El soldat de l’Exercit Popular de la República.
Després del cop d’estat de Juliol de 1936, com bé sabreu, una de les mesures per aturar la sublevació fou dissoldre les unitats revoltades, amb l’esperança que això debilités als colpistes. Fent que aquell cop d’estat fos fàcilment resoluble amb les forces de l’ordre fidels al govern legitim de la República Espanyola.
Com ara sabem, aquesta mesura fou del tot desatrossa per als lleials al govern, que tot i organitzar-se militarment en base a columnes i milícies més o menys ben preparades, poc van poder fer contra un exercit que havia mantingut l’estructura militar i la utilitzava amb tota la seva eficàcia. Convertint un seguit de territoris allunyats entre si en una zona compacta i comunicada alhora que començava el setge sobre Madrid.
Fet potser, sense descartar altres, que dugué al govern de la República Espanyola a crear un nou exercit a l’octubre de 1936. L’Exercit Popular de la República, que entre d’altres coses va canviar la estructura, les divises i la uniformitat. Uniformitat ara presentada per a vosaltres.
Començant de dalt cap baix i de dins enfora, trobem un casc txecoslovac model 1930, que va arribar pel volts de la Batalla del Jarama (febrer 1937), front nord i ja passant a la resta de fronts. Acabant sent un dels cascs icònics de l’exercit republicà. Encara que hem de reconèixer que l’exercit txecoslovac ja l’estava canviant, i com aquell que diu només veurem aquest tipus de casc en combat a Espanya i Xina.
Casc posat sobre el gorret quarterer, un isabelí sense borla, a mode de proporcionar una protecció extra contra les temperatures fredes.
Ara al cos i cames, trobem una barreja de pantaló del tipus recte, que va venir a substituir el granaders, el que combina amb una gerrera model 26 sense butxaques inferiors, cosa que indica que es posterior al canvi de juliol de 1931. Guerrera que va sobre una camisa, també de color caqui, que bé podria ser la reglamentaria espanyola o la francesa, que va arribar en nombre abundant en ambdós bàndols. I es que hem d’entendre que ens trobem en una guerra que ha dividit la industria del país, i una cosa es el teòric uniforme, i l’altre la realitat. Per bé que hem de fugir de la llegenda del QUALSEVOL COSA SERVEIX, que ha fet més mal que bé.
Anant al calçat, trobem els Borceguis, el calçat reglamentari de preguerra i en conseqüència de guerra. Evidentment, de nou ens trobem en un teòric que cal perseguir i adoptar si es possible, ja que amb ell sempre encertareu, tot i que si que es veritat que una espardenya o una bota civil de millor qualitat no seria gens estranya de veure, i es que ja hem explicat el fet d’un país amb la industria dividida.
Això respecte la roba, tot passant per cap i calçat, moment en que entrarem en l’equip de combat. Que definirem pel fusell Moisin-Nagant rus, en aquest cas, arribat en xifres de vora quart de milió per armar un exercit necessitat d’armament, i la cartutxería model Carniago, el reglamentari espanyol preguerra.
Compost per tres cartutxeres amb capacitat per a cinquanta trets cada una, unides per un cenyidor i una Y que unia la que queda darrera amb les dos de davant.
Complementant cartutxeres i fusell amb la corresponent baioneta i la seva funda, que per bé que no massa nombrosa, si que hi van haver fundes d’aquesta perillosa arma blanca.
I, amb això, hem fet la base de combat, però tindríem un soldat encara des-equipat, ja que hem oblidat la protecció contra el fred, i el continent de les escasses pertinences que pot tenir un soldat.
La lluita contra el fred la porteu veient en quasi totes les fotos, una manta de soldat amb un forat per poder passar el cap, fent aquesta la funció de capot. Sabem que existia un capot reglamentari, però, i ja no es el primer cop que apareix aquesta circumstancia en el que portem llegit, ens trobem en un exercit que s’ha dividit de manera sobtada, i per tant falten certes coses. De manera que una solució molt escampada contra el fred i la pluja fou aquesta.
Anant, i ja acabant amb l’equip, cap al reglamentari sarró, més capaç del que pot semblar en un primer cop d’ull. Sent capaç per els útils de neteja del soldat, plat i coberts, cantimplora en aquest cas i algunes llaunes i «xuscos» de pa, alimentació de campanya en una època on encara no s’havien dissenyat racions de campanya portàtils i equilibrades.
Es aquí que reconeixem que definir l’uniforme de l’EPR (Exercit Popular de la República), i en certa mesura el nacional…, no deixa de ser una tasca difícil, i es que les necessitats en urgència fan que la regularitat en importacions o fabricacions no sigui sempre la adequada.
Però aquest fet no ens ha de fer acceptar qualsevol roba civil en la barreja d’uniforme, cosa que ens duria més a la època miliciana que a la d’un exercit regulat.
El nostre objectiu ha de ser el de semblar un exercit, com així va pretendre el govern de la república, cosa que, com a recreadors esteu pretenent, encara que això, a la pràctica signifiqui entrar en una estudiada «multifumitat», que pot variar segons el front a tractar. Motiu pel que mai heu de treure l’estudi de les vostres disciplines.
Oriol Miró Serra
Fotografia: Diego Muñoz Fe
20 de novembre de 2020
Biblilografia:
Atlas ilustrado de Armas y Uniformes de la Guerra Civil Española, Susaeta Ediciones.
Las Armas de la Guerra Civil Española, La Esfera de los Libros S.L., 2006
Revista Soldiers n 10, juliol 1996.
