Com suposareu, aquests mesos ha estat un seguit de lectures, per bé que no s’han reflexat, i es que qui m’hagi seguit per altres bandes sap que he patit un càncer que m’havia deixat fora de combat creatiu, si més no en la part d’escriptura, durant un temps. I tot i que m’he promès posar-me en pau amb vosaltres, la vida te el seu ritme i ara us vull fer la critica de tres llibres que tracten del front andalús. Explorats o rellegits en motiu d’un futur viatge recreacional per aquelles terres, i, com ja sabeu, si puc vaig informat als llocs.
Tres han estat les lectures. Con los rojos en Andalucía de Joe Monks, i Asedio al Santuario de Santa Maria de la Cabeza de Andújar i La Guerra Civil en Lopera i Porcuna, ambdós llibres de Antonio Marín Muñoz.
Bo i sabent que encara podria entrar més en un front tan ampli, però la urgència i la proximitat en ubicacions de la futura recreació han fet que aquests fossin els escollits.
Con los rojos en Andalucía ja era un vell conegut, però que ha estat un plaer retrobar les seves línies malgrat poques hagin estat les sorpreses.
Les memòries d’un combatent irlandès a les batalles de Lopera i Pozoblanco, carregades de detalls que fan entendre la vida d’un soldat i que poden dotar a un recreador de recursos personals. Passant aquests per anècdotes, maneres de moure’s d’un soldat i acabant per vicissituds polítiques del moment que de ben segur utilitzareu. Per bé que te la gran limitació que solen tenir les memòries de soldats, la seva visió rarament passa més enllà de la de batalló, escapant-se les grans visions tàctiques que si trobareu en llibres de comandaments.
La Guerra civil en Lopera y Porcuna ja es d’un altre estil, de llibre escrit ja en temps de democràcia i volgudament neutre. Ha estat una sorpresa agradable, no parla només dels fets històrics, també dels vestigis que van deixar els combats i dels fets posteriors a ells. Sent la seva lectura recomanable.
Amb tot te un però…la volguda neutralitat mira molt cap al bàndol franquista, en part explicable per la naturalesa dels combats al voltant d’aquests dos municipis, però mestre…com es que sempre cites els noms dels caiguts franquistes? Es que els 9 ciutadans de Lopera i els 52 de Porcuna que has trobat al registre de defuncions del 39 al 50 no tenen nom? De veritat només has trobat un nom d’un destacat socialista?
Sincerament, i estic segur que no hi ha mala intenció, però la neutralitat em grinyola per moltes bandes.
Asedio al Santuario de Santa Maria de la Cabeza de Andújar també ha estat de gran interès, ja que representa un d’aquells episodis que ha esdevingut mite del conflicte, i que només coneixia per sobre. Per bé que molt centrat en la epopeia defensiva dels 250 combatents assetjats i familiars arrossegats al santuari, no costa destriar el gra de la palla gracies a que també contempla la versió republicana.
Interessant per que veiem les diferencies en comptar les coses, el que pels assetjats són 6 tancs per als republicans es un blindat tret de Jaen cap al final i que poc va fer. La potent artilleria republicana que descriu el Capitán Cortés (assetjat) no es tal si mirem les paraules del Tinent Coronel Antonio Cordón. Els milers d’homes disposats a assaltar el santuari que descriu el Guardia Civil, en ocasions van ser només un miler i en el moment màxim no passen de dos brigades malmeses que ni molt menys devien ser els 10.000 que citen els assetjats. I la insistent aviació republicana que bombardeja dia si, dia també…, tampoc es tan si mirem les memòries del comandant lleial al govern democràtic.
Amb tot aquestes diferencies són il·lustratives de les exageracions o reduccions que es podien fer en campanya, fos per atribuir-se mèrits o per justificar derrotes. I es que no deixa de ser destacable que aquest venerat santuari aguantés de agost de 1936 a l’1 de Maig de 1937, auxiliat gairebé només des de l’aire.
Amb tot, altre cop la neutralitat es desvirtua, les seves línies respiren en favor dels revoltats contra la república, per no dir que la versió republicana es un darrer capítol del llibre, seguit aquest pels noms dels morts durant la defensa del santuari. Sent aquest l’autèntic final de la obra…
En qualsevol cas, i deixant a l’aire un munt de reflexions sobre la neutralitat del arxius, acceptació o no de la versió donada als arxius, acceptació del direccionalment de la memòria segons zona geogràfica i moltes altres preguntes que bé mereixerien un article sencer. He de dir que recomano aquests llibres, cada un com el que es. I que si podeu fer-hi un cop d’ull feu-li.
Oriol Miró Serra.
28 de Març de 2019.
