Con esta segunda entrega del Reglamento Táctico de Infantería de 1929 – edición 2020,continuamos con la instrucción individual del soldado. En la entrega anterior, se recogían los artículos relativos a la “Instrucción sin armas”; en ésta, empezamos con el apartado de la “Instrucción con armas”, cuyos primeros artículos se refieren a las armas más comunes en la tropa – el fusil y el mosquetón.
Están descritas las posiciones básicas, seguidas de los denominados “movimientos con uniformidad”. Reconoceréis pues, en esta segunda entrega, las posturas y movimientos más habituales en los eventos de recreación… y posiblemente, descubráis alguna cosa que no sabíais.
Por ejemplo, encontramos que en el artículo donde se describe la posición de “descanso en su lugar”, se detalla que esta posición se ordena con las voces “En su lugar – descanso”, mientras que en las recreaciones, son muy habituales voces más modernas, y anacrónicas, como “Descanso – ar”. Y no solamente eso, sino que se especifican DOS posiciones distintas, según el soldado esté armado con un fusil o un mosquetón, y sin embargo, los recreadores suelen adoptar siempre la correspondiente al mosquetón, independientemente del arma que lleven, sin duda por influencia de reglamentos de posguerra.
Pica sobre la imagen para acceder al manual
Os recordamos que la estructura y contenido de los diversos apartados es la del reglamento de referencia; se incluye el texto original, del cual, los artículos que hemos considerado de mayor interés para el recreador están ilustrados con nuestras fotografías, complementadas con anotaciones aclaratorias, de ser pertinente.
Ya en preparación la próxima entrega, en la que se empezarán a desarrollar los movimientos de instrucción con armas “sin uniformidad”.
Després del cop d’estat de Juliol de 1936, com bé sabreu, una de les mesures per aturar la sublevació fou dissoldre les unitats revoltades, amb l’esperança que això debilités als colpistes. Fent que aquell cop d’estat fos fàcilment resoluble amb les forces de l’ordre fidels al govern legitim de la República Espanyola.
Com ara sabem, aquesta mesura fou del tot desatrossa per als lleials al govern, que tot i organitzar-se militarment en base a columnes i milícies més o menys ben preparades, poc van poder fer contra un exercit que havia mantingut l’estructura militar i la utilitzava amb tota la seva eficàcia. Convertint un seguit de territoris allunyats entre si en una zona compacta i comunicada alhora que començava el setge sobre Madrid.
Fet potser, sense descartar altres, que dugué al govern de la República Espanyola a crear un nou exercit a l’octubre de 1936. L’Exercit Popular de la República, que entre d’altres coses va canviar la estructura, les divises i la uniformitat. Uniformitat ara presentada per a vosaltres.
Començant de dalt cap baix i de dins enfora, trobem un casc txecoslovac model 1930, que va arribar pel volts de la Batalla del Jarama (febrer 1937), front nord i ja passant a la resta de fronts. Acabant sent un dels cascs icònics de l’exercit republicà. Encara que hem de reconèixer que l’exercit txecoslovac ja l’estava canviant, i com aquell que diu només veurem aquest tipus de casc en combat a Espanya i Xina.
Casc posat sobre el gorret quarterer, un isabelí sense borla, a mode de proporcionar una protecció extra contra les temperatures fredes.
Ara al cos i cames, trobem una barreja de pantaló del tipus recte, que va venir a substituir el granaders, el que combina amb una gerrera model 26 sense butxaques inferiors, cosa que indica que es posterior al canvi de juliol de 1931. Guerrera que va sobre una camisa, també de color caqui, que bé podria ser la reglamentaria espanyola o la francesa, que va arribar en nombre abundant en ambdós bàndols. I es que hem d’entendre que ens trobem en una guerra que ha dividit la industria del país, i una cosa es el teòric uniforme, i l’altre la realitat. Per bé que hem de fugir de la llegenda del QUALSEVOL COSA SERVEIX, que ha fet més mal que bé.
Anant al calçat, trobem els Borceguis, el calçat reglamentari de preguerra i en conseqüència de guerra. Evidentment, de nou ens trobem en un teòric que cal perseguir i adoptar si es possible, ja que amb ell sempre encertareu, tot i que si que es veritat que una espardenya o una bota civil de millor qualitat no seria gens estranya de veure, i es que ja hem explicat el fet d’un país amb la industria dividida.
Això respecte la roba, tot passant per cap i calçat, moment en que entrarem en l’equip de combat. Que definirem pel fusell Moisin-Nagant rus, en aquest cas, arribat en xifres de vora quart de milió per armar un exercit necessitat d’armament, i la cartutxería model Carniago, el reglamentari espanyol preguerra.
Compost per tres cartutxeres amb capacitat per a cinquanta trets cada una, unides per un cenyidor i una Y que unia la que queda darrera amb les dos de davant.
Complementant cartutxeres i fusell amb la corresponent baioneta i la seva funda, que per bé que no massa nombrosa, si que hi van haver fundes d’aquesta perillosa arma blanca.
I, amb això, hem fet la base de combat, però tindríem un soldat encara des-equipat, ja que hem oblidat la protecció contra el fred, i el continent de les escasses pertinences que pot tenir un soldat.
La lluita contra el fred la porteu veient en quasi totes les fotos, una manta de soldat amb un forat per poder passar el cap, fent aquesta la funció de capot. Sabem que existia un capot reglamentari, però, i ja no es el primer cop que apareix aquesta circumstancia en el que portem llegit, ens trobem en un exercit que s’ha dividit de manera sobtada, i per tant falten certes coses. De manera que una solució molt escampada contra el fred i la pluja fou aquesta.
Anant, i ja acabant amb l’equip, cap al reglamentari sarró, més capaç del que pot semblar en un primer cop d’ull. Sent capaç per els útils de neteja del soldat, plat i coberts, cantimplora en aquest cas i algunes llaunes i «xuscos» de pa, alimentació de campanya en una època on encara no s’havien dissenyat racions de campanya portàtils i equilibrades.
Es aquí que reconeixem que definir l’uniforme de l’EPR (Exercit Popular de la República), i en certa mesura el nacional…, no deixa de ser una tasca difícil, i es que les necessitats en urgència fan que la regularitat en importacions o fabricacions no sigui sempre la adequada.
Però aquest fet no ens ha de fer acceptar qualsevol roba civil en la barreja d’uniforme, cosa que ens duria més a la època miliciana que a la d’un exercit regulat.
El nostre objectiu ha de ser el de semblar un exercit, com així va pretendre el govern de la república, cosa que, com a recreadors esteu pretenent, encara que això, a la pràctica signifiqui entrar en una estudiada «multifumitat», que pot variar segons el front a tractar. Motiu pel que mai heu de treure l’estudi de les vostres disciplines.
Oriol Miró Serra
Fotografia: Diego Muñoz Fe
20 de novembre de 2020
Biblilografia:
Atlas ilustrado de Armas y Uniformes de la Guerra Civil Española, Susaeta Ediciones.
Las Armas de la Guerra Civil Española, La Esfera de los Libros S.L., 2006
Después del golpe de estado de julio de 1936, como bien sabréis, una de las medidas para parar la sublevación fue disolver las unidades rebeldes, con la esperanza que esto debilitase a los golpistas. Haciendo que ese golpe de estado fuese fácilmente resoluble con las fuerzas del orden fieles al gobierno legitimo de la República Española.
Como ahora sabemos, esta medida fue absolutamente desastrosa para los leales al gobierno, que a pesar de organizarse militarmente en base a columnas y milicias más o menos bien preparadas, poco pudieron hacer contra un ejercito que había mantenido la estructura militar y la utilizaba con toda su eficacia. Convirtiendo un cantidad de territorios alejados entre si en una zona compacta y comunicada al tiempo que empezaba el asedio sobre Madrid.
Hecho quizás, sin descartar otros, que llevó al gobierno de la República Española a crear un nuevo ejercito en octubre de 1936. El Ejercito Popular de la República, que entre entre otras cosas cambió la estructura, les divisas y la uniformidad. Uniformidad ahora presentada para vosotros.
Empezando de arriba a abajo y de dentro hacia fuera, encontramos un casco checoslovaco modelo 1930, que que llegó por los alrededores de la Batalla del Jarama (febrero 1937), frente norte y ya pasando al resto de frentes. Acabando siendo uno de los cascos icónicos del ejercito republicano. Teniendo que reconocer que el ejercito checoslovaco ya lo estaba cambiando, y casi diríamos que solo veremos este tipo de casco en combate en España y China.
Casco puesto encima del gorrillo cuartelero, un isabelino sin borla, a modo de proporcionar una protección extra contra las temperaturas frías.
Ahora en cuerpo y piernas, encontramos una mezcla de pantalón del tipo recto, que vino a sustituir los granaderos, lo que combina con una guerrera modelo 26 sin bolsillos inferiores, cosa que indica que es posterior al cambio de julio de 1931. Guerrera que va encima de una camisa, también de color caqui, que bien podría ser la reglamentaria española o la francesa, que llegó en numero abundante en ambos bandos. Y es que debemos entender que nos encontramos en una guerra que ha dividido la industria del país, y una cosa es el teórico uniforme, y la otra la realidad. Aunque tenemos que huir de la leyenda del CUALQUIER COSA SIRVE, que ha más mal que bien.
Dirigiéndonos al calzado, encontramos los Borceguis, el calzado reglamentario de preguerra y en consecuencia de guerra. Evidentemente, de nuevo nos encontramos en un teórico que debemos perseguir y adoptar en lo posible, ya que con él siempre acertareis, a pesar que es verdad que una alpargata o una bota civil de mejor calidad no seria extraña de ver en absoluto, y es que ya hemos explicado el hecho de un país con la industria dividida.
Esto respeto a la ropa, pasando por cabeza y calzado, momento en que entraremos en el equipo de combate. Que definiremos por el fusil Moisin-Nagant ruso, en este caso, llegado en cifras de alrededor de cuarto de millón para armar un ejercito necesitado de armamento, y la cartuchería modelo Carniago, lo reglamentario español preguerra.
Compuesto por tres cartucheras con capacidad para cincuenta tiros cada una, unidas por un ceñidor y una Y que unía la que queda detrás con las dos de delante.
Complementando cartucheras y fusil con la correspondiente bayoneta y su funda, que aunque no muy numerosa, si que hubo fundas para esta peligrosa arma blanca.
Y, con esto, hemos hecho la base de combate, pero tendríamos un soldado todavía des-equipado, ya que hemos olvidado la protección contra el frio, y el continente de las escasas pertenencias que puede tener un soldado.
La lucha contra el frio la lleváis viendo en casi todas las fotos, una manta de soldado con un agujero para poder pasar la cabeza, haciendo esta la función de capote. Sabemos que existía un capote reglamentario, pero, y ya no es la primera vez que aparece esta circunstancia en lo que llevamos leído, nos encontramos en un ejercito que se ha dividido de modo inesperado, y en consecuencia faltan ciertas cosas. De modo que una solución muy esparcida contra el frio y la lluvia fue esta.
Caminando, y ya acabando con el equipo, hacia el reglamentario zurrón, más capaz de lo que puede parecer a primera vista. Siendo capaz para los útiles de limpieza del soldado, plato y cubiertos, cantimplora en este caso y algunas latas y «chuscos» de pan, alimentación de campaña en una época donde todavía no se habían diseñado raciones de campaña portátiles y equilibradas.
Es aquí que reconocemos que definir el uniforme del EPR (Ejercito Popular de la República), y en cierta medida el nacional…, no deja de ser una tarea difícil, y es que las necesidades en urgencia hacen que la regularidad en importaciones o fabricaciones no sea siempre la adecuada.
Pero este hecho no nos tiene que hacer aceptar cualquier ropa civil en la mezcla de uniforme, cosa que nos llevaría más a la época miliciana que a la de un ejercito regulado.
Nuestro objetivo tiene que ser parecer un ejercito, como así pretendió el gobierno de la república, cosa que, como recreadores estamos pretendiendo, aunque esto, en la practica signifique entrar en una estudiada «multiformidad», que puede variar según el frente a tratar. Motivo por el cual nunca tenéis que sacar el estudio de vuestras disciplinas.
Oriol Miró Serra
Fotografiá: Diego Muñoz Fe
20 de noviembre de 2020
Bibliografía:
Atlas ilustrado de Armas y Uniformes de la Guerra Civil Española, Susaeta Ediciones.
Las Armas de la Guerra Civil Española, La Esfera de los Libros S.L., 2006
Avui a retroexcursionisme en acostem a la plana, que després de dos de muntanya tocava acostar-nos a terrenys més plans, sent un dels motius fer visible aquesta activitat que combina patrimoni i recreació, i a la que, no cal dir, esteu convidats. I es que coneixeu quelcom millor que conèixer patrimoni històric «a la antiga»?
I aquesta vegada anem al Llobregat, passant per varies èpoques en realment poc espai. Roma, edat mitja, comunicació del segle XIX i guerra civil, tot sovint trepitjant els mateixos monuments. Provant que tant en vida civil com militar, els llocs d’interès solen ser els mateixos.
Sortirem de l’estació de Ferrocarrils de Martorell Vila – Castellbisbal, per encaminar-nos vers la Torre Fossada tot seguint el Camí Portalet, que abandonarem en breu per dirigir-nos al primer objectiu del dia. La Torre Fossada.
El nom en si ja promet, però es que quan hi sigueu veureu que no us hem dut a qualsevol lloc, ja que es tracta de, possiblement una de les torres de telegrafia òptica més espectaculars de Catalunya, potser no en alçada (això ja li dona la muntanya on està instal·lada), però si el el seu espectacular fossat. La torre 38 de la línia Barcelona – Lleida, comunicant per baix amb Sant Pere de Romaní on vam ser el passat agost…, i per dalt amb Esparraguera, desapareguda l’any 1937 a causa d’unes obres que volia fer l’ajuntament.
Però, i que es la telegrafia òptica? Bona pregunta, que ni que sigui breument resoldrem, i es que aquesta vella tecnologia s’ho mereix. Senzillament, parlem de el precursor de la telegrafia per cables, que emetia missatges a través de senyals visuals que viatjaven de torre a torre. Existint línies militars i civils, que adquiriren gran importància en les diverses carlinades que hem patit al nostre país.
Cal dir, que, i anant a guerra civil espanyola, principal eix conductor d’aquesta pàgina, aquesta torre i els entorns van viure combats al gener de 1939, quan s’intentava resistir contra l’imparable avenç feixista per tal de guanyar temps per que qui pugues o volgués fugir…ho fes.
Un cop resolt aquest primer objectiu, toca recuperar el camí portalet sentit Castellbisbal per anar a buscar el Riu Llobregat, que emulant al que es deia en el conflicte…havia de ser «el Manzanares de Barcelona», tot referint-se a una resistència que ara sabem que no va poder ser.
Però, no ens centrem en això, ja que aquí el concepte era seguir l’ample camí i apreciar la natura de ribera. Molt diferent a les dos darreres que ens han portat a muntanya.
Poc comentarem sobre aquest tram de ruta, només us animarem a descobrir les dos lleres del riu alhora que descobriu la força que pot arribar a adquirir el riu malgrat ja viure els seus darrers glops d’aire. Creieu-nos si us diem que no us en penedireu.
Ara si, i situats a Martorell, havent tornat per la llera contraria de la primera meitat del camí, ens trobem en uns dels grans monuments de la contrada. Parlem del pont romà de Martorell, que en diem romà, però ben bé en podríem dir «multiépoques», i es que comptem un mínim de dos reconstruccions. Una en època medieval i una altre en Postguerra, després de la voladura de gener de 1939. Parlem…evidentment…del Pont del Diable.
Que destacar d’aquest pont? Difícil…però potser remarcaríem l’espectacular arc de la riba de Castellbisbal, una de les parts del pont romà original que no us deixarà indiferent. Punt, en que donaríem per acabada la ruta del dia.
I, respecte la indumentària, poc podem dir ja, la veritat que que fent repàs d’entrades anterior poc més podem ensenyar-vos. Així que direm que un va optar per la línia civil quasi pura, i l’altre per aquell clàssic excursionista que alimenta el seu equip a base d’excedents militars. Donant una doble línia com sol ser la costum d’aquestes rutes.
Oriol Miró Serra.
13 d’Octubre de 2020
Bibliografia: La telegrafia òptica a Catalunya, Lluis Len i Currius – Jaume Perarnau i Llorens / Rafael Dalmau Editor, 2004.
Hoy en retroexcursionisme nos acercamos al llano, que después de dos de montaña tocaba acercarse a terrenos más llanos, siendo uno de los motivos hacer visible esta actividad que combina patrimonio y recreación, y a la que, no hace falta decir, estáis invitados. Y es que conocéis algo mejor que conocer patrimonio histórico «a la antigua»?
Y esta vez vamos al Llobregat, pasando por varias épocas en realmente poco espacio. Roma, edad media, comunicación del siglo XIX y guerra civil, muy a menudo pisando los mismos monumentos. Prueba que tanto en vida civil como militar, los lugares de interés suelen ser los mismos.
Saldremos de la estación de ferrocarriles de Martorell Vila – Castellbisbal, para encaminarnos hacia la Torre fossada siguiendo el Camí Portalet, que abandonaremos en breve para dirigirnos al primer objetivo del día. La Torre Fossada.
El nombre en si ya promete, pero es que cuando estéis veréis que no os hemos llevado a cualquier lugar, ya que se trata de, posiblemente una de las torres de telegrafía óptica más espectaculares de Cataluña, quizá no en altura (eso ya se lo da la montaña donde esta instalada), pero si su espectacular foso. La torre 38 de la línea Barcelona – Lleida, comunicando por debajo con Sant Pere de Romaní donde estuvimos el pasado mes de agosto…, y por encima con Esparraguera, desaparecida el año 1937 a causa de unas obras que quería hacer el ayuntamiento.
Pero, ¿y que es la telegrafía óptica? Buena pregunta, que ni que sea brevemente resolveremos, y es que esta vieja tecnología se lo merece. Sencillamente, hablamos, del precursor de la telegrafía por cables, que emitía mensajes a través de señales visuales que viajaban de torre a torre. Existiendo lineas militares y civiles, que adquirieron gran importancia en las diversas carlistadas que hemos sufrido en nuestro país.
Cabe decir, que, y hiendo a guerra civil española, principal eje conductor de esta pagina, esta torre y los entornos vivieron combates en enero de 1939, cuando se intentaba resistir contra el imparable avance fascista por tal de ganar tiempo para que pudiese o quisiera huir…lo hiciera.
Una vez resuelto este primer objetivo, toca recuperar el camí portalet sentido Castellbisbal para ir a buscar el Riu Llobregat, que emulando a lo que se decía en el conflicto…tenia que ser «el Manzanares de Barcelona»,refiriéndose a una resistencia que ahora sabemos que no pudo ser.
Pero, no nos centremos en esto, ya que aquí el concepto era seguir el ancho camino y apreciar la naturaleza de ribera. Muy diferente a las dos ultimas que nos han llevado a montaña.
Poco comentaremos sobre este tramo de ruta, solo os animaremos a descubrir las dos riberas del rio al tiempo que se descubre la fuerza que puede llegar a adquirir el rio a pesar de ya vivir sus ultimas bocanadas de aire. Creadnos si os decimos que no os arrepentiréis.
Ahora si, y situados en Martorell, habiendo vuelto por la ribera contraria de la primera la primera mitad del camino, nos encontramos en uno de los grandes monumentos del lugar. Hablamos del puente romano de Martorell, que lo llamamos romano, pero bien lo podríamos llamar un «multiepocas», y es que contamos un mínimo de dos reconstrucciones. Una en época medieval y otra en posguerra, después de la voladura de enero de 1939. Hablamos…evidentemente…del Pont del Diable.
¿Que destacar de este puente? Difícil…pero quizá remarcaríamos el espectacular arco de la ribera de Castellbisbal, una de las partes del puente romano original que no os dejará indiferente. Punto, en que daríamos por acabada la ruta del día.
Y, respecto a la indumentaria, poco podríamos decir ya, la verdad es que haciendo un repaso de entradas anterior poco más podemos enseñaros. Así que diremos que uno optó por la linea civil casi pura, y el otro por aquel clásico excursionista que alimenta su equipo a base de excedentes militares. Dando una doble linea como suele ser la costumbre de estas rutas.
Oriol Miró Serra.
13 d’Octubre de 2020
Bibliografía: La telegrafia òptica a Catalunya, Lluis Len y Currius – Jaume Perarnau y Llorens / Rafael Dalmau Editor, 2004.ç
Una de les matèries amb les que un recreador militar hauria d’estar familiaritzat és la instrucció del soldat, tant la individual com la col·lectiva, que correspongui a la seva època, perquè, en major o menor mesura, haurà de posar-la en pràctica, essent una part inherent de la formació de tot soldat autèntic.
Aquests temes estan coberts en reglaments o manuals, que hauran de ser la referència bàsica sobre la que treballar. En el cas dels recreadors de la Guerra Civil Espanyola, el text de treball és el “REGLAMENTO TÁCTICO DE INFANTERÍA” de 1929, que, amb algunes revisions en posteriors edicions, era el que estava en vigor en el període 1936-39. En aquest document, entre d’altres subjectes, trobarem els articles sobre instrucció que ens interessen.
Pots veure i descarregar el manual clicant sobre la imatge
El “reglament del 29”, com sol ser anomenat, és relativament fàcil d’aconseguir, sigui en edicions originals o en còpies. Però, com acostuma a passar amb aquests manuals, el seu text és dens i feixuc, i en ocasions fins i tot confús, i té una important mancança – els apartats de la instrucció del soldat no inclouen il·lustracions.
Tot plegat, això fa que el “reglament del 29” no sigui l’eina més pràctica per l’ús dels recreadors, així que vam decidir endegar el projecte de confeccionar un “manual d’instrucció” il·lustrat, centrant-nos en els apartats més rellevants pel que fa a les activitats de recreació de la Guerra Civil Espanyola.
La nostra referència de base ha estat l’edició de 1938 del REGLAMENTO TÁCTICO DE INFANTERÍA de 1929.
L’estructura i contingut dels diversos apartats és, essencialment, la d’aquest reglament; trobareu el text original de cada article, il·lustrat amb les nostres fotografies, i un requadre d’observacions si s’escau; el propòsit d’aquestes anotacions és fer més entenedor algun punt o remarcar diferències entre el que està estipulat en el reglament i el que de vegades s’observa en els esdeveniments de recreació, que no sempre s’hi diu amb el “reglament del 29”.
Pel que fa a la manera de publicar aquests continguts, hem cregut adient dividir el material en diversos lliuraments que us farem a mans periòdicament, donant prioritat a les matèries que considerem més rellevants i de més utilitat pels grups de recreació, que anirem ampliant fins completar un cos de text complet i coherent. Amb el darrer lliurament, la nostra previsió és oferir-vos tot el contingut editat en un sol “volum”.
Una de las materias con las que un recreador militar debería estar familiarizado es la instrucción del soldado, tanto la individual como la colectiva, que corresponda a su época, porque, en mayor o menor medida, deberá ponerla en práctica, siendo una parte inherente de la formación de todo soldado auténtico.
Estos temas están cubiertos en reglamentos o manuales, que deberán ser la referencia básica sobre la que trabajar. En el caso de los recreadores de la Guerra Civil Española, el texto de trabajo es el «REGLAMENTO TÁCTICO DE INFANTERÍA» de 1929, que, con algunas revisiones en posteriores ediciones, era el que estaba en vigor en el periodo 1936-39. En este documento, entre otros temas, encontraremos los artículos sobre instrucción que nos interesan.
Puedes ver y descargar el manual clicando encima de la imagen
El «reglamento del 29», como suele ser denominado, es relativamente fácil de conseguir, sea en ediciones originales o en copias. Pero, como suele ocurrir con estos manuales, su texto es denso y farragoso, y en ocasiones incluso confuso, y tiene una importante carencia – los apartados de la instrucción del soldado no incluyen ilustraciones.
Todo ello hace que el «reglamento del 29» no sea la herramienta más práctica para el uso de los recreadores, así que decidimos poner en marcha el proyecto de confeccionar un «manual de instrucción» ilustrado, centrándonos en los apartados más relevantes en cuanto a las actividades de recreación de la Guerra Civil Española.
Nuestra referencia de base ha sido la edición de 1938 del REGLAMENTO TÁCTICO DE INFANTERIA DE 1929.
La estructura y contenido de los diversos apartados es, esencialmente, la de este reglamento; encontrareis el texto original de cada artículo, ilustrado con nuestras fotografías, y un recuadro de observaciones, de ser pertinente; el propósito de estas anotaciones es hacer más comprensible algún punto o remarcar diferencias entre lo que está estipulado en el reglamento y lo que a veces se observa en los eventos de recreación, que no siempre se corresponde con el «reglamento del 29».
En cuanto a la manera de publicar estos contenidos, hemos creído conveniente dividir el material en varias entregas que os ofreceremos periódicamente, dando prioridad a las materias que consideramos más relevantes y de mayor utilidad para los grupos de recreación, que iremos ampliando hasta completar un cuerpo de texto completo y coherente. Con la última entrega, nuestra previsión es ofrecer todo el contenido editado en un solo «volumen».
Ben cert que aquest concepte de recreació i patrimoni junts no us ve de nou, però…, que significa? La resposta la trobareu en les següents línies, il·lustrant les trinxeres de El Pago gestionades pel CESUB a Subirats amb les fotografies de Marc Seriol (marcmarkhus a xarxes) amb escenes recreades que de ben segur haguessin pogut passar, a més d’alguna que no, però útil cara a explicar altres coses d’interès. Unint, com hem dit…la recreació històrica i el Patrimoni.
Posant una mica d’argument, aquelles trinxeres van ser utilitzades a les darreries de la guerra a Catalunya, quan es tractava de guanyar temps per que Barcelona fos evacuada per qui pogués, sent els combats entre 22 i 24 de gener. Enfrontant les forces d’una desgastada 15 Brigada republicana contra la tot poderosa 13 divisió del general Barrón. Sent utilitzades en aquells combats fortificacions construïdes per civils mobilitzats a últims moments.
Veient les imatges, entendreu per que diem que una mostra patrimonial s’entén millor amb recreadors que sense.
Les primeres escenificacions fou a la trinxera en S de la segona meitat del recorregut, en una primera sessió de prova de fotògraf i un recreador (cal no oblidar que en temps de Covid tota precaució es poca). I entre les diverses escenes vam anar des dels primers moments de guerra fins als darrers. Ara procedim a citar les escenes amb una foto corresponent:
Primers moments de guerra, demostració de que el blanc no es un color de combat, gorret de les JSU:
Manta de soldat a mode de capot, tapant la camisa blanca, gorret de la FAI:
Milicià ja més avançada la guerra, primeres robes d’abric i millors posicions de combat, incorporant el casc Trubia model 21:
Mostra de com canviar el color del casc només amb fang, permetent la confusió en el terreny.
Caporal de l’exercit republicà, tapant-se amb la manta, llegint en un moment de repòs dins de la trinxera.
Caporal afaitant-se dins de la trinxera, no era el més còmode del món, però era possible.
Requetè carlista introduint una pinta de bales en una tercerola.
Requetè carlista apunt de saltar per sobre una trinxera, veiem la manta a mode de capot amb les cartutxeres per sobre.
Prova de mimètica del vermell, es diu que un requetè no es treia mai la boina, però si que se la tapaven amb el casc. Veiem que el resultat es evident.
Sent aquest el final del primer dia, i una mica curt en possibilitats atès que només érem dos, però sincerament el resultat es prou valid per destruir mites, explicar la necessitat d’ocultar-se i no portar colors «no naturals».
La segona sessió ja fou mes nombrosa, érem quatre recreadors i el fotògraf, i es notarà en els resultats. Sent l’escenari el niu de metralladora de pedra i els seus entorns. Aquesta vegada si que jugant més amb la història explicada al principi, i si bé podem pensar que a més persones més escenes…errareu. Menys en van ser! Però de més complexitat.
Niu de Metralladora en posició de vigilància i llestos per fer foc.
Saqueig d’un mort falangista.
Posició de transport de ferit lleu, segons manual de camillers.
Captura i interrogatori d’un sergent franquista.
Moltes fotografies podreu pensar, però es una selecció, selecció que dona vida a uns parapets i trinxeres perduts al bosc, oblidats fins no fa tants anys i que per bé que ara visitables gràcies a les visites que organitza el CESUB des del museu del CIUDEB i les rutes de Ultima defensa de Barcelona i Sabors en temps de guerra.
Mai tindran la «vitalitat» recuperada en aquestes fotos, «vitalitat» que de ben segur agrairem que no recuperin…cal dir.
Però que de ben segur us han servit per deixar de veure les trinxeres com aquells forats buits a terra, eren llocs de lluita i vida, de terribles condicions certament, però fruit d’una circumstancia que la recreació històrica busca explicar.
I es que qui oblida el seu passat està condemnat a repetir-lo.
Muy cierto que este concepto de recreación y patrimonio juntos no os viene de nuevo, pero…, que significa? La respuesta la encontrareis en las siguientes lineas, ilustrando las trincheras de El Pago gestionadas por el CESUB en Subirats con las fotografiás de Marc Seriol (marcmarkhus en redes) con escenas recreadas que muy posiblemente hubiesen podido pasar, además de alguna otra que no, pero útil cara a explicar otras cosas de interés. Uniendo, como hemos dicho…la recreación histórica y el Patrimonio.
Poniendo un poco de argumento, esas trincheras fueron utilizadas a finales de la guerra en Catalunya, cuando se trataba de ganar tiempo para que Barcelona fuese evacuada por quien pudiera, siendo los combates entre 22 y 24 de enero. Enfrentando las fuerzas de una desgastada 15 Brigada republicana contra la todo poderosa 13 división del general Barrón. Siendo utilizadas en aquellos combates fortificaciones construidas por civiles movilizados a últimos momentos.
Viendo las imágenes, entenderéis por que decimos que una muestra patrimonial se entiende mejor con recreadores que si.
Las primeras escenificaciones fueron en la trinchera en S de la segunda mitad del recorrido, en una primera sesión de prueba de fotógrafo y un recreador (hace falta no olvidar que en tiempos de Covid toda precaución es poca). Y entre las diversas escenas fuimos des de los primeros momentos de guerra hasta los finales. Ahora procedemos a citar les escenas amblas escenas con una foto correspondiente:
Primeros momentos de guerra, demostración de que el blanco no es un color de combate, gorrillo de las JSU:
Manta de soldado a modo de capote, tapando la camisa blanca, gorrillo de la FAI:
Miliciano ya más avanzada la guerra, primeras ropas de abrigo y mejores posiciones de combate, incorporando el casco Trubia model 21:
Muestra de como cambiar el color del casco solo con barro, permitiendo la confusión en el terreno.
Cabo del ejercito republicano.
Cabo del ejercito republicano, tapandose con la manta, leyendo en un momento de descanso dentro de la trinchera.
Cabo afeitandose dentro de la trinchera, no era lo más comodo del mundo, pero era posible.
Requetè carlista introduciendo un peine de balas en una tercerola.
Requetè carlista apunto de saltar por encima de una trinchera, viendo la manta a modo de capote con las cartucheras por encima.
Prueba de mimética del rojo, se dice que un requetè no se quitaba nunca la boina, pero si que se la tapaban con el casco. Vemos que el resultado es evidente.
Siendo este el final del primer día, y un poco corto en posibilidades atendiendo que solo eramos dos, pero sinceramente el resultado es bastante valido para destruir mitos, explicar la necesidad de ocultarse y no llevar colores «no naturales».
La segunda sesión ya fue más numerosa, eramos cuatro recreadores y el fotógrafo y se notará en los resultados. Siendo el escenario el nido de ametralladora de piedra y sus entornos. Esta vez si que jugando más con la historia explicada al principio, y si bien podemos pensar que a más personas más escenas…errareis. Menos fueron! Pero de más complejidad.
Civiles reclutados fortificando, como que el terreno no permite trincheras se procede a hacer parapeto.
Nido de ametralladora en posición de vigilancia y listos para abrir fuego.
Saqueo de un muerto falangista.
Posición de transporte de herido leve, según el manual de camilleros.
Captura e interrogatorio de un sargento franquista.
Muchas fotografiás podréis pensar, pero es una selección, selección que da vida a unos parapetos y trincheras perdidos en el bosque, olvidados hasta no hace tantos años y que por bien ahora visitables gracias a las visitas que organiza el CESUB des del museo del CIUDEB y las rutas de Ultima defensa de Barcelona y Sabors en temps de guerra.
Pero casi seguro que os han servido para dejar de ver las trincheras como esos agujeros vacíos en el suelo, eran lugares de lucha y vida, de terribles condiciones ciertamente, pero fruto de una circunstancia que la recreación histórica busca explicar.
Y es que quien olvida su pasado esta condenado a repetirlo.
Segons el «Reglamento Táctico de Infantería» de 1929, en la seva edició de 1938, un escamot estava constituït per tres esquadres, cadascuna a càrrec d’un caporal, que estaven sota el comandament d’un sergent; i aquest (igual que els caporals i els soldats, excepte el tirador i el proveïdor del fusell metrallador) estava dotat d’un fusell o mosquetó.
En base a aquesta informació, vaig decidir recrear el que seria el típic cap d’escamot en la Guerra Civil Espanyola, un sergent armat amb fusell i amb el corresponent equipament de fuseller.
Seguint amb aquest objectiu de representar un soldat típic, la meva intenció va ser intentar ajustar-me el més possible a l’uniforme més generalitzat durant la guerra a l’(autodenominat) Exèrcit Nacional, que era el del reglament de 1926, ja que, a diferència del que va ocórrer en l’Exèrcit Popular de la República, al costat revoltat es va mantenir, en línies generals, la uniformitat de preguerra.
La guerrera de tropa del reglament d’uniformitat de la immediata postguerra és la peça més freqüent en recreació quan es necessita aquest uniforme del 26, ja que és molt semblant a la que ens interessa. La diferència més notable és la bocamàniga, que en la postguerra és més guarnida, amb forma apuntada, mentre que anteriorment era més senzilla, «llisa i sense botons», com resa el corresponent text. El problema és que la bocamàniga de la guerrera de postguerra no porta puny doble, de manera que no es pot descosir sense que ens quedi la màniga massa curta. Hi ha alguna (escassa) evidència de guerreres modificades que porten aquest tipus de puny apuntat, però en qualsevol cas, és una excepció i convindria evitar-la.
Com que els recreadors de la Guerra Civil no tenim les múltiples opcions de què gaudeixen els que es dediquen a períodes més populars, com la Segona Guerra Mundial, i no tenim la facilitat d’adquirir en línia tot el que ens convingui amb uns quants clics, l’ús de la guerrera de postguerra, tot i ser incorrecte, és generalment tolerat.
En la meva guerrera vaig afegir, com correspon en teoria, una parella d’emblemes d’infanteria en les puntes de coll, que han de ser «emmirallats» – les empunyadures de les espases miren a l’interior. Naturalment, també els galons de sergent, en “panecollo” daurat sobre fons negre per infanteria.
Els pantalons que anaven amb aquesta guerrera són els que el reglament diu «pantalons polaina», també coneguts com «granaders». Aparentment, el model original es va anar simplificant, reduint el nombre de botons de les «polaines» i substituint els originals semiesfèrics per altres més simples, de manera que es van veure diferents patrons d’aquests pantalons. Els «granaders» es van abandonar en el reglament de postguerra, per la qual cosa és més difícil trobar-los, i tampoc hi ha opcions senzilles per obtenir reproduccions, encara que se’n poden localitzar, algunes d’elles simplificades, retallades a l’altura de turmell. Els meus són d’aquests, i estan combinats amb polaines de llana tipus bena, i mitjons enrotllats al turmell, una de les variants que es veuen en les imatges d’època.
El barret és el característic “gorrillo” isabelí. Els sergents podien usar opcionalment el ”soutache” doble, vermell i daurat, del barret d’oficial, encara que mantenint la borla senzilla en vermell, però era tant o més freqüent que portessin el de tropa – aquesta va ser la meva elecció, tot i que, per descomptat, amb el galó de sergent al front, disposat de la manera particular als “gorrillos”.
Pel que fa a l’equipament, consisteix en un corretjam «Carniago» (força nou, i per això, sense gaire pàtina), amb les tres cartutxeres per munició i el tahalí, de què penja la baioneta (nota 1). La xapa incorpora l’emblema d’infanteria. A part d’això, vaig afegir complements de campanya: bossa de costat, cantimplora i tassa, peça aquesta que es veu subjecta en diferents posicions en el corretjam, en les imatges de el període.
El fusell Mauser model 1893 que completa el conjunt era, juntament amb el mosquetó model 1916, l’arma més habitual. Aquest 1893 és una rèplica en fusta.
A part de tenir cura dels aspectes uniformològics, una altra cosa important si volem aconseguir una impressió històrica més correcta és procurar arreglar-nos el cabell amb un estil adequat per a l’època; en els anys 30 la norma era que fos curt pels costats i el clatell, i més llarg en la part de dalt, a triar entre diversos estils; l’ús de «gomines» o pomades era habitual. En el meu cas, al encarnar un sergent, és perfectament acceptable el bigoti. En coherència amb la imatge de suboficial veterà, l’estil és el tradicional, no el tipus retallat i finit més de moda. Considero que tenir cura aquests detalls, sempre que es pugui, aporta molt de cara a evocar una imatge pròpia de l’època que estem recreant.
La Recreació Històrica i el Patrimoni són companys de viatge, entreu i descobriu les seves múltiples formes de coexistència! Historical Reenactment and Heritage are traveling companions, enter and discover their multiple forms of coexistence! Loisirs historiques et Patrimoine sont des compagnons de voyage, entrez et découvrez leurs multiples formes de coexistence ! ¡La Recreación Histórica y el Patrimonio son compañeros de viaje, entra y descubre sus múltiples formas de coexistencia!