Archivo de la etiqueta: collserolarareenactment

Patrimoni, Publicació, Recreació

Retroexcursionisme a la Serra de Sant Medir, romànic i molt més al costat de Barcelona.

1 comentario

Per aquesta ruta, encara prop de Barcelona per les restriccions que ens ha tocat viure, ens endinsarem en el romànic que tenim prop de la ciutat comtal, però, i encara que aquest art sigui el principal motiu de visita, anirem saltant en els segles durant el trajecte. Esteu atents a les següents línies, que no us en penedireu.

Començarem tot pujant per Torrent de Fontanal, i la seva vall, ben propera al velòdrom d’Horta, punt d’origen de la sortida d’avui.

No ha estat una tria a l’atzar, i es que mentre pugem cap al Portell de Valldaura anirem trobant mostres d’un aprofitament hídric de la vall prou potents. Un petit aqüeducte, una petita represa, basses i fonts com la de la Marquesa s’aniran succeint mentre fem un camí que va fent giragonses fins trobar la continuació del Passeig de les aigües. Punt en que girarem a esquerra fins trobar-nos entre Turó de la Magarola i Turó de Sant Cebrià, punt en que canviarem de vessant de la muntanya a través d’un petit pas de muntanya.

Un cop ja a l’altre vessant de muntanya heu de seguir direcció Tibidabo, però sense arribar-hi, i es que més aviat que tard trobareu els carrers de terra premsada d’una urbanització, agafeu el segon, Carrer Llentiscle per si voleu posar-hi nom…, ja que es aquest el que us durà de manera natural a la Vall de Sant Medir. On ens distraurem una bona estona.

Òbviament, la Ermita de Sant Medir es el referent principal, i es que es un lloc popular que poca presentació necessita donada la seva devoció.

En tot cas, i anant a una informació més tècnica, trobem un edifici «de línies senzilles, planta rectangular i volta de canó, data del segle XII i de posteriors reformes i restauracions.», en el que en altres temps fou el camí natural entre Barcelona i Castrum Octavium (o Sant Cugat del Vallés si ho preferiu dir com ara…)

Però, com hem dit, aquesta vall ens ocuparà una estona, i es que des de Sant Medir seguirem el camí que surt del replà, tot travessant rierols fins el trencall senyalitzat que ens durà a l’ermita de Sant Adjutori i un forn ibèric d’allò més interessant.

Sant Adjutori es una sorpresa molt agradable, una petita ermita de planta circular d’origen bizantí, cosa que la converteix en quasi una raresa a Catalunya. Ja documentada el 986.

Amb tot, si pensem que allà «només» hi trobem aquesta ermita, errarem. I es que ben proper trobarem les restes protegides d’un antic forn ibèric que fan pensar que ens trobem en un assentament més antic del que podem pensar, i que fa relacionar aquesta ruta amb un poblat iber a Cerdanyola, cosa que ens dona molts segles d’utilització dels camins de Collserola.

I, vist això, només queda tornar, i tot i que no seria el primer cop que fem una ruta diferent de tornada…aquesta vegada quasi trepitjarem sobre els nostres passos, quasi he dit, i es que a l’alçada de Turó del Trac trobarem un trencall a dreta on indica el camí de Castell Fortí, ultima destinació del dia.

Ens trobem en un d’aquells grans desconeguts, a diversos nivells, malgrat ser tan pròxim al Parc del Laberint. I es un desconeixement tant per al gran public com de l’històric, on poc mes que el nom del capità general Manuel de Llauder i unes dates que van de 1833 a 1840 que ens traslladen a la Primera Guerra Carlina.

Estructuralment, es prou interessant, un rectangle guardat per dos estructures que ara anomenaria caponeres, una a cada cantó i que eliminen els angles morts que hi haurien amb el propi rectangle. Les seves parets espitllerades permetien fer foc des de dins. Presentant a més una interessant entrada fortificada a mode de caponera angular, cobert l’accés per un dels angles de la caponera circular que dona a la ciutat.

Es poc i molt alhora, ho sé, quantes preguntes surten d’aquesta estructura, Quina va ser la raó? I la seva utilitat exacte? Creieu-me sincerament si us dic que ja m’agradaria donar-vos respostes, però, creieu-me també sincerament si us dic que també m’agrada tancar una ruta amb preguntes a l’aire. No deixa de ser un estimul per seguir endavant.

I ara entrant en la indumentària, tema no tractat en l’anterior sortida de retroexcursionisme, aquesta vegada la selecció ha entrat en Guerra Civil Espanyola, fent un popurri del tot creïble de com podria haver anat un Brigadista Internacional. Voluntari estranger arribat per ajudar a la República Espanyola en la seva lluita contra els revoltats ubicable entre novembre de 1936 i abril de 1937. Triant una barreja de roba majoritàriament civil composta per bota, pantaló de pana resistent, jersei, passamuntanyes i del que en sobresurt el jaquetò de pell Jerkins, ja utilitzat a la primera guerra mundial. Portant per damunt només el sarró on portava les meves coses, i, es que com comprendreu, portar cartuxería i arma no hagués estat el més adequat.

Oriol Miró Serra

29 de gener de 2021

Bibliografia:

Mapa i guia: Collserola Parc Natural/ Editorial Alpina.

El Romànic de Collserola, Francesc Móra i Presas/ Llibre de Motxilla/ Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Diccionario de Historia Militar, Desde los reinos medievales hasta nuestros días/ Cristina Borreguero Beltrán/ Ariel Referencia.

Ejercitos y Batallas Brigadas Internacionales en España, 1939-1939/ Ediciones el Prado/ Osprey Military.

Versió Castellana

Patrimoni, Publicació

Tastets de la Collserola Industrial, Retroexcursionisme torna on va néixer

1 comentario

Ara mateix, si us diem Collserola, quasi segur que tots pensareu en el gran parc que oxigena Barcelona i el Vallés, sent en gran mesura un gran centre d’esbarjo i entreteniment per a centenars de milers de persones. Però, que pensaríeu si us diguéssim que alguns dels llocs que ara gaudiu mentre passegeu, abans foren centres industrials en menor o major mesura?

Doncs, aquest es l’objectiu de les línies de retroexcursionisme d’avui, que descobriu industria allà on ara no la veieu.

I començarem ben a prop, propers al punt quilomètric 1,5 de la Carretera de les Aigües des de Plaça Mireia, en un revolt desproveït de vegetació que de ben segur heu vist. Es allà on, si us enfileu trobareu una porta no massa gran que dona a una galeria subterrània, tot descobrint la Mina Juanita, una vella mina fèrrica explotada durant segles que guarda prou sorpreses. I de les quals destacaria les sorprenents combinacions de colors.

Es d’allà que agafarem el camí que travessa la zona de pedra nua fins la carena, caient de manera natural cap a Coll del Portell, des d’on tirarem vers Sant Just Desvern uns minuts, no masses, ja que agafarem un corriol que ens apareixerà a la dreta i que recorre una de les vessants de la Vall de Sant Just fins a Coll de Can Cuiàs a través d’una natura d’alzinar i roureda ben mediterranis, i diferent a la coneguda cara de pins que dona al Ciutat Comtal.

Travesseu la carretera que mena a Molins de Rei i agafeu el camí amb més pendent descendent, el que us menarà cap a la Font de Can Llevallol, on, a part de descobrir un monumental Pollancre, ja motiu d’una visita…, descobrireu una antiga instal·lació d’embotellament d’aigua que conserva un vell diposit encara funcional i un petit aqüeducte.

Sent una mostra més de que ja podem haver trepitjat mil cops un lloc, que es possible que mai el coneguem del tot.

Ja refrescats gracies a aquesta aigua de mina, seguirem el camí natural que puja i que ens durà fins la cua del Pantà de Vallvidrera tot passant per les fonts de l’Espingosa i dels Pins, mostrant la riquesa hídrica d’aquesta serra propera a la nostra capital.

Ens trobem al Pantà de Vallvidrera, una petita joia, cada cop menys ignorada i que data del 1860, construït amb la missió d’alimentar l’aleshores vila independent de Sarrià. Una obra de maó prou espectacular que encara perdura, per bé que ara convertida en reserva d’amfibis i pertanyent a l’ara barri barceloní de Sarrià.

Però encara ens falta un punt per descobrir, al qual no ens vam apropar per la prudència que marquen els temps de Covid, potser ens vam passar de prudents…ves a saber. La qüestió es que no volem oblidar el Mina Grott, trobant l’accés uns metres per davant de l’espectacular presa ja comentada.

No era cap ximpleria, podríem afirmar que es el primer tunel excavat a Collserola, pel qual hi circulava un trenet de fins a 36 passatgers sobre una via de 60 centímetres, anterior als ara Ferrocarrils de la Generalitat. Trobant dos primícies en una.

I que, i entrant en un projecte no realitzat mai, haguessin dut a un parc d’atraccions anomenat Lake Valley, qui sap si una alternativa al Tibidabo.

Oriol Miró Serra

10 de desembre de 2020

Versió Castellana

Patrimoni, Publicació, Recreació

Picoteos de la Collserola Industrial, Retroexcursionismo vuelve donde nació

1 comentario

Ahora mismos, si os decimos Collserola, casi seguro que todos pensareis en el gran parque que oxigena Barcelona y el Vallés, siendo en gran medida un gran centro de esparcimiento y entretenimiento para centenares de miles de personas. ¿Pero, que pensaríais si os dijeses que algunos de los lugares que ahora disfrutáis mientras paseáis, antes fueron centros industriales en menor o mayor medida?

Pues, este es el objetivo de las lineas de retroexcursionismo de hoy, que descubráis industria allí donde no la veis.

Y empezaremos muy cerca, cercanos al punto kilométrico 1,5 de la Carretera de les Aigües des de Plaça Mireia, en una curva desprovista de vegetación que seguro habéis visto. Es allí donde, si trepáis encontrareis una puerta no demasiado grande que da a una galería subterránea, descubriendo la Mina Juanita, vieja mina férrica explotada durante siglos que guarda bastantes sorpresas. Y de las cuales destacaría las sorprendentes combinaciones de colores.

Es desde allí que cogeremos el camino que traviesa la zona de piedra desnuda hasta la cresta, cayendo de modo natural hacia Coll del Portell, de donde nos dirigiremos hacia Sant Just Desvern unos minutos, no demasiados, ya que cogeremos un sendero que nos aparecerá a la derecha y que recorre una de las laderas de la Vall de Sant Just hasta Coll de Can Cuiàs a través de una naturaleza de encinar y robledales muy mediterráneos, y diferente a la conocida cara de pinos que da a la ciudad condal.

Cruzad la carretera que lleva a Molins de Rei y coged el camino con más pendiente descendiente, el que os llevará hacia la Font de Can Llevallol, donde, a part de descubrir un monumental chopo, ya motivo de una visita…, descubriréis una antigua instalación de embotellamiento de agua que conserva un viejo deposito todavía funcional y un pequeño acueducto.

Siendo una muestra más de que ya podemos haber pisado mil veces un sitio, que es posible que nunca lo conozcamos del todo.

Ya refrescados a este agua de mina, seguiremos el camino natural que sube y que nos llevará hasta la cola del pantano de Vallvidrera pasando por las fuentes de l’Espingosa y dels Pins, mostrando la riqueza hídrica de esta sierra cercana a nuestra capital.

Nos encontramos en el Pantano de Vallvidrera, una pequeña joya, cada día menos ignorada y que data de 1860, construido con la misión de alimentar la entonces villa independiente de Sarrià. Una obra de ladrillo bastante espectacular que todavía perdura, por bien que ahora convertida en reserva de anfibios y perteneciente al ahora barrio barcelonés de Sarrià.

Pero todavía nos falta un punto para descubrir, al cual no nos acercamos por la prudencia que marcan los tiempos de Covid, quizá nos pasamos de prudentes…vete a saber. La cuestión es que no queremos olvidar el Mina Grott, encontrando el acceso unos metros por delante de la espectacular presa ya comentada.

No era ninguna tontería, podríamos afirmar que es el primer túnel excavado en Collserola, por el cual circulaba un trenecito de hasta 36 pasajeros sobre una vía de 60 centímetros, anterior a los ahora Ferrocarrils de la Generalitat. Encontrando dos primicias en una.

Y que, y entrando en un proyecto nunca realizado, hubiesen llevado a un parque de atracciones llamado Lake Valley, quien sabe si una alternativa al Tibidabo.

Oriol Miró Serra

10 de diciembre de 2020

Versión Catalana