Archivo de la etiqueta: guerra civil espanyola

La nostra milícia de cultura, recreem la guerra a l’analfabetisme! / ¡Nuestra milicia de cultura, recreamos la guerra al analfabetismo!

Versió castellana després de la catalana.

La nostra milícia de cultura, recreem la guerra a l’analfabetisme!

Avui us «presentem» la nostra milícia de cultura, i dic la nostra, ja que si bé no va ser la primera, si que ha estat un format que ha triomfat, arribant a inspirar dos associacions com a mínim. I a vegades cal reclamar els mèrits!

Certament, abans que la nostra va existir una milícia de cultura, de gran format i tot utilitzant un camió a mode d’escenari. Contra la qual, òbviament, no podíem competir. Adoptant nosaltres un format més humil, però que ha demostrat ser summament complex i alhora versàtil. El de les classes que es feien els soldats quan aquests no estaven lluitant!

Milícia de Cultura a la darrera edició de Flix / Milicia de Cultura en la última edición de Flix / Culture Militia in the latest edition of Flix

Però, i passem a mode cronològic, el tema neix sobre 2016, per bé que el concepte es anterior, fruit de lectures que, aquí i allà citaven tal esforç culturitzador entre la tropa. I, vulguis que no, el tema agafava «forma» dins del cap, per bé que tampoc passava d’allà. Coses de boig, pensava jo dins meu!

I després de moltes lectures va arribar l’autentic referent! / ¡Y después de muchas lecturas llegó el auténtico referente! / And after many readings, the authentic reference arrived!

La cosa es que, després de la recreació de Faió, una de les noies (la Georgina diria…), que recreaven amb Didpatri va i deixa anar un (i perdoneu la inexactitud de les paraules), «No podríem recrear quelcom que no requerís armes?», frase que va esdevenir el punt d’origen real d’una aventura en aparença boja.

Aquí comença la investigació, investigació que s’assemblava més a una pesca oportuna de frases en llibres que no anaven sobre les milícies de cultura…, però en que hi apareixia.

Al mateix temps, també s’han d’adquirir o crear materials, alhora que cal crear un discurs pedagògic al voltant del naixent expositor. Pissarres, llibres, complements i explicacions didàctiques van agafant forma, i provant-se en petits esdeveniments. Subirats, Tudela de Segre, va ser un dels primers, però no l’únic, i creieu-me que em sap molt greu no poder-ne dir altres abans de la gran estrena.

Tota gran cosa ha tingut inicis humils, i aquesta situació surt descrita en llibres / Toda gran cosa ha tenido inicios humildes, y esta situación aparece descrita en libros / Every great thing has had humble beginnings, and this situation is described in books

Quina va ser la primera gran sortida de cultura? Va ser a Lopera, altre cop, els records s’han fos i no podria posar any (i l’ordinador em posa totes les fotos a partir de 2019, cosa que no ajuda massa), però allà va ser el primer cop on vam funcionar com una maquina ben greixada. I dic vam…per que aquestes coses requereixen de bon equip. La Martina i la Mireia es complementaven com si haguessin treballat en el projecte des del principi, feien viure els objectes, i sabien fer participar la gent. Creieu-me si us dic que formaven un equip de grandíssima qualitat!

Per alguna raó, possiblement estaríem ocupats, no vam fer fotos en acció, però allà vam incorporar la relació entorn-ensenyament / Por alguna razón, posiblemente estaríamos ocupados, no hicimos fotos en acción, pero ahí incorporamos la relación entorno-enseñanza / For some reason, we would possibly be busy, we didn’t take pictures in action, but we incorporated the environment-learning relationship there

Malauradament els equips en l’entorn de recreació de Didpatri, no són eterns, no es un entorn tan amable com creieu. Es gent que just surt de la universitat i busca el lloc a la vida, i no tot es manegable ni conciliable.

Però es un projecte que ja ha cobrat vida i que atrau, cosa que farà que molts recollim el testimoni i intentem enriquir un projecte de gran complexitat, i ho farem amb major o menor gràcia alhora que el portem arreu per on en deixin. I sempre sota el mateix principi, el de tothom ha de saber fer una mica de l’altre, per si aquell falta un dia.

I aquí arriba la demostració de vida de milícia de cultura, ens ha saltat!, i l’hem de deixar fer. A dia d’avui veureu milícies de cultura en un mínim de tres actes i associacions, cada una amb les seves peculiaritats i necessitats pròpies, tal com ha de ser!

Tornant a nosaltres, que es el que podem controlar, en els darrers temps, hem vist que aquesta milícia de cultura militar, podria passar a la escola civil. Fent els primers experiments a Subirats 2021, on la Natàlia i la Marta van acceptar el repte, i el van superar amb solvència contrastada.

Cap on anirà la escola civil? / ¿Hacia dónde irá la escuela civil? / Where will the civil school go?

I com a variant pròpia, ens enfrontem a dificultats pròpies, sent actualment la dificultat de posar-la en escena. Però es que la recreació civil encara s’ha de fer lloc, per sort o desgracia, tot depèn de com ho miris!

La qüestió es que s’intenti, i se que no som els únics!

Així doncs, ja veieu que parlem d’un òrgan viu que ha saltat d’habitat original, que troba imprudents com la Esther i qui escriu aquestes línies, que l’acompanyem en l’actualitat! I que, de fet, n’aprenem d’ell, així com jo he aprés de tot imprudent que ha gosat posar-se davant de tal «monstre»

Oriol Miró Serra

29 de Novembre de 2022

¡Nuestra milicia de cultura, recreamos la guerra al analfabetismo!

Hoy os «presentamos» nuestra milicia de cultura, y digo la nuestra, ya que si bien no fue la primera, sí que ha sido un formato que ha triunfado, llegando a inspirar al menos dos asociaciones. ¡Y a veces hay que reclamar los méritos!

Ciertamente, antes de que la nuestra existió una milicia de cultura, de gran formato y utilizando un camión a modo de escenario. Contra la que, obviamente, no podíamos competir. Adoptando nosotros un formato más humilde, pero que ha demostrado ser sumamente complejo y al mismo tiempo versátil. ¡El de las clases que se hacían los soldados cuando éstos no estaban luchando!

Encara ara…costa implantar la recreació sense armes, paciència! / Aún ahora…cuesta implantar la recreación sin armas, paciencia! / Even now… it’s hard to implement recreation without weapons, patience!

Sin embargo, y pasamos a modo cronológico, el tema nace sobre 2016, si bien el concepto es anterior, fruto de lecturas que, aquí y allá citaban tal esfuerzo culturizador entre la tropa. Y quieras que no, el tema cogía «forma» dentro de la cabeza, aunque tampoco pasaba de allí. ¡Cosas de loco, pensaba yo dentro de mí!

Una altre obra de referencia, aquesta de lectura més senzilla, però igualment efectiva / Otra obra de referencia, ésta de lectura más sencilla, pero igualmente efectiva / Another work of reference, this easier to read, but equally effective

La cosa es que, después de la recreación de Fayón, una de las chicas (Georgina diría…), que recreaban con Didpatri va y suelta uno (y perdonad la inexactitud de las palabras), «No podríamos recrear algo que ¿no requiriera armas?», frase que se convirtió en el punto de origen real de una aventura en apariencia loca.

Aquí comienza la investigación, investigación que se parecía más a una pesca oportuna de frases en libros que no iban sobre las milicias de cultura…, pero en las que aparecía.

Al mismo tiempo, también se deben adquirir o crear materiales, a la vez que es necesario crear un discurso pedagógico en torno al naciente expositor. Pizarras, libros, complementos y explicaciones didácticas van cogiendo forma, y ​​probándose en pequeños eventos. Subirats, Tudela de Segre, fue uno de los primeros, pero no el único, y créanme que me sabe muy mal no poder decir otros antes del gran estreno.

Fins i tot el material més humil ha de ser fidel i tenir ús didàctic / Incluso el material más humilde debe ser fiel y tener uso didáctico / Even the humblest material must be faithful and have a didactic use

¿Cuál fue la primera gran salida de cultura? Fue en Lopera, de nuevo, los recuerdos se han fundido y no podría poner año (y el ordenador me pone todas las fotos a partir de 2019, cosa que no ayuda demasiado), pero ahí fue la primera vez que empezamos a funcionar como una máquina bien engrasada. Y digo empezamos…porque estas cosas requieren de buen equipo. Martina y Mireia se complementaban como si hubieran trabajado en el proyecto desde el principio, hacían vivir los objetos, y sabían hacer participar a la gente. ¡Creedme si os digo que formaban un equipo de grandísima calidad!

Desgraciadamente los equipos en el entorno de recreación de Didpatri, no son eternos, no es un entorno tan amable como cree. Es gente que sale de la universidad y busca el lugar en la vida, y no todo es manejable ni conciliable.

Pero es un proyecto que ya ha cobrado vida y que atrae, lo que hará que muchos recojamos el testimonio e intentemos enriquecer un proyecto de gran complejidad, y lo haremos con mayor o menor gracia a la vez que lo llevamos por donde dejen. Y siempre bajo el mismo principio, el de todos debe saber hacer un poco del otro, por si aquél falta un día.

Y aquí llega la demostración de vida de milicia de cultura, ¡nos ha saltado!, y debemos dejarla hacer. A día de hoy veréis milicias de cultura en un mínimo de tres actos y asociaciones, cada una con sus peculiaridades y necesidades propias, ¡tal como debe ser!

Volviendo a nosotros, que es lo que podemos controlar, en los últimos tiempos, hemos visto que esta milicia de cultura militar podría pasar a la escuela civil. Haciendo los primeros experimentos en Subirats 2021, donde Natalia y Marta aceptaron el reto, superándolo con solvencia contrastada.

Y como variante propia, nos enfrentamos a dificultades propias, siendo actualmente la dificultad de ponerla en escena. Pero es que la recreación civil aún debe hacerse sitio, por suerte o desgracia, ¡todo depende de cómo lo mires!

¡La cuestión es que se intente, y se que no somos los únicos!

Así pues, ya veis que hablamos de un órgano vivo que ha saltado de hábitat original, que encuentra imprudentes como Esther y ¡quién escribe estas líneas, que le acompañamos en la actualidad! Y que, de hecho, aprendemos de él, así como yo he aprendido de todo imprudente que se ha atrevido a ponerse delante de tal «monstruo»

Oriol Miró Serra

29 de Noviembre de 2022

AMB EL TEMPS HEM PERDUT REFERENCIES DELS AUTORS D’ALGUNES IMATGES, SI ALGÚ IDENTIFICA LA SEVA, ESTAREM ENCANTATS DE POSAR-LI EL NOM.

Mes d’Octubre de 2022. Jornades Europees de Patrimoni i Visites a Subirats.

Mes d’Octubre de 2022. Jornades Europees de Patrimoni i Visites a Subirats.

October 2022. European Heritage Days and Visits to Subirats.

Mes de Octubre de 2022. Jornadas Europeas de Patrimonio y Visitas a Subirats.

Ultima defensa de Barcelona a TV3 / Barcelona’s last defense on TV3 / Ultima defensa de Barcelona en TV3

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/tot-es-mou/tot-es-mou-estiu-09082022/video/6171647/

Enllaç al reportatge de televisió

Sobre 1 Hora i 21 minuts podreu veure la nostra feina a Subirats. Sabem que l’ideal seria el tall exacte, però de moment no el tenim. Ja ens disculpareu, però no hem de perdre la oportunitat de mostrar el significat de Recreació i Patrimoni Junts, la possible estratègia de supervivència de les dos activitats! encara que us fem «treballar una mica».

Prometem posar l’enllaç específic si aquest apareix.

Per cert, volem fer notar que han intercanviat els noms dels companys, res greu, ja que la idea s’entén. Però es de justícia «reparar-los» el nom.

Enllaç a la pàgina del CESUB

In 1 hour and 21 minutes you will be able to see our work in Subirats. We know that the ideal would be the exact cut, but at the moment we don’t have it. You will excuse us, but we must not miss the opportunity to show the meaning of Recreation and Heritage Together, the possible survival strategy of the two activities! even if we make you «work a little».

We promise to put the specific link if it appears.

By the way, we want to point out that they have exchanged the names of the colleagues, nothing serious, since the idea is understood. But it is fair to «repair» their name.

Enllaç a Jose Luis Gallardo Conill

Sobre 1 Hora y 21 minutos podreis ver nuestro trabajo en Subirats. Sabemos que lo ideal sería el corte exacto, pero por el momento no lo tenemos. Ya nos disculparéis, pero no debemos perder la oportunidad de mostrar el significado de Recreación y Patrimonio Juntos, ¡la posible estrategia de supervivencia de las dos actividades! aunque les hagamos «trabajar un poco».

Prometemos poner el enlace específico si éste aparece.

Por cierto, queremos hacer notar que han intercambiado los nombres de los compañeros, nada grave, puesto que la idea se entiende. Pero es de justicia «repararles» el nombre.

Enllaç a Oriol Miró Serra

11 d’Agost de 2022

Això busquem quan parlem de Recreació i Patrimoni Junts / This is what we look for when we talk about Reenactment and Heritage Together / Esto buscamos cuando hablamos de Recreación y Patrimonio Juntos

Arribats de la jornada de l’Ametlla de Mar, on hem mostrat el concepte de Recreacions petites, només podem dir que ho considerem un éxit, i mostrar-vos com ens han vist des de fora.

Arriving at the Ametlla de Mar day, where we showed the concept of small reenactments, we can only say that we consider it a success, and show you how we have been seen from the outside.

Enllaç a Diari de TarraEnllaç a Diari de Tarragona / Link to Tarragona Newspaper / Enlace a Diari de Tarragona

Llegados de la jornada de la Ametlla de Mar, donde hemos mostrado el concepto de Recreaciones pequeñas, sólo podemos decir que lo consideramos un éxito, y mostraros cómo nos han visto desde fuera.

7 de Juny de 2022

Les recreacions petites, però no de menor importància / Las recreaciones pequeñas, pero no de menor importancia

Traducció al Castellà després del Català

No per ser petit, ets menys gran! Frase aparentment contradictòria, però certa, i referida a la recreació històrica, a mi m’agrada dir-ne micro-recreacions!

No es un format nou, una visita guiada pot ser una recreació de petit format, una escenificació pot ser una micro-recreació, la visita a una escola també ho pot ser! La clau…, es la quantitat de gent que mobilitzes, i en conseqüència també l’equip. Que podrien definir en un màxim de la capacitat d’un cotxe estàndard, posant les xifres de 2-3 persones i un maleter estàndard.

Dos recreadors atenent un grup d’excursionistes a les fortificacions de Vallbona de les Monges / Dos recreadores atendiendo a un grupo de excursionistas en las fortificaciones de Vallbona de les Monges

Fent una ferma defensa de les seves avantatges des d’aquest humil espai!

Una avantatge, tal vegada la primera i principal, es la proximitat. Aquest Tu a Tu que permet arribar directament a la persona, quasi quasi com parlar amb ell cara a cara, permetent explicacions quasi personalitzades. Fins i tot en grupets petits, ja que es crea un clima de confiança impossible en aquelles recreacions on s’han d’adoptar mesures de distancia de seguretat.

Sent aquesta proximitat un dels principals arguments per una recreació didàctica!

La recreació històrica a les escoles es una eina didàctica? / ¿La recreación histórica en las escuelas es una herramienta didáctica?

La versatilitat en podria ser la segona, aquí la clau es trobar al personal adequat i adaptar-lo a l’escenari.

Crec que us resultarà evident que no es el mateix una aula d’un col·legi, que un museu o un espai a l’aire lliure, però la adaptabilitat del petit format es evident, com aquell que diu només hem de procurar disposar d’un espai on mostrar els objectes i si necessitarem electricitat i pantalles! La resta ja depèn de les capacitats de l’equip humà. Sent la part humana sempre la més important, sigui a la banda que sigui.

Clar que, i normalment en àmbits específics, també podem convertir l’espai en l’objecte a mostrar, com podria ser, per posar un exemple, practicar la mimetrització d’un element de fortificació.

A més, aquest petit format es podria considerar perfecte per viatjar a les aules, un format que he de reconèixer que m’encanta, sent perfecte per portar la arqueologia experimental a les aules.

Terme que donaria per un article sencer, però que, i per resumir ràpidament, diré que es el fet de poder experimentar el que no surt en llibres, textures del teixit, pes dels objectes, comoditat del calçat i el que puguem implementar el futurs no massa llunyans.

Oriol Miró Serra.

16 de Març de 2022.

No por ser pequeño, ¡eres menos mayor! Frase aparentemente contradictoria, pero cierta, y referida a la recreación histórica, ¡a mí me gusta llamar micro-recreaciones!

No es un formato nuevo, una visita guiada puede ser una recreación de pequeño formato, una escenificación puede ser una micro-recreación, ¡la visita a una escuela también lo puede ser! La clave…, es la cantidad de gente que movilizas, y en consecuencia también el equipo. Que podrían definirse en un máximo de la capacidad de un coche estándar, poniendo las cifras de 2-3 personas y un maletero estándar.

¡Haciendo una firme defensa de sus ventajas desde este humilde espacio!

Una ventaja, tal vez la primera y principal, es la proximidad. Este Tu a Tu que permite llegar directamente a la persona, casi casi como hablar con él cara a cara, permitiendo explicaciones casi personalizadas. Incluso en grupitos pequeños, ya que se crea un clima de confianza imposible en aquellas recreaciones en las que deben adoptarse medidas de distancia de seguridad.

¡Siente esta proximidad uno de los principales argumentos por una recreación didáctica!

La versatilidad podría ser la segunda, aquí la clave es encontrar al personal adecuado y adaptarlo al escenario.

Creo que le resultará evidente que no es lo mismo un aula de un colegio, que un museo o un espacio al aire libre, pero la adaptabilidad del pequeño formato es evidente, casi se podría decir que sólo tenemos que procurar disponer de ¡un espacio donde mostrar los objetos y si necesitaremos electricidad y pantallas! El resto depende de las capacidades del equipo humano. Siendo la parte humana siempre la más importante, sea en el lado que sea.

Claro que, y normalmente en ámbitos específicos, también podemos convertir el espacio en el objeto a mostrar, como podría ser, por poner un ejemplo, practicar la mimetrización de un elemento de fortificación.

Además, este pequeño formato podría considerarse perfecto para viajar a las aulas, un formato que debo reconocer que me encanta, siendo perfecto para llevar la arqueología experimental a las aulas.

Término que daría por un artículo entero, pero que, y para resumir rápidamente, diré que es el hecho de poder experimentar lo que no sale en libros, texturas del tejido, peso de los objetos, comodidad del calzado y lo que podamos implementar el futuro no demasiado lejanos.

Oriol Miró Serra

16 de marzo de 2022

Recreació Històrica i la Cursa dels Biberons

El passat 20 de febrer del 2022 vam participar en la novena edició de la Cursa dels Biberons. Aquesta és la primera de les 13 curses a realitzar dins del Circuit de Curses per la Muntanya de les Terres de l’Ebre. Va comptar amb 7 circuits diferents i més de 500 participants.

La Cursa va tenir el suport de diversos grups recreatius, els quals es van ubicar en diferents punts estratègics del recorregut. El paper dels recreadors va consistir a ambientar la cursa, aclamar als corredors i en molts casos donar indicacions del trajecte. La participació dels grups recreatius en la Cursa dels Biberons és molt reminiscent a la batalla de l’Ebre; la qual va ser viscuda del juliol al novembre de 1938 al mateix territori. En aquest context, el poble de Pinell de Brai es va convertir en una zona de rereguarda republicana amb serveis sanitaris, intendència i de descans, i per aquest motiu va ser força bombardejat per les forces franquistes; nogensmenys, no és l’únic motiu pel qual es compta amb la presència dels recreadors. L’any 1938, el govern republicà de Manuel Azaña va ordenar l’allistament de tots els homes menors de 45 anys, destacant particularment el grup de 30.000 joves nascuts als anys 20. Se’ls va nomenar com la «Quinta del Biberó» o la «Lleva del Biberó», ja que l’edat mitjana era de 14 anys. Els joves primerament participaven en tasques d’auxiliars de menjadors, infermeries o missatgers, però ben aviat els van enviar a estrenar-se a la Batalla de l’Ebre. Menys de la meitat dels joves van poder arribar a la fi de la guerra, i els que ho van fer van acabar empresonats o, amb una mica de sort, exiliats a França.

Imatge 1: Un recreador conversa amb un participant de la Cursa dels Biberons. Font: José Maria Franch Català, de https://www.facebook.com/media/set/?set=a.3151382381854942&type=3

Per tots aquests fets, anualment s’organitza la Cursa dels Biberons amb un homenatge en la serra de Pàndols en el monument de la Quinta del Biberó en memòria de tots els joves que van veure injustament la seva mort.

Imatge 2: Diversos grups recreatius fent l’homenatge a la Lleva de Biberó. Font: José Maria Franch Català, de https://www.facebook.com/media/set/?set=a.3151382381854942&type=3

Imatge 3: Dos membres del grup recreatiu de la XV Brigada portant flors en l’homenatge a la Lleva del Biberó. Font: José Maria Franch Català, de https://www.facebook.com/media/set/?set=a.3151382381854942&type=3

El recorregut de la marxa canvia anualment, per tant, mai es fa la mateixa ruta. D’aquesta manera la cursa no es fa repetitiva i cada any es té l’oportunitat poder fer-la posant-se en paper dels militants de l’Exèrcit Popular de la República i conèixer les dificultats d’un terreny muntanyós amb forts pendents i vestits amb tota la uniformitat característica de l’època.


Enguany hem participat la marxa general de 13,5 km seguint les indicacions i les senyalitzacions de l’organització. Al llarg del trajecte vam provar les nostres capacitats físiques i cognitives, així com, per exemple, ens vam trobar amb bifurcacions sense senyalització sobre el camí que s’havia de seguir, les quals van ser segurament arrasades pels participants de la cursa. També ens vam trobar amb persones de la marxa amb les quals vam poder compartir coneixements i experiències sobre la zona, poder trencar fronteres invisibles i crear un vincle entre els recreadors i els participants. En el transcurs de la ruta vam descobrir senyalitzacions verticals en forma de cartells en tres idiomes sobre la història de la zona i les característiques especials de cada espai en concret. Aquests recursos són necessaris i estan molt ben adequats en espais naturals amb història i patrimoni a l’aire lliure per ajudar-los a interpretar correctament quan no hi ha cap guia per fer-ho.

En definitiva, la visió general de la marxa va ser molt positiva. Ens vam poder apropar a l’excursionisme d’una forma poc comuna per a la persona corrent: portant l’equipament que haurien portat els soldats de la Guerra Civil a qualsevol marxa. El contrast de la roba de colors cridaners dels corredors i la nostra equipació, en tons verds i apagats, era evident. A més, els participants de la cursa van tenir l’oportunitat d’interactuar amb nosaltres, donant-nos l’oportunitat de difondre la recreació històrica des del punt de vista més social.

Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica. (s.f.) LA QUINTA DEL BIBERÓN, ADOLESCENCIA ENTRE FUSILES | Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica. (2013, 16 enero). Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica. De https://memoriahistorica.org.es/la-quinta-del-biberon-adolescencia-entre-fusiles/

Diarri de Guerra. (s. f.). Les cases caigudes del Pinell de Brai. Diari de Guerra. De http://www.diarideguerra.com/fitxa-3-24-71-f13/guerra-civil-a-catalunya/batalla-de-lebre/terra-alta/les-cases-caigudes-del-pinell-de-brai.html

Govern de Catalunya. La Cursa dels Biberons enceta el XIV Circuit de curses per muntanya Terres de l’Ebre 2022. (s. f.). Govern.Cat. De https://govern.cat/salapremsa/notes-premsa/418495/cursa-dels-biberons-enceta-xiv-circuit-curses-muntanya-terres-ebre-2022

Natalia Dudina

11 de Març de 2022

Els límits de la recreació / Los límites de la recreación.

Versió castellana després de la catalana.

Aquest es un d’aquells articles que sempre he tingut al cap, i en ball constant, masses vegades començat i mai acabat.

La qüestió es que, i anant al moll de l’os…, no tot hauria de ser recreable.

La motivació final, mai volguda realment, va ser en una de les darreres recreacions del 2021, quan en els seus xats preparatoris van aparèixer dos propostes que mai esperava sentir. Un afusellament i un violació, que per molt figurada i fora de public que fos, seguien sent dos barbaritats a recrear.

CREIEU-ME SI US DIC QUE M’AGRADARIA QUE AQUESTES IMTAGES FOSSIN FALSES

Per sort…la segona, no es va produir, però la primera si.

I això es el que porta a la pregunta. Que es recreable i que no…o, quins podrien ser els límits ètics dins d’una recreació.

El sentit comú, podríeu pensar, però…acabem de veure que no ho es. Quina dignitat hi ha en recrear el segon, i perdoneu no gosi repetir el concepte…

Quina didàctica hi ha en recrear una execució, i més sense public? Si volem mostrar una execució de manera didàctica…fem-ho, però bé. I, fent un esforç intentarem crear un fil de com podríem fer l’afusellament.

El primer seria donar un aire de total solemnitat i seriositat al public, vigilant que no hi hagués menors.

El segon, triar MOLT BÉ el personal que el realitza, explicant pas per pas i detall a detall, sempre sense sortir de la solemnitat i seriositat del fet a recrear.

Tercer i ultim, execució, i sento decepcionar-vos…aquest pas, NO EL FARIA MAI, s’explica que passaria, com seria registrat en una autòpsia, i el que vulgueu…però no s’executa a ningú. A no ser que sigui per pel·lícules, que es un cas totalment apart, i que repetiríem els dos passos anteriors.

I ara que hem hem obert el meló dels límits, un altre que em ronda de fa molt, anys i tot. El limit de la política, considerant impossible la despolitització que tant agrada vendre. Ja que des del punt que les persones triem un bàndol de vida, considerem millors uns o altres.

El que hem d’aprendre es que no es noti que pensem, fent creïble el personatge.

Jo com a tinent d’enginyers disposat a revoltar-se contra la «xusma obrera»

Qui em coneix, sap que soc d’esquerres i obrer, però per tal personatge, un tinent que s’anava a revoltar, no vaig dubtar mai en deixar frases contranatura pròpia que denigraven les dones i els obrers.

Com tocava amb el paper, per que, oh, sorpresa, ser creïble en un paper va més enllà de la roba.

Tenim exemple de persona ben vestida amb mal comportament? Si, i per molta gent sacralitzat com gran recreador!

No es pot tolerar un sergent republicà en rereguarda fent brometes sobre passar-se, la «altura del trigo en Valladolid» o interrompent l’entrevista de televisió a una companya amb «Arriba España»

Les dos primeres, si hi hagués hagut la figura del comissari polític en campament haguessin significat un arrest, com a mínim…, la tercera es senzillament de poc o nul companyerisme. Ras i curt, fora de recreació pensa i fes el que vulguis, dins d’ella, comporta’t!

Afegint, com a colofó la seva preferència a fer de comandament dur, dels que atonyinen, ja m’enteneu!, extrem del qual, i recorrent al dret a reservar-me la font de la informació, i sent indirecta, no es del tot confirmable, posarem en una ombra de possible, per bé que coneixent-lo, jo hi dono credibilitat, li conec el gust per la «fusta» i no poques vegades li he vist exhibir.

Senyors, el físic també es un limit a ser recreat, a no ser que sigui pactat i tractat igual que una execució, que ja ha estat descrita la meva opinió.

Mai diré que sigui el millor recreador, tampoc em considero el pitjor, però tinc les meves normes M’agrada pensar que compartides en certa mesura per una gran quantitat.

Per desgracia o sort, no seré jo qui ho digui…, no tothom te els mateixos valors i cada entitat tria qui convida. Però, i per acabar diré que qui va proposar el cas innombrable del principi, qui va proposar-ho hauria d’estar fora de circulació durant molt de temps, cosa que no va ser, ja que a la següent…hi era. Segueixo sense entendre la raó, va contra tota norma pròpia, quins valors acceptem? No ho sé!

Del darrer, sempre va impecable en uniformitat, i, no ens enganyéssim, sap quedar bé cara al public, de manera que l’actitud descrita, realment només va ser molesta pels companys.

Però ara, i anem al plantejament, sobretot del final de les recreacions, parlem del creuament de banderes, cosa molt normal al principi. Precisament en l’acte polític de despolititzar la recreació! Es segueix fent, pensant que es fa un favor.

Però, i tal vegada sigui la meva evolució personal. No es tal acte un equipament entre colpejats i colpistes? No es massa tot un «TODOS NOS HICIMOS DAÑO» que passa injustament pàgina a un cop d’estat de nefastes conseqüències que encara dura ara?

I si, per eliminar aquest injust equipament, ho subsituim per un minut de silenci que, alhora permetria estar més còmode als que cauen, per motius de recreació, al bàndol antinatural per la seva consciencia? I que per necessitats de guió han fet el gest d’adaptació? Sigui del bàndol que sigui?

Oriol Miró Serra

10 de febrer de 2022

Los límites de la recreación.

Éste es uno de esos artículos que siempre he tenido en la cabeza, y en baile constante, demasiadas veces empezado y nunca acabado.

La cuestión es que, y yendo al tuétano…, no todo debería ser recreable.

La motivación final, realmente nunca querida, fue en una de las últimas recreaciones del 2021, cuando en sus chats preparatorios aparecieron dos propuestas que nunca esperaba oír. Un fusilamiento y una violación, que por muy figurada y fuera de público que fuera, seguían siendo dos barbaridades a recrear.

Por suerte…la segunda, no se produjo, pero la primera sí.

Y esto es lo que lleva a la pregunta. Que es recreable y no…o, cuáles podrían ser los límites éticos dentro de una recreación.

El sentido común podrías pensar, pero… acabamos de ver que no lo es. Qué dignidad hay al recrear lo segundo, y perdone no se atreva a repetir el concepto…

¿Qué didáctica existe al recrear una ejecución, y más sin público? Si queremos mostrar una ejecución de manera didáctica… hagámoslo, pero bueno. Y, haciendo un esfuerzo intentaremos crear un hilo de cómo podríamos hacer el fusilamiento.

Lo primero sería dar un aire de total solemnidad y seriedad al público, vigilando que no hubiera menores.

Lo segundo, elegir MUY BIEN al personal que lo realiza, explicando paso por paso y detalle a detalle, siempre sin salir de la solemnidad y seriedad del hecho a recrear.

Tercero y ultimo, ejecución, y siento decepcionaros…este paso, NO LO HARÍA NUNCA, se explica que pasaría, como sería registrado en una autopsia, y lo que se quiera…pero no se ejecuta a nadie. A menos que sea por películas, que es un caso totalmente aparte, y que repetiríamos los dos pasos anteriores.

Y ahora que hemos abierto el melón de los límites, otro que me ronda desde hace mucho, años y todo. El límite de la política, considerando imposible la despolitización que tanto gusta vender. Ya que desde el punto de que las personas elegimos un bando de vida, consideramos mejores unos u otros.

Lo que debemos aprender es que no se note que pensamos, haciendo creíble al personaje.

Quien me conoce, sabe que soy de izquierdas y obrero, pero por tal personaje, un teniente que se iba a sublevar, nunca dudé en dejar frases contra-natura propia que denigraban las mujeres y los obreros.

Como tocaba con el papel, porque, oh, sorpresa, ser creíble en un papel va más allá de la ropa.

¿Tenemos ejemplo de persona bien vestida con mal comportamiento? ¡Si, y por mucha gente sacralizado como gran recreador!

No se puede tolerar a un sargento republicano en retaguardia haciendo bromitas sobre pasarse, la «altura del trigo en Valladolid» o interrumpiendo la entrevista de televisión a una compañera con «Arriba España»

Las dos primeras, si hubiera habido la figura del comisario político en campamento, hubieran significado un arresto, como mínimo…, la tercera es sencillamente de poco o nulo compañerismo. En resumidas cuentas, fuera de recreación piensa y haz lo que quieras, dentro de ella, ¡comportate!

Añadiendo, como colofón su preferencia a hacer de mando duro, de los que atañen, ¡ya me entendéis!, extremo del cual, y recurriendo al derecho a reservarme la fuente de la información, y siendo indirecta, no es del todo confirmable, pondremos en una sombra de posible, aunque conociéndolo, yo le doy credibilidad, le conozco el gusto por la fusta y no pocas veces le he visto exhibir.

Señores, el físico también es un límite a ser recreado, a menos que sea pactado y tratado al igual que una ejecución, que ya ha sido descrita mi opinión.

Nunca diré que sea el mejor recreador, tampoco me considero lo peor, pero tengo mis normas. Me gusta pensar que compartidas en cierta medida por gran cantidad.

Por desgracia o suerte, no seré yo quien lo diga…, no todo el mundo tiene los mismos valores y cada entidad elige quien invita. Pero, y para acabar diré que quien propuso el caso innombrable del principio, quien lo propuso debería estar fuera de circulación durante mucho tiempo, cosa que no fue, ya que en la siguiente… estaba. Sigo sin entender la razón, va contra toda norma propia, ¿qué valores aceptamos? ¡No lo sé!

Del último, siempre va impecable en uniformidad, y, no nos engañáramos, sabe quedar bien cara al público, por lo que la actitud descrita, realmente sólo fue molesta por los compañeros.

Pero ahora, y vayamos al planteamiento, sobre todo del final de las recreaciones, hablemos del cruce de banderas, algo muy normal al principio. ¡Precisamente en el acto político de despolitizar la recreación! Se sigue haciendo, pensando que se hace un favor.

Pero, y tal vez sea mi evolución personal. ¿No es tal acto un equipamiento entre golpeados y golpistas? ¿No es demasiado todo un «TODOS NOS HICIMOS DAÑO» que pasa injustamente página a un golpe de estado de nefastas consecuencias que todavía dura ahora?

¿Y si, para eliminar este injusto equipamiento, lo sustituimos por un minuto de silencio que, al mismo tiempo permitiría estar más cómodo a los que caen, por motivos de recreación, en el bando antinatural por su conciencia? ¿Y que por necesidades de guion han hecho el gesto de adaptación? Sea del bando que sea?

Oriol Miró Serra

10 de febrero de 2022

Josep Serra Cardeñes, el Biberó de Artesa de Segre

Qui més qui menys, ha vist en Josep, també, qui més qui menys sap que es un dels cada vegada menys nombrosos de la anomenada Quinta del Biberó. Ja sabeu. Aquells nanos massa joves per moltes coses de la vida, però no per anar a lluitar en una guerra que havia començat un no tan llunyà juliol de 1936.

Nascut el 8 de desembre de 1920, i natural de Coll del Rat es quintat a Manresa, on s’havia de presentar del 23 al 28 d’Abril de 1938. No s’hi va presentar, i es que de ben segur ja sabia que Catalunya havia quedat aïllada de la resta de territori republicà, i que la guerra no pintava massa bé pel govern legitim.

La qüestió es que pren el camí de l’emboscat alhora que busca arribar a França junt amb altres companys d’iniciativa, iniciativa truncada per forces del govern que busquen grups com els seu, grups de desertors, i, es que si una cosa sabem, es que la guerra necessita sang per alimentar-se. I aquesta començava a ser massa jove.

Es empresonat a La Seu d’Urgell, camí escollit per tornar a casa després de que el grup d’emboscats fos dissolt a la Serra del Cadí pels volts de la segona setmana de Maig de 1938. Des d’on va pensar en seguir el curs del Segre com a camí de tornada.

El tema es que, aquell emboscat estava jurant bandera el juny i es dirigia cap al Front del Pallars, pels volts de Boixols i Sant Romà d’Abella. On, sembla ser que tenia un destí relativament tranquil tot vigilant els presoners fets per la 68 Brigada Mixta, posició allunyada del front realment, qui sap si per causa de la seva naturalesa d’antic emboscat. En qualsevol cas, es una suposició prou raonable.

Però, aquesta tranquil·litat, no es pas eterna, serà el mes d’octubre de 1938 que els faran baixar fins a cap a Fraga (Sant Romà d’Abella – Coll de Nargó – Artesa de Segre – Tàrrega- Mollerussa – Arbeca – Serós), en ple Front del Segre, on, ja al Novembre participarà en una de les maniobres de diversió amb les quals es pretenia ajudar a unes forces que estaven arribant al limit de l’esgotament a la Batalla de l’Ebre.

Tindran prou èxit, i es que apart de desviar tropes dels revoltats del front de l’Ebre també capturen alguns presoners franquistes abans de tornar a creuar el Riu Segre per Serós. I es que cal no oblidar que aquest tipus de maniobres, les de diversió, rarament tenen la intenció d’ocupar una zona de manera permanent.

Malgrat aquest èxit descrit a nivell global de maniobra, ell si pagarà un preu, i es que serà ferit a la cama esquerra, ferida que l’acompanyarà fins a Aranda de Duero, però, i sigueu pacients, espereu que ja hi arribarem a aquest punt.

I es que la sort es variable, i no sabem quan, però li arriba a ell el torn de ser fet presoner, aquest cop per les forces revoltades del General Franco. Fent una primera parada a Lleida per iniciar el trajecte al camp de concentració de Aranda de Duero via Saragossa. Camp del que sortirà després d’haver aconseguit els avals necessaris i exigits als residents d’aquella mena de «allotjament»

Però no creieu que havia acabat el seu patiment, que no havia estat poc, en Josep havia complert amb la república, però no amb el franquisme, i havia de fer el corresponent temps de mili.

Per sort, i gracies al grau elevat de cultura, es destinat a funcions d’oficina a Logronyo, des d’on, i no podem concretar el moment, serà traslladat a Mataró. On es llicenciarà del servei militar l’any 1945. Del 1938 al 1945, set anys de mili, set anys fora de casa per causa no desitjada, tota la joventut fora de casa, el seu estimat Coll del Rat.

I poc més podem dir referent a aquells anys tan durs, anys no oblidats, i es que la Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó-41, fundada l’any 1983 va rebre el premi a la seva feina de memòria constant l’any 1999 en forma de Creu de Sant Jordi.

Premi que tots sabem que no els tornarà la joventut, però premi més que merescut, i es que el seu sacrifici no fou pas petit.

Oriol Miró Serra

18 de febrer de 2021

Notes sobre ordre de combat (I):

«Postures per desplaçament tàctic amb fusell»

per Daniel Alfonsea

Sovint, en les recreacions, veiem als «veterans» alliçonant als menys experimentats en la manera adequada de moure’s amb el fusell a les simulacions de combat, per assegurar que no s’adopten postures anacròniques. L’objectiu d’aquest article és analitzar el rerefons històric d’aquesta qüestió, i proporcionar uns arguments fonamentats sobre les postures més correctes.

Aclarim que encara que en el títol parlem de «desplaçaments tàctics», aquest és un terme modern; en l’època es parlava de moviments d’ordre de combat.

Com a punt de partida, prendrem el Reglamento Táctico de Infantería de 1929, en vigor durant la Guerra Civil, ja que un dels objectius de la instrucció bàsica és imbuir al soldat uns coneixements tant teòrics com, en particular, pràctics, amb una metodologia basada en la repetició, que busca que s’adquireixi memòria muscular dels moviments.

Veurem que en l’article 22 de l’R29 s’esmenta que serà la posició de «suspendre armes» la que s’adoptarà per a desplaçaments «a peu ferm» (s’entén que es refereix a quan no s’ha ordenat arma a l’espatlla). Recordem que en l’art. 20 es descriu «suspendre armes» així: s’agafarà l’arma amb la mà dreta per sobre de l’alça i s’elevarà, inclinant la boca del canó cap endavant fins que estigui a una distància d’uns 30 centímetres de l’espatlla dreta.

Per al «pas lleuger» indica expressament que les armes es duran sempre en suspensió, sent l’única diferència especificada que el soldat recolzarà la mà dreta (amb la qual sosté el fusell) al maluc, i amb l’esquerra subjectarà la beina de la baioneta.

Quines altres referències trobem al R29 sobre com portar el fusell als desplaçaments tàctics? Com no és d’estranyar, haurem de buscar en els apartats de «Ordre de combat», que tracten de les formacions, desplegaments i disposicions per focs i avenços.

En l’art. 113 es diu que la tropa portarà el fusell horitzontal. Resulta obvi que és una adaptació del «suspengueu», consistent a sostenir l’arma per un punt més proper al seu centre de gravetat, posició més còmoda i pràctica. El «suspengueu», tal com es descriu en l’apartat d’instrucció d’ordre tancat, serveix per a desplaçaments curts, però no per a recorreguts més llargs. En l’art. 138 afegeix que el pas lleuger o a la cursa seran els recomanats per a moviment en terreny descobert, i sostenir el fusell de la manera descrita, horitzontal, és la més apropiada.

És important remarcar que el «suspengueu armes» és una posició que existia des de feia dècades en els reglaments espanyols, i també en els d’altres països, així com la variant de transport horitzontal de la mateixa; i que es va mantenir durant uns quants anys més, també de manera general. A tall d’exemple, vegem un parell d’il·lustracions, tretes de reglaments d’abans (nord-americà, període Primera Guerra Mundial) i després del període 1936-1939 (israelià, posterior a la Segona Guerra Mundial, basat en el britànic).

Al cap i a la fi, aquesta postura és còmoda i deixa el braç esquerre lliure, el que serveix per equilibrar els moviments, de manera que és pràctica fins i tot corrent per terreny accidentat; i es pot mantenir durant temps prolongat.

Un cop establertes les bases reglamentàries, cal corroborar que la seva aplicació s’estenia a la pràctica en campanya, i no ens serà difícil trobar fotografies d’època en què els soldats efectivament porten el fusell de la manera prescrita:

Novament, es pot constatar que aquesta postura es va mantenir en ús comú durant uns quants anys, com ens mostren moltes imatges de la Segona Guerra Mundial:

I, de fet, durant força més temps, com ho prova que diversos dissenys de fusells d’assalt de les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial incorporessin nanses de transport, precisament per facilitar portar l’arma suspesa; per exemple, el L1 A1 britànic o el M16 nord-americà.

És aquesta l’única postura que utilitzaven els soldats en aquesta època per desplaçar-se en ordre de combat? La veritat és que no, i trobarem altres que eren freqüents, en situacions de moviment en àrees on hi hagués un risc més imminent de trobada amb l’enemic, i es cregués necessari tenir el fusell en una disposició que permetés utilitzar-lo amb prestesa.

En l’R29 no es contempla específicament semblant postura, encara que sí es fa referència, en l’apartat del combat cos a cos amb baioneta, a les postures «de guàrdia», que s’associaran en altres textos amb l’ordre «previngueu».

Com veurem, en la pràctica, en ordre de combat, s’adoptaven altres postures a part del «suspengueu», postures en què se sosté el fusell amb les dues mans.

Una primera postura bàsica es correspon al “tercegeu armes», que apareixerà més endavant en els reglaments espanyols; aquesta postura es troba en els reglaments d’alguns exèrcits de l’època, com el nord-americà, però no és molt comú en la teoria, encara que en la pràctica està normalitzada.

Una consideració pràctica a favor d’aquesta postura és que es considerava més segur portar el fusell apuntant cap amunt, no solament en cas de tret accidental, també per evitar colpejar o fins enterrar el canó (recordem que els fusells eren més llargs, especialment amb baioneta calada), i la posició tercejada s’adequa bé a això; també per a desplaçaments per terreny ferèstec, on el fusell pogués entrabancar o xocar.

Portar l’arma tercejada da era una postura que ja es considerava suficient pel que fa a prevenció, de manera que la observem en tropes que es desplacen per zones amb possible presència enemiga; i un bon punt de partida per a altres, de manera que es varia l’angle i encarament del fusell d’acord a la necessitat, i la culata pot passar a estar sota el braç i l’arma més de costat, adaptant, de fet, en moviment, les posicions de prevenció. D’aquesta manera, es podia passar ràpidament a «cos a terra» i adoptar la posició de tir apuntat; en les variants més properes a les posicions de «guàrdia», també servia en situacions en què s’anticipés el combat cos a cos, i fins i tot per fer un tret d’emergència des de la cintura. En suma, s’adaptava la posició segons la percepció de risc de contacte amb l’enemic.

Naturalment, aquesta postura es va seguir utilitzant després de la Guerra Civil, com podem veure en aquesta selecció d’imatges de la Segona Guerra Mundial:

A diferència del que hem estat explicant, la infanteria dels nostres dies rep entrenament per desplaçar-se tàcticament d’una altra manera, portant les seves armes en una posició d’alerta que permet portar-les immediatament a la posició de foc, que es caracteritza per tenir la culata adjacent o ja en contacte amb l’espatlla, depenent del nivell d’alerta.

Tinguem present també que els moderns fusells d’assalt (o carrabines, que estan guanyant preponderància) tenen una ergonomia diferent, i a més són més lleugers, més curts i tenen menys retrocés perquè la munició és de menor calibre, la qual cosa es presta a un ús tàctic diferent que comporta diferents postures de maneig; fins i tot les corretges poden tenir diferents possibilitats de configuració, que faciliten aquestes disposicions.

Recapitulant, com podem comprovar en fotografies d’època, normalment, els soldats en ordre de combat dels anys 30 (i 40) portaven els fusells suspesos, tercejats o en variants de les postures preventives, depenent de si interessava prioritzar el moviment, per a la qual que la millor elecció era la primera postura, o l’alerta, per a la qual era preferible alguna variant de les segones, ajustada a el nivell de risc percebut, segons la imminència de la necessitat de fer foc o fins i tot lluitar cos a cos.

Ja per acabar, us presentem una comparació de fotografies, per il·lustrar algunes de les posicions més aconsellables, de les que es veuen en fotografies d’època, per a desplaçaments en ordre de combat, i algunes de les que s’haurien d’evitar:

18 de desembre de 2020

Versió Castellana

Recreació al cap de pont de Balaguer, «nous i vells» formats de recreació.

Aquest cap de setmana hem estat a les localitzacions de les trinxeres del Merengue i a les trinxeres del Tossal de les Forques, a la zona de Lleida, per a un curtmetratge sobre la guerra civil Espanyola. No podem donar detalls de la gravació fins que estigui estrenada, però si podem deixar vos unes imatges i els fets que van passar fa 80 anys.

Després de l’ofensiva de l’Aragó, a Catalunya el front es va estabilitzar en el Segre i l’Ebre, tret de diversos caps de pont que havien aconseguit travessar per la zona de Serós, Lleida i Balaguer.

Un cop frenada la ofensiva nacional, arribaran a realitzar tres ofensives per recuperar la zona de Balaguer, essent la de finals de maig la més important de les tres, amb l’objectiu de portar el front al riu, situació més fàcil de defensar i demostrar la operativitat de les forces republicanes.

Les localitzacions en que varem estar son, “El Merengue” i “Trinxeres del tossal de la Mata”, les dues eren posicions en mans dels nacionals a la zona del nord a l’hora de l’assalt. Cal destacar que va ser l’enfrontament on s’estrenava la quinta del biberó, joves reclutats d’entre 16 i 18 anys.

El Merengue.

Situat en les proximitats del riu Segre, de la nit del 22 al 23 fins al dia 27 de maig de 1938 els republicans van començar un seguit de combats, per recuperar la posició dels nacionals, al principi de la batalla van utilitzar tancs soviètics per acompanyar les tropes, i rodejar la posició.

Va haver-hi un gran nombre de baixes pel cantó republicà sense arribar a prendre la posició, de format circular, constava de tres nivells de filat espinós, dues línies de posicions per a fusellers intercalats amb nius de metralladora, alguns de formigó, a la part de dalt hi havien els refugis.

La part que s’ha restaurat es la contraria al Segre, a l’altre cara hi trobem un monòlit en honor als caiguts.

Assalt dels republicans a les posicions sublevades
Preparant l’assalt a la trinxera
Foto de grup, fora de càmeres

Tossal de les forques.

A primera línia del front nacional, a pocs kilòmetres de La Sentiu de Sió, trobem les trinxeres del Tossal de les Forques, es una fortificació feta de formigó, amb troneres per a fusellers i pous de tirador units per un passadís també de formigó, tenen una altura d’entre 1,20 i 2 metres de profunditat, i a dintre les marques d’on anaven les caixes de munició per als soldats.

El 27 de maig tenien una posició avançada davant de la cota 292 i el Tossal de les Forques, a la Casa Paris que va ser assaltada a primera hora del matí, els nacionals, al veure que no rebrien reforços abandonen la posició després de causar 200 baixes als republicans.

La forma de construcció de la posició va ser feta amb sacs terrers plens de ciment, grava i altres materials que al llençar aigua, va quedar solidificat i encara s’hi veuen les marques de sacs al encofrat de la trinxera.

Assalt del sector de la Sentiu de Sió
Foto de grup del diumenge
Niu de metralladora

Pep Gallardo Conill

4 de desembre de 2020

Versió Castellana.