran bellesa que us donaran un passeig de vora set quilometres, entre ombres, des d’on la setmana passada vam fer el Montcau i la Cova Simanya. És a la pràctica la tercera bifurcació de les que tenim per triar a Coll d’Eres que ens durà a un camí sense excessives dificultats i conegut per força gent.

Ja en ruta, com hem dit des de Coll d’Eres, que ja coneixem i sabem arribar per la ruta anterior (enllaç a ruta anterior), comencem pujant, suau i per un camí ample de nom La Carena del Pagès, que permet circular amb les precaucions sobrevingudes des de fa uns mesos. Es un camí sense grans sorpreses ni desnivells, exceptuant un parell de descensos de relativa importància on potser haureu de posar un xic més d’atenció donada la natura de la pedra local. Res greu, no patíssiu pas, i que ens duran a l’indret anomenat El Morral del Drac, lloc on sí que haureu de parar atenció per no errar el camí, ja que si es cert que ambdós variants us duran al monestir, les seves diferencies són notables.

Dos són les variants, la de la dreta, i la més difícil, que mena per la cinglera entre paisatges de tanta bellesa com perill que porta al Cingle dels Cavalls, i d’allà al monestir; la de l’esquerra, la més concorreguda i fàcil fa camí a través de la roca en un camí empedrat. Pareu atenció, que la diferencia en les senyals es poca, però gran en les condicions del trajecte.

Nosaltres, en dubtar del camí a seguir, en comptes de consultar el mapa, vam preguntar a un home quina era la ruta, al que ens va contestar que «si fa no fa…», tant era una o l’altra. Vam triar…la de la dreta. Cal dir que ja ens ho podríem haver olorat a la poca estona, que aquella via no era «la normal», però vam continuar.

En qualsevol cas, la ruta triada va resultar prou exigent i no exempta de perill; ens va dur per un abrupte camí a que passava a tocar de la cinglera durant la major part del recorregut, només interrompuda en un parell de trams on vam travessar una mena de túnel natural i un alzinar, on, reconeixent certa intranquil·litat, ens podíem relaxar pel fet de caminar, ni que fos un tros, sense estar pendents de tenir una caiguda lliure al costat. Ruta de la qual no ens penedim malgrat hagin passat els dies.

I es que vam fer molt més que caminar amb equipament antic, vam haver de grimpar, gatejar i escalar, però sobretot prendre una lliçó que tot i sabuda mai està de més recordar. Vigilar al teu company, no tenir pressa i que qui marca el ritme és el més lent. La seguretat i l’arribar a casa no entenen de presses, companys. I si bé es cert que si tenim alguna fotografia d’aquell episodi, admetem que són poques atès l’interessant recorregut, però com suposareu…teníem altres preocupacions al cap.

Cal dir que després d’aquest trepidant i feréstec recorregut, totes les peripècies van tenir el seu premi: les magnífiques vistes des de dalt de La Mola (1103 metres), i el seu Monestir romànic, refet entre finals de Segle XIX i inicis del XX, amb prou cura per ser considerat un dels pocs monestirs romànics purs i que ja surt citat l’any 986. Si no hi heu estat…aneu-hi, ens ho agraireu.

Ara però tocava encarar la tornada, no sense abans consultar el mapa, sent aquest modern, i es que farem retroexcursionisme en roba, però cara a la orientació molt millor un mapa actual, no ho creieu així?

Ara si, pel camí «normal», molt transitat i popular, i a fé de Déu que es notava la diferència – només us direm que per allà pujaven famílies amb canalla petita i gossos, i entendreu que aquesta ruta era molt més assequible. Per cert, que en els darrers trams de la tornada, vam poder apreciar en conjunt i a distància el camí alternatiu que havíem seguit a la pujada, la qual cosa ens va fer valorar més l’experiència. La qüestió es que arribats de nou al Morral del Drac entràvem al camí que havíem fet hores abans, pujant el que abans havien estat baixades, cosa que en si no hauria de significar massa diferencia excepte que ens vam desviar cap a l’indret anomenat Els Òbits, que ja havíem vist des del monestir.

Ens trobem en una mostra de aprofitament humà de coves, algunes amb paret i tot, i que si fem cas del sutge del sostre, la cosa ve de llarg, i amb llegenda inclosa. No deixeu de picar l’enllaç per saber més, i es que trobareu des de l’ús per corrals a una de les Carlinades.

I aquesta vegada si, ja encarem la tornada fins al ja citat centre d’informació del parc de Coll d’Estenalles, des d’on havíem sortit ja feia vora cinc hores.

En aquesta ocasió, sobre les nostres aparences, no hi ha realment molt a afegir al que us hem anat comentant en entrades anteriors.

Tots dos vestíem conjunts civils; el de l’Oriol més genèric, compost de diverses peces que li donaven una aparença vintage, prou com per complir amb l’etiqueta de retroexcursionista; a destacar, la jaqueta de quadres, una peça clàssica, i d’un gruix que ja comença a ser necessari entrada la tardor, sobretot a primera hora o si el cel està cobert. El passamuntanyes tampoc sobra en aquests moments. Els pantalons, d’un material fort i resistent, compleixen perfectament. Les botes altes de cordons proporcionen una bona subjecció a la part de turmell.

Dani va portar una altra de les seves aparences evocatives de 1930, un altre cop amb els pràctics breeches, aquesta vegada combinats amb borseguins i mitjons a manera de polaines. El material de la jaqueta assegura la protecció de vent i de la pluja, de manera que aquesta elecció cobreix de qualsevol sorpresa que la meteorologia de la tardor, sovint variable, ens pugui donar. La gorra aquesta vegada és una flat cap de tall típicament britànic; el material, un tweed a quadres, és tot un clàssic per la campinya.

Oriol Miró Serra – Daniel Alfonsea Romero

23 d’octubre de 2020

Versió Castellana

Patrimoni, Recreació

El Montcau – ja hem fet un mil!

2 comentarios

Fer muntanya no és difícil, el que costa una mica és trobar una zona de muntanya prou popular i que alhora pogués donar imatges aptes per xarxes, i es que no hem d’oblidar que en temps de pandèmia i sense actes públics, les xarxes han adquirit una importància vital, però al mateix temps no hem de perdre el contacte humà directe. En definitiva, aquest va ser el motiu de creació del retroexcursionisme (#retroexcursionisme).
Com sabeu, portàvem temps trepitjant Collserola, i per no córrer el risc d’esgotar-la, vam canviar a Sant Llorenç de Munt, massís amb rutes prou populars, que ens permet arribar a la gent alhora que pugem l’aposta de muntanya, essent el nostre primer objectiu el Montcau, de 1056 metres d’alçada, i tenint com objectiu secundari la Cova Simanya.

El punt de partida fou el centre d’informació del parc natural situat a Coll d’Estenalles, des d’on surt una pista còmoda i ampla que permet una circulació sanitàriament segura en els temps que corren, i que ens portarà sense cap mena de dificultat a un alzinar situat a Coll d’Eres, bifurcació a tres destins, essent el Montcau un d’ells, concretament el que tomba a la vostre esquerra. El cim del Montcau destaca per la seva forma arrodonida des de ben lluny, el camí ben aviat comença a pujar i el pendent es va fent més fort, però en cap moment insalvable per algú en un mínim estat de forma.

Potser l’única dificultat és el tram final, a causa de la pròpia natura del terreny rocós de la muntanya. Un cop coronat el cim, tindrem unes vistes privilegiades, que ens permetran contemplar des les primeres neus dels Pirineus fins els perfils que marca la costa mediterrània. Aquest panorama de per sí sol ja representa un premi a una pujada que, sense ser excessivament dificultosa, ja podria ser el final d’una sortida matinal.

Però no es el cas, tracteu amb dos elements que intentem experimentar amb els equips alhora que trepitgem país, i com que el primer objectiu havia estat cobert en menys temps que havíem calculat… vam atacar el segon, la Cova Simanya. Sortint un altre cop des de l’alzinar, però seguint l’únic camí que descendeix dels tres que s’hi troben, anem fent descens entre alzines, tot seguint una torrentera amb senyals que l’aigua havia baixat forta poques hores abans; és difícil perdre’s i sortir del camí, si anem seguint les pilones indicatives.

Perdre’s no, però desorientar-se si, i per culpa nostra de no haver revisat el mapa que portàvem, i es que en cert punt del camí, i ja a la vista l’indret anomenat El Marquet de les Roques, estranyats de no haver trobat la cova encara, vam decidir comprovar la direcció, tot descobrint que, si bé no ens havíem equivocat de camí, si que havíem passat per alt un corriol i ens trobàvem al Collet de Llor, al peu d’unes crestes rocoses de gran bellesa, que tot i no ser l’objectiu, tampoc desmereix anar-hi expressament (o per equivocació…). No ens va quedar un altre remei que tirar enrere sobre les nostres passes, en un terreny que, i perdoneu la referència cinematogràfica, recorda a certes escenes de la pel·lícula L’ultim dels Mohicans. I si penseu que som uns exagerats…si més no permeteu-nos aquesta llicència romàntica.

La qüestió és que al final sí que vam trobar la cova, en una mena d’economia col·laborativa amb d’altres excursionistes que ens anàvem creuant, i que més tard ens retrobaríem.
La de Simanya és una cova de grans dimensions, de fins a 372 metres de recorregut mentre es recargola per les entranyes de la muntanya, i que, a jutjar pels rastres d’una excavació arqueològica recent, havia estat ocupada per humans en algun moment. No hem pogut trobar informació sobre aquestes tasques d’investigació, potser no finalitzades.

Òbviament, amb un recorregut de cova d’aquesta mena, cal una llanterna, i com nosaltres som així, portàvem una vella llanterna d’aquelles quadrades que segur més d’un heu utilitzat, ja sabeu, aquelles de forma rectangular i de pila de petaca, que emeten una llum groguenca i apagada.

Es en aquestes experiències que t’adones de com ha evolucionat la tecnologia, a millor, en aquest cas de manera molt evident. I es que a l’Oriol se li va escapar un «I amb això entràvem a totes bandes…i ben feliços!» cosa que et fa apreciar les millores que han suposat les modernes llanternes de leds que emprem actualment.

Seguint en la seva línia d’excursionista «vintage», el Dani en aquesta ocasió va escollir una altra aparença clàssica dels anys 30, de la que destaquen els «pantalons de golf» – «plus fours», o «més quatre», en llengua anglesa. Aquesta mena de pantalons van cordats per sota del genoll amb una sivella, de manera que els baixos cauen per sobre, formant bossa. És aquest vol el que explica la denominació original; «four» és, en teoria, el número de polzades que han de «sobrar» en els baixos per formar aquesta bossa davall del genoll, que és el que caracteritza aquest estil. Els «plus fours», amples i còmodes, són pantalons adients per activitats «sport» o de camp, i solen associar-se amb activitats dinàmiques en general – no seria pas per casualitat que el dibuixant Hergé va triar aquest abillament per l’intrèpid aventurer Tintin.

La jaqueta és també d’un estil adreçat al lleure, no en debades aquesta mena de peces es trobaven amb denominacions com ara «jaqueta de ciclista» o «d’esquí», entre d’altres, que donen una idea del tipus de persona per qui estaven pensades. Confeccionada amb un cotó del tipus emprat per gavardines, resistent a la pluja, i tallavent, és una bona tria per la tardor, o fins i tot per l’hivern per sobre d’un jersei. Són aquesta mena de jaquetes «sport» les que van inspirar els dissenys més moderns d’uniforme dels exèrcits dels anys 30.
Novament, els complements acaben perfilar la imatge vintage, amb una gorra amb vol de bon diàmetre, i una corbata informal, de punt. Les sabates bicolor també evoquen altres temps – en aquest cas, són de de construcció mixta, de cuiro i lona, ben apropiats pel camp.

Respecte la segona aparença del dia, es va optar una cosa més nostrada, la uniformitat del Regiment Pirinenc, darrera unitat militar a les ordres de la Generalitat de Catalunya, creada els primers temps de guerra civil espanyola per intentar compensar la predominança de les milícies en l’aparell militar. Per bé que fou dissolt al mateix temps que elles per haver-se d’integrar a l’estructura de l’exercit popular de la república.

Veurem un uniforme que defuig la loneta habitual en l’exercit espanyol, per entrar a la pana, més resistent i càlida cara a ambients de muntanya. Les polaines aporten protecció tant en matolls com la neu; al estar teixides en llana rebutgen en gran mesura la humitat, cosa d’allò més útil cara a l’entorn muntanyenc de l’Alt Aragó on, majoritàriament, van estar destinats els soldats del Pirinenc.

En el gorret, ressalta la insígnia del regiment: una flor de neu, molt indicativa de l’especialitat del regiment.

També es diu que eren una unitat més ben equipada que moltes altres, circumstància aquesta il·lustrada per una motxilla d’alta muntanya i de gran capacitat. Manca de l’equipació l’armament i els efectes relacionats, com poden ser les cartutxeres, per raons òbvies, i els arreus d’alta muntanya com raquetes o piolets, per no correspondre’s amb les necessitats d’aquesta sortida. No així un bon gaiato, com a ajuda per caminar, imprescindible en rutes per un país muntanyós com el nostre.

Oriol Miró Serra – Daniel Alfonsea

16 d’octubre de 2020

Versió Castellana

Patrimoni, Recreació

El Montcau – ya hemos hecho un mil!

2 comentarios

Hacer montaña no es difícil, lo que cuesta un poco es encontrar una zona de montaña suficientemente popular y que al mismo tiempo pueda dar imágenes aptas para redes, y es que no debemos olvidar que en tiempos de pandemia y sin actos públicos, las redes han adquirido una importancia vital, pero al mismo tiempo no debemos de perder el contacto humano directo. En definitiva, este fue un motivo de creación del retroexcursionismo (#retroexcursionisme)
Como sabéis, llevábamos tiempo pisando Collserola, y para no correr el riesgo de agotarla, cambiamos a Sant Llorenç de Munt, macizo con rutas bastante populares, que nos permiten llegar a la gente al mismo tiempo que subimos la apuesta de montaña, siendo nuestro primer objetivo el Montcau, de 1056 metros de altura, y teniendo como objetivo secundario la Cova Simanya.

El punto de partida fue el centro de información del parque natural situado en Coll d’Estenalles, de donde sale una pista cómoda y ancha que permite una circulación sanitariamente segura en los tiempos que corren, y que nos llevará sin ningún tipo de dificultad a un encinar situado en Coll d’Eres, bifurcación a tres destinos, siendo el Montcau uno de ellos, concretamente el que gira a vuestra izquierda. La cima del Montcau destaca por su forma redondeada desde muy lejos, el camino empieza a subir muy temprano y la pendiente va siendo más fuerte, pero en ningún momento insalvable para alguien con un mínimo estado de forma.

Quizá la única dificultad sea el tramo final, a causa de la propia naturaleza del terreno rocoso de la montaña. Ya coronada la cima, tendremos unas vistas privilegiadas, que nos permitirán contemplar des las primeras nieves del Pirineo hasta los perfiles que marca la costa mediterránea. Este panorama de por sí solo ya representa un premio a una subida que, sin ser excesivamente dificultosa, ya podría ser el final de una salida matinal.

Pero este no es el caso, tratáis con dos elementos que intentan experimentar con los equipos al tiempo que pisan país, y como el primer objetivo había sido cubierto en menos tiempo del que habíamos calculado… atacamos el segundo, la Cova Simanya. Saliendo de nuevo del encinar, pero siguiendo el único camino que desciendo de los tres que se encuentran, vamos haciendo descenso entre encinas, siguiendo una torrentera con señales que el agua había bajado fuerte pocas horas antes; es difícil perder-se y salir del camino, si vamos siguiendo los pilones indicativos.

Perder-se no, pero desorientar-se si, y por culpa nuestra de no haber revisado el mapa que llevábamos, y es que en cierto punto del camino, y ya a la vista del lugar llamado El Marquet de les Roques, extrañados de no haber encontrado la cueva todavía, decidimos comprobar la dirección, descubriendo que, si bien no nos habíamos equivocado de camino, si que habíamos pasado por alto un sendero y nos encontrábamos en el Collet de Llor, al pie de unas crestas rocosas de gran belleza, que a pesar de no ser el objetivo, tampoco desmerece ir allí expresamente (o por equivocación…). No nos quedó otro remedio que tirar atrás sobre nuestros pasos, en un terreno que, y perdonad la referencia cinematográfica, recuerda a ciertas escenas de la película El Ultimo Mohicano. Y si pensáis que somos unos exagerados…al menos permitidos esta licencia romántica.

La gestión es que al final sí que encontramos la cueva, en un tipo de economía colaborativa con otros excursionistas que nos íbamos cruzando, y que más tarde reencontraríamos.
La de Simanya es una cueva de grandes dimensiones, de hasta 372 metros de recorrido mientras se retuerce por las entrañas de la montaña, y que, a juzgar por los rastros de una excavación arqueológica reciente, había sido ocupada por humanos en algún momento. No hemos podido encontrar información sobre estas tareas de investigación, quizá no finalizadas.

Obviamente, con un recorrido de cueva de este tipo, hace falta linterna, y como nosotros somos así, llevábamos una vieja linterna de esas cuadradas que seguro más de uno ha utilizado, ya sabéis, esas de forma rectangular y de pila de petaca, que emiten una luz amarillenta y apagada.

Es en estas experiencias que te das cuenta como ha evolucionado la tecnología, a mejor, en este caso de manera muy evidente. Y es que a Oriol se le escapó un «¡Y con esto entrabamos a todos lados…y tan felices!» cosa que te hace apreciar las mejoras que han supuesto las modernas linternas de leds que utilizamos actualmente.

Siguiendo en su linea de excursionista «vintage», Dani en esta ocasión escogió otra apariencia clásica de los años 30, de la que destacan los «pantalones de golf» – «plus fours», o «más cuatro», en lengua inglesa. Este tipo de pantalones van atados por debajo de la rodilla con una hebilla, de manera que los bajos caen por encima, formando bolsa. Es este vuelo el que explica la denominación original; «four» es, en teoría, el número de pulgadas que tiene que «sobrar» en los bajos para formar esa bolsa debajo de la rodilla, que es el que caracteriza este estilo. Los «plus fours», anchos y cómodos, son pantalones adecuados para actividades «sport» o de campo, y suelen asociar-se con actividades dinámicas en general – no seria por casualidad que el dibujante Hergé eligió esta vestimenta para el intrépido aventurero Tintin.

La chaqueta es también de un estilo dirigido al ocio, no por casualidad este tipo de piezas se encontraban con denominaciones como «chaqueta de ciclista» o «de esquí», entre otras, que dan una idea del tipo de persona para quien estaban pensadas. Confeccionada con un algodón del tipo utilizado para gabardinas, resistente a la lluvia, y cortaviento, es una buena elección para el otoño, o hasta para el invierno encima de un jersey. Son este tipo de chaquetas «sport» las que inspiraron los diseños más modernos de uniforme de los ejércitos de los años 30.
Nuevamente, los complementos acaban de perfilar la imagen vintage, con una gorra con vuelo de buen diámetro, y una corbata informal, de punto. Los zapatos bicolor también evocan otros tiempos – en este caso, son de construcción mixta, de cuero y lona, muy apropiados para el campo.

Respeto a la segunda apariencia del día, se optó por una cosa más propia, la uniformidad del Regiment Pirinenc, ultima unidad militar a la ordenes de la Generalitat de Catalunya, creada los primeros tiempos de guerra civil española para intentar compensar la predominancia de las milicias en el aparato militar. Aunque fue disuelto al mismo tiempo que ellas para tenerse que integrar en la estructura del ejercito popular de la república.

Veremos un uniforme que huye de la loneta habitual en el ejercito español, para entrar en la pana, más resistente y cálida cara a ambientes de montaña. Las polainas aportan protección tanto en matorral como la nieve; al estar tejidas en lana rechazan en gran medida la humedad, cosa de lo más útil cara al entorno montañoso del Alto Aragón donde, mayoritariamente, estuvieron destinados los soldados del Pirinenc.

En el gorrillo, resalta la insignia del regimiento: una flor de nieve, muy indicativa de la especialidad del regimiento.

También se dice que eran una unidad más bien equipada que muchas otras, circunstancia esta ilustrada por una mochila de alta montaña y de gran capacidad. Falta de la equipación el armamento y los efectos relacionados, como pueden ser las cartucheras, por razones obvias, y los arreos de alta montaña como raquetas o piolets, por no corresponderse con las necesidades de esta salida. No así un buen cayado, como ayuda para andar, imprescindible en rutas por un país montañoso como el nuestro.

Oriol Miró Serra – Daniel Alfonsea Romero

16 d’octubre de 2020

Versió Catalana