Sí, hem tornat a Sant Llorenç de Munt, però aquesta vegada per afrontar el monument mític: el monestir al cim de La Mola, que arreu hem trobat anomenat Monestir de Sant Llorenç de Munt. Ho farem tot carenejant des de Coll d’Eres entre alzinars de gran bellesa que us donaran un passeig de vora set quilometres, entre ombres, des d’on la setmana passada vam fer el Montcau i la Cova Simanya. És a la pràctica la tercera bifurcació de les que tenim per triar a Coll d’Eres que ens durà a un camí sense excessives dificultats i conegut per força gent.
Ja en ruta, com hem dit des de Coll d’Eres, que ja coneixem i sabem arribar per la ruta anterior (enllaç a ruta anterior), comencem pujant, suau i per un camí ample de nom La Carena del Pagès, que permet circular amb les precaucions sobrevingudes des de fa uns mesos. Es un camí sense grans sorpreses ni desnivells, exceptuant un parell de descensos de relativa importància on potser haureu de posar un xic més d’atenció donada la natura de la pedra local. Res greu, no patíssiu pas, i que ens duran a l’indret anomenat El Morral del Drac, lloc on sí que haureu de parar atenció per no errar el camí, ja que si es cert que ambdós variants us duran al monestir, les seves diferencies són notables.
Dos són les variants, la de la dreta, i la més difícil, que mena per la cinglera entre paisatges de tanta bellesa com perill que porta al Cingle dels Cavalls, i d’allà al monestir; la de l’esquerra, la més concorreguda i fàcil fa camí a través de la roca en un camí empedrat. Pareu atenció, que la diferencia en les senyals es poca, però gran en les condicions del trajecte.
Nosaltres, en dubtar del camí a seguir, en comptes de consultar el mapa, vam preguntar a un home quina era la ruta, al que ens va contestar que «si fa no fa…», tant era una o l’altra. Vam triar…la de la dreta. Cal dir que ja ens ho podríem haver olorat a la poca estona, que aquella via no era «la normal», però vam continuar.
En qualsevol cas, la ruta triada va resultar prou exigent i no exempta de perill; ens va dur per un abrupte camí a que passava a tocar de la cinglera durant la major part del recorregut, només interrompuda en un parell de trams on vam travessar una mena de túnel natural i un alzinar, on, reconeixent certa intranquil·litat, ens podíem relaxar pel fet de caminar, ni que fos un tros, sense estar pendents de tenir una caiguda lliure al costat. Ruta de la qual no ens penedim malgrat hagin passat els dies.
I es que vam fer molt més que caminar amb equipament antic, vam haver de grimpar, gatejar i escalar, però sobretot prendre una lliçó que tot i sabuda mai està de més recordar. Vigilar al teu company, no tenir pressa i que qui marca el ritme és el més lent. La seguretat i l’arribar a casa no entenen de presses, companys. I si bé es cert que si tenim alguna fotografia d’aquell episodi, admetem que són poques atès l’interessant recorregut, però com suposareu…teníem altres preocupacions al cap.
Cal dir que després d’aquest trepidant i feréstec recorregut, totes les peripècies van tenir el seu premi: les magnífiques vistes des de dalt de La Mola (1103 metres), i el seu Monestir romànic, refet entre finals de Segle XIX i inicis del XX, amb prou cura per ser considerat un dels pocs monestirs romànics purs i que ja surt citat l’any 986. Si no hi heu estat…aneu-hi, ens ho agraireu.
Ara però tocava encarar la tornada, no sense abans consultar el mapa, sent aquest modern, i es que farem retroexcursionisme en roba, però cara a la orientació molt millor un mapa actual, no ho creieu així?
Ara si, pel camí «normal», molt transitat i popular, i a fé de Déu que es notava la diferència – només us direm que per allà pujaven famílies amb canalla petita i gossos, i entendreu que aquesta ruta era molt més assequible. Per cert, que en els darrers trams de la tornada, vam poder apreciar en conjunt i a distància el camí alternatiu que havíem seguit a la pujada, la qual cosa ens va fer valorar més l’experiència. La qüestió es que arribats de nou al Morral del Drac entràvem al camí que havíem fet hores abans, pujant el que abans havien estat baixades, cosa que en si no hauria de significar massa diferencia excepte que ens vam desviar cap a l’indret anomenat Els Òbits, que ja havíem vist des del monestir.
Ens trobem en una mostra de aprofitament humà de coves, algunes amb paret i tot, i que si fem cas del sutge del sostre, la cosa ve de llarg, i amb llegenda inclosa. No deixeu de picar l’enllaç per saber més, i es que trobareu des de l’ús per corrals a una de les Carlinades.
I aquesta vegada si, ja encarem la tornada fins al ja citat centre d’informació del parc de Coll d’Estenalles, des d’on havíem sortit ja feia vora cinc hores.
En aquesta ocasió, sobre les nostres aparences, no hi ha realment molt a afegir al que us hem anat comentant en entrades anteriors.
Tots dos vestíem conjunts civils; el de l’Oriol més genèric, compost de diverses peces que li donaven una aparença vintage, prou com per complir amb l’etiqueta de retroexcursionista; a destacar, la jaqueta de quadres, una peça clàssica, i d’un gruix que ja comença a ser necessari entrada la tardor, sobretot a primera hora o si el cel està cobert. El passamuntanyes tampoc sobra en aquests moments. Els pantalons, d’un material fort i resistent, compleixen perfectament. Les botes altes de cordons proporcionen una bona subjecció a la part de turmell.
Dani va portar una altra de les seves aparences evocatives de 1930, un altre cop amb els pràctics breeches, aquesta vegada combinats amb borseguins i mitjons a manera de polaines. El material de la jaqueta assegura la protecció de vent i de la pluja, de manera que aquesta elecció cobreix de qualsevol sorpresa que la meteorologia de la tardor, sovint variable, ens pugui donar. La gorra aquesta vegada és una flat cap de tall típicament britànic; el material, un tweed a quadres, és tot un clàssic per la campinya.
Oriol Miró Serra – Daniel Alfonsea Romero
23 d’octubre de 2020
