Todas las entradas de: Equip Recreacio i Patrimoni Junts

Abril 2024, Recuperem el Refugi! / April 2024, Let’s take back the Refuge! / Abril 2024, ¡Recuperamos el Refugio!

Versió castellana després de la Anglesa

Abril 2024, Recuperem el Refugi

Abril ha tornat a ser un mes intens, tal com ho va ser l’any passat, i es que entre recreacions, exposicions i tallers didàctics, no hem parat. I res d’això hagués estat possible sense el gran equip humà del que disposem. Equip que s’ha hagut de moure entre Lleida i Barcelona, tot fent aturades en diversos municipis d’ambdues províncies, que ens han dut amb vells coneguts i amb nous projectes. Projectes que, en si, són els que marcaran el ritme d’aquesta crònica.

El primer que voldria remarcar transcorre a l’entorn d’un institut de Sabadell, més exactament el Pau Vila, on reclamen l’obertura d’un vell refugi antiaeri situat entre el gimnàs i l’edifici de les aules, per bé que la majoria «cau» sota el pati. Projecte ambiciós sens dubte, i un d’aquells casos que es impossible negar-se.

En concret, a Sabadell hem fet tres aturades.


Participar de projectes com aquest es un dels motius per seguir fent la feina que fem / Participating in projects like this is one of the reasons to keep doing the work we do / Participar de proyectos como éste es uno de los motivos para seguir haciendo el trabajo que hacemos

La primera fou la exposició, Recuperem el Refugi, un lema més clar impossible que va lluir vora tres setmanes al vell mig de la rambla de la cocapital del Vallés Occidental. I darrere aquest lema hi havia un meravellós muntatge fet entre alumnes i mestres que anava dels orígens del barri de Gràcia a l’actualitat, tot agafant de fil conductor del refugi i els seus usos. Per cert, en aquesta exposició s’hi va poder veure un parell d’uniformes republicans cedits per nosaltres, un de milicià i un de capità republicà, que de fet, només s’afegien a la ingent tasca duta a terme per l’equip de l’institut.


Detall d’un dels plafons on es veu el refugi / Detail of one of the panels where you can see the shelter / Detalle de uno de los paneles donde se ve el refugio

De la Rambla de Sabadell anirem a l’institut, sent aquesta la segona parada. Una parada més didàctica, de la mà d’un dels nostres tallers.

Aquí, a diferencia de la primera estació, hi ha poc a explicar, més per producte conegut que per importància, que no es poca.

Ja ho sabeu, un recreador va a un institut i explica el període de la Republica Espanyola a l’alumnat a base del potencial dels objectes i del suport gràfic. Tot fent èmfasis en els aspectes de rereguarda o derivats de la guerra. I l’esperit ja el sabeu, desglorificar la guerra tot utilitzant la recreació, recreació que a més es presenta en forma de Milícia de Cultura.


Moment de les explicacions a l’institut / Time for explanations at the institute / Momento de las explicaciones en el instituto AUTOR: Institut Pau Vila

Tercera parada, i seguim en l’entorn del Pau Vila, i si abans hem estat amb els alumnes, ara estarem amb el veïnat, al pati del seu institut, on varem portar el nostre Hogar del Soldado, compost per Milícia de Cultura i Cantina, però ja se que no calia que us ho recordés!

Però ei, ja sabeu que ens adaptem a l’entorn, i aquí tocava afegir els atacs aeris, utilitzant un guàrdia d’assalt, per trencar el caqui que tothom sol esperar!

I la veritat es que fou una experiència molt interessant, ja no només pel fet de la proximitat de la gent, sinó per que vam poder copsar que la gent, no només coneixia la presencia del refugi, sinó que donaven suport al projecte dels Davids, cosa que sempre es d’agrair.


Es pot dir que es fa recreació civil…i es pot fer recreació civil / You can say that you do civil reenactment…and you can do civil reemactment / Puede decirse que se hace recreación civil…y se puede hacer recreación civil AUTOR: @artuuuur___

Sobre el terme Davids, si, els he batejat, però es que soc incapaç de dir qui dels dos treballa més pel projecte, com també es cert que aquest Davids…recull tots els mestres i alumnes arrossegats pel seu entusiasme. Espero que sigueu comprensius.

I de Sabadell, anirem a Castell de Gardeny i Olesa de Montserrat, fent a la pràctica que el cap de setmana del 14 d’abril ens ocupés en tres llocs en dos dies.

Castell de Gardeny ja ens va deixar bon sabor de boca l’any passat i repetir presencia era un repte! Estaríem a l’alçada?

Cal pensar en les ambicions de la jornada, posar en valor el monument. Cal pensar les característiques del monument, bàsicament templer, per bé que imperi amunt, exercit avall, tots hi han passat. I cal pensar en nostre format petit, que per bé que es adaptable, pot mostrar les seves mancances en un ambient poc adequat.

I valorant aquests elements, crec que podem valorar el resultat com a bo, els nostres elements de rereguarda es varen guanyar la curiositat de la gent, que sempre espera batalla, i que es va poder acostar a un Hogar del Soldado, que a més va tenir espai per als més menuts de les famílies a través de dos pissarrons i alguns guixos per que hi dibuixessin el que volguessin.


I mentre els nens dibuixaven…els grans miraven de trobar casa seva / And while the children were drawing…the adults were trying to find their home / Y mientras los niños dibujaban…los mayores trataban de encontrar su casa

No ens oblidem d’Olesa de Montserrat, on tot i coincidir amb Sabadell, també vam poder enviar un grup prou lluit de gent, que entre d’altres coses, representaren la detenció d’elements de la dreta per part de la Guàrdia d’Assalt. Tot adaptant-se al guió de la organització, duta magníficament pels companys de ARH Montserratí.


Moments preparatoris a l’acció / Preparatory moments for action / Momentos preparatorios en la acción

Cert, avui està sortint una crònica llarga, senyal de molta activitat, però no patiu, dos aturades i ho hem enllestit.

Tornem a Lleida, però sortim de la ciutat, anirem una setmana enrere en el temps i ens desplaçarem a Vilanova de la Barca al mateix temps. Tot anant a la recreació de Vilanova de la Barca, que aquest any canviava d’escenari matinal.

Cal dir que el canvi era a millor, el fet de concentrar la fira d’artesania i la trinxera viva als entorns de l’antiga església feia que tot fos més accessible, i per tant un intercanvi de gent resultés més fluït i natural.

I si bé es cert que no érem els únics expositor, si que, com es lògic, ens centrarem en Cultura i Cantina.

Cultura es va separar de Cantina aquesta vegada, anant a l’interior de l’església, junt amb la resta d’entitats, unint-se així al bloc de campament amb lloc de comandament, comissariat, transmissions i altres acompanyats d’altíssima qualitat.

Cantina es va quedar fora, a l’entrada de l’església, però es que el foc per fer el cafè i els moderns detectors d’incendis no acaben de tenir una bona relació, i tal separació fou necessària.


Infanteria de Marina donant vida a un dels espais de la Cantina / Marine infantry giving life to one of the spaces of the Canteen / Infantería de Marina dando vida a uno de los espacios de la Cantina AUTOR: Divulga Frene Andaluz

Però no estavem sols, no només teníem l’expositor de la botiga ambulant amb nosaltres, sinó que a més el fet de tenir cafè a l’abast feia que els companys anessin venint, companys que també esdevenien «víctimes» de les nostres explicacions a poc que es deixessin atrapar!

I per la tarda, batalla, al mateix escenari, aquí ens disculpareu!

On es va innovar es en les unitats de combat, sobretot en una, ja que van comptar amb infanteria de marina. Cosa que pot semblar estranya en un front d’interior, però que va ser real. La veritat es que va representar una magnífica oportunitat per explicar la gestió d’un exercit a mesura que passa el temps en un conflicte.

Ara sí, la ultima aturada, que no per ser la ultima es de menor importància, sinó per que realment, aquesta va venir de carambola, i no la podíem desaprofitar. I si ben cert es que fins ara mai havíem anat a primaria, sempre hi ha un primer cop. I per explicar-ho, agafaré la crònica de la companya que hi va anar, que es la més o única autoritzada per dir com va anar:


La companya Esther llesta per la seva presentació / The colleague Esther is ready for her presentation / La compañera Esther lista para su presentación AUTOR: Escola Isabel de Villena

«L’alumnat de 6è de primària de l’Escola Isabel de Villena (tenen insta) avui ha pogut assistir a un Taller sobre la Guerra Civil Espanyola, de la mà de l’Esther Alquézar, recreadora en les seves estones lliures amb el grup de recreació històrica @retallsdercreaciogce [el nostre instagram]. Hem pogut veure la uniformitat dels soldats, milicians i milicianes, fer un breu recorregut per la guerra, trinxeres, refugis i una explicació sobre la guerra a la rereguarda: cantina del soldat i Milícia de Cultura. Hem après algunes coses d’Esplugues durant la guerra, com el projecte fracassat de voladura del Pont i bateries antiaeri de Sant Pere Màrtir, així com com alguns llibres i cançons de l’època. També alguns de nosaltres ens hem vestit d’anarquista o amb roba de l’època. Hem gaudit, però també hem parlat sobre la cultura de la pau i sobre les conseqüències de la guerra. Ens ho hem passat molt bé»

Oriol Miró Serra

Esther Alquézar

12 de Maig de 2024


Els dos uniformes muntats abans de ser traslladats a l’exposició / The two uniforms assembled before being moved to the exhibition / Ambos uniformes montados antes de ser trasladados a la exposición

Guàrdia d’assalt fent sonar una petita alarma antiaèria /Assault guard sounding a small anti-aircraft alarm / Guardia de asalto haciendo sonar una pequeña alarma antiaérea AUTOR: @artuuuur___

Abril 2024, ¡Recuperamos el Refugio!

Abril ha vuelto a ser un mes intenso, tal y como lo fue el año pasado, y es que entre recreaciones, exposiciones y talleres didácticos, no hemos parado. Y nada de esto hubiera sido posible sin el gran equipo humano del que disponemos. Equipo que se ha tenido que mover entre Lleida y Barcelona, haciendo paradas en varios municipios de ambas provincias, que nos han llevado con viejos conocidos y con nuevos proyectos. Proyectos que, en sí, son los que marcarán el ritmo de esa crónica.
Lo primero que quisiera remarcar transcurre en torno a un instituto de Sabadell, más exactamente Pau Vila, donde reclaman la apertura de un viejo refugio antiaéreo situado entre el gimnasio y el edificio de las aulas, aunque la mayoría cae bajo el patio. Proyecto ambicioso sin duda, y uno de esos casos que es imposible negarse.


La milícia de cultura en acció / The culture militia in action / La milicia de cultura en acción AUTOR: Felip Crespí Niubó

En concreto, en Sabadell hemos realizado tres paradas.
La primera fue la exposición, Recuperem el Refugi, un lema más claro imposible que lució cerca de tres semanas en medio de la rambla de la cocapital del Vallés Occidental. Y detrás de este lema había un maravilloso montaje realizado entre alumnos y maestros que iba de los orígenes del barrio de Gràcia a la actualidad, cogiendo de hilo conductor del refugio y sus usos. Por cierto, en esta exposición se pudo ver un par de uniformes republicanos cedidos por nosotros, uno miliciano y uno capitán republicano, que de hecho, sólo se añadían a la ingente labor llevada a cabo por el equipo del instituto.
De la Rambla de Sabadell iremos al instituto, siendo ésta la segunda parada. Un puesto más didáctico, de la mano de uno de nuestros talleres.

Aquí, a diferencia de la primera estación, hay poco que explicar, más por producto conocido que por importancia, que no es poca.
Ya sabéis, un recreador acude a un instituto y explica el período de la República Española al alumnado a base del potencial de los objetos y del soporte gráfico. Haciendo énfasis en los aspectos de retaguardia o derivados de la guerra. Y el espíritu ya lo sabéis, desglorificar la guerra utilizando la recreación, recreación que además se presenta en forma de Milicia de Cultura.
Tercera parada, y seguimos en el entorno de Pau Vila, y si antes hemos estado con los alumnos, ahora estaremos con el vecindario, en el patio de su instituto, donde llevamos nuestra Hogar del Soldado, compuesto por Milicia de Cultura y Cantina ¡pero ya se que no hacía falta que os lo recordara!
Pero, ¡ya sabéis que nos adaptamos al entorno, y aquí tocaba añadir los ataques aéreos, utilizando un guardia de asalto, para romper el caqui que todo el mundo suele esperar!


Plafó Ubicat a l’entrada del gimnàs de l’institut / Panel Located at the entrance to the high school gymnasium / Panel Ubicado en la entrada del gimnasio del instituto AUTOR: Felip Crespí Niubó

Y la verdad es que fue una experiencia muy interesante, ya no sólo por el hecho de la proximidad de la gente, sino porque pudimos captar que la gente, no sólo conocía la presencia del refugio, sino que apoyaban el proyecto de los Davids, cosa que siempre es de agradecer.
Sobre el término Davids, sí, los he bautizado, pero es que soy incapaz de decir quién de los dos trabaja más por el proyecto, como también es cierto que este Davids… recoge a todos los maestros y alumnos arrastrados por su entusiasmo. Espero que seais comprensivos.
Y de Sabadell, iremos a Castell de Gardeny y Olesa de Montserrat, haciendo en la práctica que el fin de semana del 14 de abril nos ocupara en tres puestos en dos días.
Castell de Gardeny ya nos dejó buen sabor de boca el año pasado y repetir presencia ¡era un reto! ¿Estaríamos a la altura?

Hay que pensar en las ambiciones de la jornada, poner en valor el monumento. Hay que pensar las características del monumento, básicamente templario, si bien imperio arriba, ejercido abajo, todos han pasado. Y hay que pensar en nuestro pequeño formato, que aunque es adaptable, puede mostrar sus carencias en un ambiente poco adecuado.
Y valorando estos elementos, creo que podemos valorar el resultado como bueno, nuestros elementos de retaguardia se ganaron la curiosidad de la gente, que siempre espera batalla, y que pudo acercarse a una Hogar del Soldado, que además va tener espacio para los más pequeños de las familias a través de dos pizarrones y algunas tizas para que dibujaran lo que quisieran.
No nos olvidemos de Olesa de Montserrat, donde pese a coincidir con Sabadell, también pudimos enviar un grupo suficientemente lucido de gente, que entre otras cosas, representaron la detención de elementos de la derecha por parte de la Guardia de Asalto. Adaptándose al guión de la organización, llevada magníficamente por los compañeros de ARH Montserratí.
Cierto, hoy está saliendo una crónica larga, señal de mucha actividad, pero no sufría, dos paros y lo hemos terminado.
Volvemos a Lleida, pero salimos de la ciudad, iremos una semana atrás en el tiempo y nos desplazaremos a Vilanova de la Barca al mismo tiempo. Yendo a la recreación de Vilanova de la Barca, que este año cambiaba de escenario matinal.
Hay que decir que el cambio era a mejor, concentrar la feria de artesanía y la trinchera viva en los entornos de la antigua iglesia hacía que todo fuera más accesible, y por tanto un intercambio de gente resultara más fluido y natural.
Y si bien es cierto que no éramos los únicos expositor, si que, como es lógico, nos centraremos en Cultura y Cantina.


La repercussió als medis es el camí a la normalització / Repercussion in the media is the way to normalization / La repercusión en los medios es el camino a la normalización

Cultura se separó de Cantina esta vez, yendo al interior de la iglesia, junto al resto de entidades, uniéndose así al bloque de campamento con puesto de mando, comisariado, transmisiones y otros acompañados de altísima calidad .
Cantina se quedó fuera, en la entrada de la iglesia, pero es que el fuego para tomar el café y los modernos detectores de incendios no acaban de tener una buena relación, y tal separación fue necesaria.
Pero no estábamos solos, no sólo teníamos al expositor de la tienda ambulante con nosotros, sino que además el hecho de tener café al alcance hacía que los compañeros fueran viniendo, compañeros que también se convertían en «víctimas» de nuestras explicaciones a poco que se dejaran atrapar!
Y por la tarde, batalla, en el mismo escenario, ¡aquí nos disculparéis!
Donde se innovó se en las unidades de combate, sobre todo en una, ya que contaron con infantería de marina. Lo que puede parecer extraño en un frente de interior, pero que fue real. Lo cierto es que representó una magnífica oportunidad para explicar la gestión de un ejercido a medida que pasa el tiempo en un conflicto.

Cultura se separó de Cantina esta vez, yendo al interior de la iglesia, junto al resto de entidades, uniéndose así al bloque de campamento con puesto de mando, comisariado, transmisiones y otros acompañados de altísima calidad .
Cantina se quedó fuera, en la entrada de la iglesia, pero es que el fuego para tomar el café y los modernos detectores de incendios no acaban de tener una buena relación, y tal separación fue necesaria.
Pero solos, no sólo teníamos al expositor de la tienda ambulante con nosotros, sino que además el hecho de tener café al alcance hacía que los compañeros fueran viniendo, compañeros que también se convertían en «víctimas» de nuestras explicaciones a poco que se dejaran atrapar!
Y por la tarde, batalla, en el mismo escenario, ¡aquí nos disculparéis!
Donde se innovó se en las unidades de combate, sobre todo en una, ya que contaron con infantería de marina. Lo que puede parecer extraño en un frente de interior, pero que fue real. Lo cierto es que representó una magnífica oportunidad para explicar la gestión de un ejercido a medida que pasa el tiempo en un conflicto.

Ahora sí, la ultima parada, que no por ser el último es de menor importancia, sino porque realmente, éste vino de carambola, y no podíamos desaprovecharlo. Y si bien es cierto que hasta ahora nunca habíamos ido a primaria, siempre hay una primera vez. Y para explicarlo, tomaré la crónica de la compañera que acudió, que es la más o única autorizada para decir cómo fue:
«El alumnado de 6º de primaria de la Escuela Isabel de Villena (tienen insta) hoy ha podido asistir a un Taller sobre la Guerra Civil Española, de la mano de Esther Alquézar, recreadora en sus ratos libres con el grupo de recreación histórica @retallsdercreaciogce [nuestro instagram]. Hemos podido ver la uniformidad de los soldados, milicianos y milicianas, realizar un breve recorrido por la guerra, trincheras, refugios y una explicación sobre la guerra en la retaguardia: cantina del soldado y Milicia de Cultura. Hemos aprendido algunas cosas de Esplugues durante la guerra, como el proyecto fracasado de voladura del Puente y baterías antiaéreo de San Pedro Mártir, así como algunos libros y canciones de la época. También algunos de nosotros nos hemos vestido de anarquista o con ropa de época. Hemos disfrutado pero también hemos hablado sobre la cultura de la paz y sobre las consecuencias de la guerra. Nos lo hemos pasado muy bien»


Oriol Miró Serra

Esther Alquézar
12 de Mayo de 2024

Artèria Cultural presenta el projecte «Interiors 2023» a l’Alcúdia de Veo i Visita teatralitzada i recreació històrica al Xinquer

Artèria Cultural presenta el projecte «Interiors 2023» a l’Alcúdia de Veo

El grup Artèria Cultural ha presentat este cap de setmana a l’Alcúdia de Veo el projecte «Interiors 2023/Pobles abandonats. Poblats de cultura». La iniciativa està finançada amb fons europeus i compta amb el suport i la col·laboració de l’ajuntament del municipi. L’objectiu és donar a conéixer i conscienciar la gent del valor històric, cultural i natural dels pobles abandonats.

El projecte es presentà a Lludient (l’Alt Millars) el 4 de novembre i els dies 18 i 19 de novembre s’oferirà a El Toro (l’Alt Palància). En el cas de l’Alcúdia de Veo, el treball s’ha centrat en el llogaret del Xinquer, abandonat durant la Guerra Civil.

El dissabte 11 de novembre a les 19.00, un dels responsables de la iniciativa, Sergi Alejos, i l’alcalde del municipi, Mariano Molina, han donat la benvinguda als assistents i els han explicats la importància del programa «Interiors 2023». En acabar la presentació, han projectat un vídeo musical d’un concert que gravà l’artista Alberto Lucendo al Xinquer. A continuació, la ballarina Noe Arcos del Col·lectiu Penja’m ha interpretat una coreografia de dansa contemporània amb la col·laboració dels espectadors. Seguidament, han projectat un vídeo documental on la gent gran de l’Alcúdia contava històries sobre el Xinquer. Tot seguit, s’ha obert un diàleg on l’auditori ha participat recordant vivències vinculades al llogaret. Per a finalitzar, l’ajuntament ha oferit als presents una degustació de productes locals. La jornada del dissabte ha tingut lloc al local multifuncional de l’Ajuntament de l’Alcúdia de Veo.

Visita teatralitzada i recreació històrica al Xinquer

El diumenge 12 de novembre, el públic s’ha aplegat a les 10.30 al Xinquer per a presenciar una visita teatralitzada a càrrec del grup Aur-Art. Els actors i la guia dAur-Art han explicat la història de l’indret interpretant les diferent etapes: Al-Àndalus, la conquesta cristiana de Jaume I, les Germanies i la revolta dels moriscs, l’expulsió dels moriscs, la vida i els costums del nous pobladors i l’evacuació dels habitants durant la Guerra Civil. Este darrer episodi, que s’esdevingué en la primavera de 1938, significà l’abandó del Xinquer. En acabar la contesa bèl·lica, la gent no tornà a viure-hi i aquells que hi tornaven ho feien de manera temporal per a llaurar les terres, collir cireres i olives, segar blat, coure pa i dur a pasturar el bestiar. Cal dir que un dels actors figurava el tio Martín, considerat el darrer habitant del Xinquer.

Acabada la visita teatralitzada, ha sigut el torn d’Oriol Miró i Serra que, vestit de soldat republicà, ha fet una recració històrica de la Guerra Civil. Oriol Miró ha explanat la vida dels soldats al front mostrant què menjaven, com s’il·luminaven i com es tapaven per a no patir fred. A més, també ha ensenyat altres circumstàncies que comporta la conjuntura bèl·lica, com les bombes, l’impacte i les ferides de la metralla sobre un cos humà, la campanya d’alfabetització de la zona republicana, com sonava una sirena que avisava la població d’un bombardeig imminent, les cartilles de racionament i la dieta de la gent.

En conjunt, ha estat una jornada didàctica i lúdica al bell mig de la Serra d’Espadà, un entorn pintoresc excel·lent per la seua vàlua paisatgística, natural i històrica.

Glòria Olivares i Muñoz

14 de novembre de 2023

Ultima defensa de Barcelona a TV3 / Barcelona’s last defense on TV3 / Ultima defensa de Barcelona en TV3

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/tot-es-mou/tot-es-mou-estiu-09082022/video/6171647/

Enllaç al reportatge de televisió

Sobre 1 Hora i 21 minuts podreu veure la nostra feina a Subirats. Sabem que l’ideal seria el tall exacte, però de moment no el tenim. Ja ens disculpareu, però no hem de perdre la oportunitat de mostrar el significat de Recreació i Patrimoni Junts, la possible estratègia de supervivència de les dos activitats! encara que us fem «treballar una mica».

Prometem posar l’enllaç específic si aquest apareix.

Per cert, volem fer notar que han intercanviat els noms dels companys, res greu, ja que la idea s’entén. Però es de justícia «reparar-los» el nom.

Enllaç a la pàgina del CESUB

In 1 hour and 21 minutes you will be able to see our work in Subirats. We know that the ideal would be the exact cut, but at the moment we don’t have it. You will excuse us, but we must not miss the opportunity to show the meaning of Recreation and Heritage Together, the possible survival strategy of the two activities! even if we make you «work a little».

We promise to put the specific link if it appears.

By the way, we want to point out that they have exchanged the names of the colleagues, nothing serious, since the idea is understood. But it is fair to «repair» their name.

Enllaç a Jose Luis Gallardo Conill

Sobre 1 Hora y 21 minutos podreis ver nuestro trabajo en Subirats. Sabemos que lo ideal sería el corte exacto, pero por el momento no lo tenemos. Ya nos disculparéis, pero no debemos perder la oportunidad de mostrar el significado de Recreación y Patrimonio Juntos, ¡la posible estrategia de supervivencia de las dos actividades! aunque les hagamos «trabajar un poco».

Prometemos poner el enlace específico si éste aparece.

Por cierto, queremos hacer notar que han intercambiado los nombres de los compañeros, nada grave, puesto que la idea se entiende. Pero es de justicia «repararles» el nombre.

Enllaç a Oriol Miró Serra

11 d’Agost de 2022

Això busquem quan parlem de Recreació i Patrimoni Junts / This is what we look for when we talk about Reenactment and Heritage Together / Esto buscamos cuando hablamos de Recreación y Patrimonio Juntos

Arribats de la jornada de l’Ametlla de Mar, on hem mostrat el concepte de Recreacions petites, només podem dir que ho considerem un éxit, i mostrar-vos com ens han vist des de fora.

Arriving at the Ametlla de Mar day, where we showed the concept of small reenactments, we can only say that we consider it a success, and show you how we have been seen from the outside.

Enllaç a Diari de TarraEnllaç a Diari de Tarragona / Link to Tarragona Newspaper / Enlace a Diari de Tarragona

Llegados de la jornada de la Ametlla de Mar, donde hemos mostrado el concepto de Recreaciones pequeñas, sólo podemos decir que lo consideramos un éxito, y mostraros cómo nos han visto desde fuera.

7 de Juny de 2022

Recreació Històrica i la Cursa dels Biberons

El passat 20 de febrer del 2022 vam participar en la novena edició de la Cursa dels Biberons. Aquesta és la primera de les 13 curses a realitzar dins del Circuit de Curses per la Muntanya de les Terres de l’Ebre. Va comptar amb 7 circuits diferents i més de 500 participants.

La Cursa va tenir el suport de diversos grups recreatius, els quals es van ubicar en diferents punts estratègics del recorregut. El paper dels recreadors va consistir a ambientar la cursa, aclamar als corredors i en molts casos donar indicacions del trajecte. La participació dels grups recreatius en la Cursa dels Biberons és molt reminiscent a la batalla de l’Ebre; la qual va ser viscuda del juliol al novembre de 1938 al mateix territori. En aquest context, el poble de Pinell de Brai es va convertir en una zona de rereguarda republicana amb serveis sanitaris, intendència i de descans, i per aquest motiu va ser força bombardejat per les forces franquistes; nogensmenys, no és l’únic motiu pel qual es compta amb la presència dels recreadors. L’any 1938, el govern republicà de Manuel Azaña va ordenar l’allistament de tots els homes menors de 45 anys, destacant particularment el grup de 30.000 joves nascuts als anys 20. Se’ls va nomenar com la «Quinta del Biberó» o la «Lleva del Biberó», ja que l’edat mitjana era de 14 anys. Els joves primerament participaven en tasques d’auxiliars de menjadors, infermeries o missatgers, però ben aviat els van enviar a estrenar-se a la Batalla de l’Ebre. Menys de la meitat dels joves van poder arribar a la fi de la guerra, i els que ho van fer van acabar empresonats o, amb una mica de sort, exiliats a França.

Imatge 1: Un recreador conversa amb un participant de la Cursa dels Biberons. Font: José Maria Franch Català, de https://www.facebook.com/media/set/?set=a.3151382381854942&type=3

Per tots aquests fets, anualment s’organitza la Cursa dels Biberons amb un homenatge en la serra de Pàndols en el monument de la Quinta del Biberó en memòria de tots els joves que van veure injustament la seva mort.

Imatge 2: Diversos grups recreatius fent l’homenatge a la Lleva de Biberó. Font: José Maria Franch Català, de https://www.facebook.com/media/set/?set=a.3151382381854942&type=3

Imatge 3: Dos membres del grup recreatiu de la XV Brigada portant flors en l’homenatge a la Lleva del Biberó. Font: José Maria Franch Català, de https://www.facebook.com/media/set/?set=a.3151382381854942&type=3

El recorregut de la marxa canvia anualment, per tant, mai es fa la mateixa ruta. D’aquesta manera la cursa no es fa repetitiva i cada any es té l’oportunitat poder fer-la posant-se en paper dels militants de l’Exèrcit Popular de la República i conèixer les dificultats d’un terreny muntanyós amb forts pendents i vestits amb tota la uniformitat característica de l’època.


Enguany hem participat la marxa general de 13,5 km seguint les indicacions i les senyalitzacions de l’organització. Al llarg del trajecte vam provar les nostres capacitats físiques i cognitives, així com, per exemple, ens vam trobar amb bifurcacions sense senyalització sobre el camí que s’havia de seguir, les quals van ser segurament arrasades pels participants de la cursa. També ens vam trobar amb persones de la marxa amb les quals vam poder compartir coneixements i experiències sobre la zona, poder trencar fronteres invisibles i crear un vincle entre els recreadors i els participants. En el transcurs de la ruta vam descobrir senyalitzacions verticals en forma de cartells en tres idiomes sobre la història de la zona i les característiques especials de cada espai en concret. Aquests recursos són necessaris i estan molt ben adequats en espais naturals amb història i patrimoni a l’aire lliure per ajudar-los a interpretar correctament quan no hi ha cap guia per fer-ho.

En definitiva, la visió general de la marxa va ser molt positiva. Ens vam poder apropar a l’excursionisme d’una forma poc comuna per a la persona corrent: portant l’equipament que haurien portat els soldats de la Guerra Civil a qualsevol marxa. El contrast de la roba de colors cridaners dels corredors i la nostra equipació, en tons verds i apagats, era evident. A més, els participants de la cursa van tenir l’oportunitat d’interactuar amb nosaltres, donant-nos l’oportunitat de difondre la recreació històrica des del punt de vista més social.

Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica. (s.f.) LA QUINTA DEL BIBERÓN, ADOLESCENCIA ENTRE FUSILES | Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica. (2013, 16 enero). Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica. De https://memoriahistorica.org.es/la-quinta-del-biberon-adolescencia-entre-fusiles/

Diarri de Guerra. (s. f.). Les cases caigudes del Pinell de Brai. Diari de Guerra. De http://www.diarideguerra.com/fitxa-3-24-71-f13/guerra-civil-a-catalunya/batalla-de-lebre/terra-alta/les-cases-caigudes-del-pinell-de-brai.html

Govern de Catalunya. La Cursa dels Biberons enceta el XIV Circuit de curses per muntanya Terres de l’Ebre 2022. (s. f.). Govern.Cat. De https://govern.cat/salapremsa/notes-premsa/418495/cursa-dels-biberons-enceta-xiv-circuit-curses-muntanya-terres-ebre-2022

Natalia Dudina

11 de Març de 2022

Notes sobre ordre de combat (I):

«Postures per desplaçament tàctic amb fusell»

per Daniel Alfonsea

Sovint, en les recreacions, veiem als «veterans» alliçonant als menys experimentats en la manera adequada de moure’s amb el fusell a les simulacions de combat, per assegurar que no s’adopten postures anacròniques. L’objectiu d’aquest article és analitzar el rerefons històric d’aquesta qüestió, i proporcionar uns arguments fonamentats sobre les postures més correctes.

Aclarim que encara que en el títol parlem de «desplaçaments tàctics», aquest és un terme modern; en l’època es parlava de moviments d’ordre de combat.

Com a punt de partida, prendrem el Reglamento Táctico de Infantería de 1929, en vigor durant la Guerra Civil, ja que un dels objectius de la instrucció bàsica és imbuir al soldat uns coneixements tant teòrics com, en particular, pràctics, amb una metodologia basada en la repetició, que busca que s’adquireixi memòria muscular dels moviments.

Veurem que en l’article 22 de l’R29 s’esmenta que serà la posició de «suspendre armes» la que s’adoptarà per a desplaçaments «a peu ferm» (s’entén que es refereix a quan no s’ha ordenat arma a l’espatlla). Recordem que en l’art. 20 es descriu «suspendre armes» així: s’agafarà l’arma amb la mà dreta per sobre de l’alça i s’elevarà, inclinant la boca del canó cap endavant fins que estigui a una distància d’uns 30 centímetres de l’espatlla dreta.

Per al «pas lleuger» indica expressament que les armes es duran sempre en suspensió, sent l’única diferència especificada que el soldat recolzarà la mà dreta (amb la qual sosté el fusell) al maluc, i amb l’esquerra subjectarà la beina de la baioneta.

Quines altres referències trobem al R29 sobre com portar el fusell als desplaçaments tàctics? Com no és d’estranyar, haurem de buscar en els apartats de «Ordre de combat», que tracten de les formacions, desplegaments i disposicions per focs i avenços.

En l’art. 113 es diu que la tropa portarà el fusell horitzontal. Resulta obvi que és una adaptació del «suspengueu», consistent a sostenir l’arma per un punt més proper al seu centre de gravetat, posició més còmoda i pràctica. El «suspengueu», tal com es descriu en l’apartat d’instrucció d’ordre tancat, serveix per a desplaçaments curts, però no per a recorreguts més llargs. En l’art. 138 afegeix que el pas lleuger o a la cursa seran els recomanats per a moviment en terreny descobert, i sostenir el fusell de la manera descrita, horitzontal, és la més apropiada.

És important remarcar que el «suspengueu armes» és una posició que existia des de feia dècades en els reglaments espanyols, i també en els d’altres països, així com la variant de transport horitzontal de la mateixa; i que es va mantenir durant uns quants anys més, també de manera general. A tall d’exemple, vegem un parell d’il·lustracions, tretes de reglaments d’abans (nord-americà, període Primera Guerra Mundial) i després del període 1936-1939 (israelià, posterior a la Segona Guerra Mundial, basat en el britànic).

Al cap i a la fi, aquesta postura és còmoda i deixa el braç esquerre lliure, el que serveix per equilibrar els moviments, de manera que és pràctica fins i tot corrent per terreny accidentat; i es pot mantenir durant temps prolongat.

Un cop establertes les bases reglamentàries, cal corroborar que la seva aplicació s’estenia a la pràctica en campanya, i no ens serà difícil trobar fotografies d’època en què els soldats efectivament porten el fusell de la manera prescrita:

Novament, es pot constatar que aquesta postura es va mantenir en ús comú durant uns quants anys, com ens mostren moltes imatges de la Segona Guerra Mundial:

I, de fet, durant força més temps, com ho prova que diversos dissenys de fusells d’assalt de les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial incorporessin nanses de transport, precisament per facilitar portar l’arma suspesa; per exemple, el L1 A1 britànic o el M16 nord-americà.

És aquesta l’única postura que utilitzaven els soldats en aquesta època per desplaçar-se en ordre de combat? La veritat és que no, i trobarem altres que eren freqüents, en situacions de moviment en àrees on hi hagués un risc més imminent de trobada amb l’enemic, i es cregués necessari tenir el fusell en una disposició que permetés utilitzar-lo amb prestesa.

En l’R29 no es contempla específicament semblant postura, encara que sí es fa referència, en l’apartat del combat cos a cos amb baioneta, a les postures «de guàrdia», que s’associaran en altres textos amb l’ordre «previngueu».

Com veurem, en la pràctica, en ordre de combat, s’adoptaven altres postures a part del «suspengueu», postures en què se sosté el fusell amb les dues mans.

Una primera postura bàsica es correspon al “tercegeu armes», que apareixerà més endavant en els reglaments espanyols; aquesta postura es troba en els reglaments d’alguns exèrcits de l’època, com el nord-americà, però no és molt comú en la teoria, encara que en la pràctica està normalitzada.

Una consideració pràctica a favor d’aquesta postura és que es considerava més segur portar el fusell apuntant cap amunt, no solament en cas de tret accidental, també per evitar colpejar o fins enterrar el canó (recordem que els fusells eren més llargs, especialment amb baioneta calada), i la posició tercejada s’adequa bé a això; també per a desplaçaments per terreny ferèstec, on el fusell pogués entrabancar o xocar.

Portar l’arma tercejada da era una postura que ja es considerava suficient pel que fa a prevenció, de manera que la observem en tropes que es desplacen per zones amb possible presència enemiga; i un bon punt de partida per a altres, de manera que es varia l’angle i encarament del fusell d’acord a la necessitat, i la culata pot passar a estar sota el braç i l’arma més de costat, adaptant, de fet, en moviment, les posicions de prevenció. D’aquesta manera, es podia passar ràpidament a «cos a terra» i adoptar la posició de tir apuntat; en les variants més properes a les posicions de «guàrdia», també servia en situacions en què s’anticipés el combat cos a cos, i fins i tot per fer un tret d’emergència des de la cintura. En suma, s’adaptava la posició segons la percepció de risc de contacte amb l’enemic.

Naturalment, aquesta postura es va seguir utilitzant després de la Guerra Civil, com podem veure en aquesta selecció d’imatges de la Segona Guerra Mundial:

A diferència del que hem estat explicant, la infanteria dels nostres dies rep entrenament per desplaçar-se tàcticament d’una altra manera, portant les seves armes en una posició d’alerta que permet portar-les immediatament a la posició de foc, que es caracteritza per tenir la culata adjacent o ja en contacte amb l’espatlla, depenent del nivell d’alerta.

Tinguem present també que els moderns fusells d’assalt (o carrabines, que estan guanyant preponderància) tenen una ergonomia diferent, i a més són més lleugers, més curts i tenen menys retrocés perquè la munició és de menor calibre, la qual cosa es presta a un ús tàctic diferent que comporta diferents postures de maneig; fins i tot les corretges poden tenir diferents possibilitats de configuració, que faciliten aquestes disposicions.

Recapitulant, com podem comprovar en fotografies d’època, normalment, els soldats en ordre de combat dels anys 30 (i 40) portaven els fusells suspesos, tercejats o en variants de les postures preventives, depenent de si interessava prioritzar el moviment, per a la qual que la millor elecció era la primera postura, o l’alerta, per a la qual era preferible alguna variant de les segones, ajustada a el nivell de risc percebut, segons la imminència de la necessitat de fer foc o fins i tot lluitar cos a cos.

Ja per acabar, us presentem una comparació de fotografies, per il·lustrar algunes de les posicions més aconsellables, de les que es veuen en fotografies d’època, per a desplaçaments en ordre de combat, i algunes de les que s’haurien d’evitar:

18 de desembre de 2020

Versió Castellana

Notas sobre orden de combate (I):

Posturas para desplazamiento táctico con fusil”

por Daniel Alfonsea

A menudo, en las recreaciones, vemos a los “veteranos” aleccionando a los menos experimentados en la manera adecuada de moverse con el fusil en las simulaciones de combate, para asegurar que no se adoptan posturas anacrónicas. El objetivo de este artículo es analizar el trasfondo histórico de esta cuestión, y proporcionar unos argumentos fundamentados acerca de las posturas más correctas.

Aclaremos que aunque en el título hablamos de “desplazamientos tácticos”, este es un término moderno; en la época se hablaba de movimientos en orden de combate.

Como punto de partida, tomaremos el Reglamento Táctico de Infantería de 1929, en vigor durante la Guerra Civil, puesto que uno de los objetivos de la instrucción básica es imbuir en el soldado unos conocimientos tanto teóricos como, en particular, prácticos, con una metodología basada en la repetición, que busca que se adquiera memoria muscular de los movimientos.

Veremos que en el artículo 22 del R29 se menciona que será la posición de “suspender armas” la que se adoptará para desplazamientos “a pie firme” (se entiende que se refiere a cuando no se ha ordenado arma sobre el hombro). Recordemos que en el art. 20 se describe “suspender armas” así: se cogerá el arma con la mano derecha por encima del alza y se elevará, inclinando la boca del cañón hacia adelante hasta que diste unos 30 centímetros del hombro derecho.

Para el “paso ligero” indica expresamente que las armas se llevarán siempre en suspensión, siendo la única diferencia especificada que el soldado apoyará la mano derecha (con la que sostiene el fusil) en la cadera, y con la izquierda sujetará la vaina de la bayoneta.

¿Qué otras referencias encontramos en el R29 sobre el porte del fusil en desplazamientos tácticos? Como no es de extrañar, tendremos que buscar en los apartados de “Orden de combate”, que tratan de las formaciones, despliegues y disposiciones para fuegos y avances.

En el art. 113 se dice que la tropa llevará el fusil horizontal. Resulta obvio que es una adaptación del “suspendan”, consistente en sostener el arma por un punto más cercano a su centro de gravedad, posición más cómoda y práctica. El “suspendan”, tal como se describe en el apartado de instrucción de orden cerrado, sirve para desplazamientos cortos, pero no para recorridos más largos. En el art. 138 añade que el paso ligero o a la carrera serán los recomendados para movimiento en terreno descubierto, y sostener el fusil de la manera descrita, horizontal, es la más apropiada.

Es importante remarcar que el “suspendan armas” es una posición que existía desde hacía décadas en los reglamentos españoles, y también en los de otros países, así como la variante de porte horizontal de la misma; y que se mantuvo durante unos cuantos años más, también de manera general. A modo de ejemplo, veamos un par de ilustraciones, sacadas de reglamentos de antes (norteamericano, período PGM) y después del período 1936-39 (israelí, posterior a la SGM, basado en el británico).


Al fin y al cabo, esta postura es cómoda y deja el brazo izquierdo libre, lo que sirve para equilibrar los movimientos, por lo que es práctica incluso corriendo por terreno accidentado; y se puede mantener durante tiempo prolongado.

Una vez establecidas las bases reglamentarias, hay que corroborar que su aplicación se extendía a la práctica en campaña, y no nos será difícil encontrar fotografías de época en las que los soldados efectivamente portan el fusil de la manera prescrita:

Nuevamente, se puede constatar que esta postura se mantuvo en uso común durante unos cuantos años, como nos muestran muchas imágenes de la Segunda Guerra Mundial:

Y, de hecho, durante bastante más tiempo, como lo prueba que varios diseños de fusiles de asalto de las décadas posteriores a la SGM incorporasen asas de transporte, precisamente para facilitar llevar el arma suspendida; por ejemplo, el L1 A1 británico o el M16 norteamericano.

¿Es esta la única postura que utilizaban los soldados en esta época para desplazarse en orden de combate? Lo cierto es que no, y encontraremos otras que eran frecuentes, en situaciones de movimiento en áreas donde hubiera un riesgo más inminente de encuentro con el enemigo, y se creyese necesario tener el fusil en una disposición que permitiese utilizarlo con presteza. En el R29 no se contempla específicamente semejante postura, aunque sí se hace referencia, en el apartado del combate cuerpo a cuerpo con bayoneta, a las posturas “de guardia”, que se asociarán en otros textos con la orden “prevengan”.

Como veremos, en la práctica, en orden de combate, se adoptaban otras posturas aparte del “suspendan”, posturas en las que se sostiene el fusil con ambas manos.

Una primera postura básica se corresponde al “tercien armas”, que aparecerá más adelante en los reglamentos españoles; esta postura se encuentra en los reglamentos de algunos ejércitos de la época, como el norteamericano, pero no es muy común en la teoría, aunque en la práctica está normalizada.

Una consideración práctica a favor de esta postura es que se consideraba más seguro llevar el fusil apuntando hacia arriba, no solamente en caso de disparo accidental, también para evitar golpear o hasta enterrar el cañón (recordemos que los fusiles eran más largos, en especial con bayoneta calada), y la posición terciada se adecua bien a eso; también para desplazamientos por terreno agreste, donde el fusil pudiera enredarse o chocar.

Llevar el arma terciada era una postura que ya se consideraba suficiente en cuanto a prevención, por lo que la observamos en tropas que se desplazan por zonas con posible presencia enemiga; y un buen punto de partida para otras, de manera que se varía el ángulo y encaramiento del fusil de acuerdo a la necesidad, y la culata puede pasar a estar bajo el brazo y el arma más de costado, adaptando, de hecho, en movimiento, las posiciones de prevención. De esta manera, se podía pasar rápidamente a “cuerpo a tierra” y adoptar la posición de disparo; en las variantes más cercanas a las posiciones de “guardia”, también servía en situaciones en que se anticipase el combate cuerpo a cuerpo, e incluso para hacer un disparo de emergencia desde la cintura. En suma, se adaptaba la posición según la percepción de riesgo de contacto con el enemigo.

Es importante subrayar que los soldados de estos tiempos no eran entrenados para disparar en movimiento, sino para ponerse a cubierto y hacer fuego apuntado, o sea que no se consideraba necesario instruirles en una posición que facilitase llevar el arma al hombro para abrir fuego de forma inmediata.

Naturalmente, esta postura se siguió utilizando después de la Guerra Civil, como podemos ver en esta selección de imágenes de la Segunda Guerra Mundial:

A diferencia de lo que hemos estado explicando, la infantería de nuestros días recibe entrenamiento para desplazarse tácticamente de otra manera, portando sus armas en una posición de alerta que permite llevarlas inmediatamente a la posición de fuego, que se caracteriza por tener la culata adyacente o ya en contacto con el hombro, dependiendo del nivel de alerta.

Tengamos presente también que los modernos fusiles de asalto (o carabinas, que están ganando preponderancia) tienen una ergonomía distinta, y además son más ligeros, más cortos y tienen menos retroceso porque la munición es de menor calibre, todo lo cual se presta a un empleo táctico diferente que comporta distintas posturas de manejo; incluso las correas pueden tener diferentes posibilidades de configuración, que facilitan ese empleo y esas posturas.

Recapitulando, como podemos comprobar en fotografías de época, normalmente, los soldados en orden de combate de los años 30 (y 40) llevaban los fusiles suspendidos, terciados o en variantes de las posturas preventivas, dependiendo de si interesaba priorizar el movimiento, para lo que la mejor elección era la primera postura, o la alerta, para la que era preferible alguna variante de las segundas, ajustada al nivel de riesgo percibido, según la inminencia de la necesidad de hacer fuego o incluso luchar cuerpo a cuerpo.

Finalizamos con una comparación de fotografías, para ilustrar algunas de las posiciones más aconsejables, de las que se ven en fotografías de época, para desplazamientos en orden de combate, y algunas de las que se deberían evitar:

18 de Diciembre de 2020

Versión Catalana

Recreació al cap de pont de Balaguer, «nous i vells» formats de recreació.

Aquest cap de setmana hem estat a les localitzacions de les trinxeres del Merengue i a les trinxeres del Tossal de les Forques, a la zona de Lleida, per a un curtmetratge sobre la guerra civil Espanyola. No podem donar detalls de la gravació fins que estigui estrenada, però si podem deixar vos unes imatges i els fets que van passar fa 80 anys.

Després de l’ofensiva de l’Aragó, a Catalunya el front es va estabilitzar en el Segre i l’Ebre, tret de diversos caps de pont que havien aconseguit travessar per la zona de Serós, Lleida i Balaguer.

Un cop frenada la ofensiva nacional, arribaran a realitzar tres ofensives per recuperar la zona de Balaguer, essent la de finals de maig la més important de les tres, amb l’objectiu de portar el front al riu, situació més fàcil de defensar i demostrar la operativitat de les forces republicanes.

Les localitzacions en que varem estar son, “El Merengue” i “Trinxeres del tossal de la Mata”, les dues eren posicions en mans dels nacionals a la zona del nord a l’hora de l’assalt. Cal destacar que va ser l’enfrontament on s’estrenava la quinta del biberó, joves reclutats d’entre 16 i 18 anys.

El Merengue.

Situat en les proximitats del riu Segre, de la nit del 22 al 23 fins al dia 27 de maig de 1938 els republicans van començar un seguit de combats, per recuperar la posició dels nacionals, al principi de la batalla van utilitzar tancs soviètics per acompanyar les tropes, i rodejar la posició.

Va haver-hi un gran nombre de baixes pel cantó republicà sense arribar a prendre la posició, de format circular, constava de tres nivells de filat espinós, dues línies de posicions per a fusellers intercalats amb nius de metralladora, alguns de formigó, a la part de dalt hi havien els refugis.

La part que s’ha restaurat es la contraria al Segre, a l’altre cara hi trobem un monòlit en honor als caiguts.

Assalt dels republicans a les posicions sublevades
Preparant l’assalt a la trinxera
Foto de grup, fora de càmeres

Tossal de les forques.

A primera línia del front nacional, a pocs kilòmetres de La Sentiu de Sió, trobem les trinxeres del Tossal de les Forques, es una fortificació feta de formigó, amb troneres per a fusellers i pous de tirador units per un passadís també de formigó, tenen una altura d’entre 1,20 i 2 metres de profunditat, i a dintre les marques d’on anaven les caixes de munició per als soldats.

El 27 de maig tenien una posició avançada davant de la cota 292 i el Tossal de les Forques, a la Casa Paris que va ser assaltada a primera hora del matí, els nacionals, al veure que no rebrien reforços abandonen la posició després de causar 200 baixes als republicans.

La forma de construcció de la posició va ser feta amb sacs terrers plens de ciment, grava i altres materials que al llençar aigua, va quedar solidificat i encara s’hi veuen les marques de sacs al encofrat de la trinxera.

Assalt del sector de la Sentiu de Sió
Foto de grup del diumenge
Niu de metralladora

Pep Gallardo Conill

4 de desembre de 2020

Versió Castellana.

Recreación en la cabeza de puente de Balaguer, «Nuevos y viejos» formatos de recreación.

Este fin de semana hemos estado en las localizaciones de las trincheras de El Merengue y en las trincheras del Tossal de les Forques, en la zona de LLeida, para un cortometraje sobre la guerra civil Española. No podemos dar detalles sobre la grabación hasta que esté estrenada, pero si podemos dejaros unas imágenes y los hechos que pasaron hace 80 años.

Después de la ofensiva de Aragón, en Cataluña el frente se estabilizó en el Segre y el Ebro, a excepción de varias cabezas de puente que habían conseguido atravesar por la zona de Seros, Lleida y Balaguer.

Ya frenada la ofensiva nacional, llegarán a realizar tres ofensivas para recuperar la zona de Balaguer, siendo la de finales de mayo la más importante de las tres, con el objetivo de llevar el frente al rio, situación más fácil de defender y demostrar la operatividad de las fuerzas republicanas.

Las localizaciones en que estuvimos son, “El Merengue” y “Trinxeres del Tossal de la Mata”, las dos eran posiciones en poder de los nacionales en la zona norte a la hora del asalto. Cabe destacar que fue el enfrentamiento donde se estrenaba la quinta del biberón, jóvenes reclutas de entre 16 y 18 años.

El Merengue.

Situado en las proximidades del rio Segre, de la noche del 22 al 23 hasta el día 27 de mayo de 1938 los republicanos empezaron una secuencia de combates, para recuperar la posición de los nacionales, al principio de la batalla utilizaron tanques soviéticos para acompañar las tropas, y rodear la posición.

Hubo gran cantidad de bajas por el lado republicano sin llegar a tomarse la posición, de formato circular, constaba de tres niveles de hilo de espinos, dos lineas de posiciones para fusileros intercalados con nidos de ametralladora, algunos de hormigón, en la parte de arriba estaban los refugios.

La parte que se ha restaurado es la contraria al Segre, en la otra cara encontramos un monolito en honor a los caídos.

Asalto de los republicanos a la posiciones sublevadas

Preparando el asalto a la trinchera
Foto de grupo, fuera de cámaras

Tossal de les forques.

En primera linea del frente nacional, a pocos quilometros de La Sentiu de Sió, encontramos las trincheras del Tossal de les Forques, es una fortificación hecha de hormigón, con troneras para fusileros y pozos de tirador unidos por un pasillo también de hormigón, tienen una altura de entre 1,20 y 2 metros de profundidad, y dentro las marcas de donde iban las cajas de munición para los soldados.

El 27 de mayo tenían una posición avanzada delante de la cota 292 y el Tossal de les Forques, en la Casa París que fue asaltada a primera hora de la mañana, los nacionales, al ver que no recibirían refuerzos abandonaron la posición después de causar 200 bajas a los republicanos.

La forma de construcción de la posición fue hecha con sacos terreros llenos de cemento, graba y otros materiales que al tirar agua, quedó solidificado y todavía se ven las marcas de sacos en el encofrado de la trinchera.

Asalto del sector de La Sentiu de Sió
(Foto de grupo del domingo
Nido de ametralladora

Pep Gallardo Conill

4 de diciembre de 2020

Versión Catalana

REGLAMENTO TÁCTICO DE INFANTERÍA de 1929 – Edición 2020

Segon lliurament

Amb aquest segon lliurament del Reglamento Táctico de Infantería de 1929 – edició 2020, continuem amb la instrucció individual del soldat. Al lliurament anterior, es recollien els articles relatius a la “Instrucció sense armes”; en aquest, comencem amb l’apartat de la “Instrucció amb armes”, els primers articles del qual es refereixen a les armes més comunes a la tropa – el fusell i el mosquetó.

Estan descrites les posicions bàsiques, seguides dels denominats “moviments amb uniformitat”. Reconeixereu doncs, en aquesta segona part, les postures i moviments més habituals en els esdeveniments de recreació … i possiblement, descobrireu alguna cosa que no sabíeu.

Per exemple, ens trobem que en l’article que descriu la posició de «descanso en su lugar», es detalla que aquesta posició s’ordena amb les veus «En su lugar – descanso», mentre que en les recreacions, d’altres veus més modernes, i anacròniques, són molt comuns, com ara «Descansen – ar». No només això, sinó que s’especifiquen DUES posicions diferents, que depenen de si el soldat està armat amb un fusell o un mosquetó, i no obstant això, els recreadors solen adoptar sempre la corresponent al mosquetó, independentment de l’arma que portin, sens dubte a causa de la influència de les regulacions de la postguerra.

Pica sobre la imatge per accedir al manual

Us recordem que l’estructura y contingut dels diversos apartats és el reglamento de referència; inclou el text original, del qual, els articles que hem considerat de major interès per al recreador estan il·lustrats amb les nostres fotografies, complementades amb anotacions, per tal de fer aclariments.

Ja en preparació la propera entrega, en el que començarem a desenvolupar els moviments d’instrucció amb armes “sense uniformitat”.

REGLAMENTO TÁCTICO DE INFANTERÍA de 1929 – Edición 2020

Versió Castellana