Fer muntanya no és difícil, el que costa una mica és trobar una zona de muntanya prou popular i que alhora pogués donar imatges aptes per xarxes, i es que no hem d’oblidar que en temps de pandèmia i sense actes públics, les xarxes han adquirit una importància vital, però al mateix temps no hem de perdre el contacte humà directe. En definitiva, aquest va ser el motiu de creació del retroexcursionisme (#retroexcursionisme).
Com sabeu, portàvem temps trepitjant Collserola, i per no córrer el risc d’esgotar-la, vam canviar a Sant Llorenç de Munt, massís amb rutes prou populars, que ens permet arribar a la gent alhora que pugem l’aposta de muntanya, essent el nostre primer objectiu el Montcau, de 1056 metres d’alçada, i tenint com objectiu secundari la Cova Simanya.

El punt de partida fou el centre d’informació del parc natural situat a Coll d’Estenalles, des d’on surt una pista còmoda i ampla que permet una circulació sanitàriament segura en els temps que corren, i que ens portarà sense cap mena de dificultat a un alzinar situat a Coll d’Eres, bifurcació a tres destins, essent el Montcau un d’ells, concretament el que tomba a la vostre esquerra. El cim del Montcau destaca per la seva forma arrodonida des de ben lluny, el camí ben aviat comença a pujar i el pendent es va fent més fort, però en cap moment insalvable per algú en un mínim estat de forma.

Potser l’única dificultat és el tram final, a causa de la pròpia natura del terreny rocós de la muntanya. Un cop coronat el cim, tindrem unes vistes privilegiades, que ens permetran contemplar des les primeres neus dels Pirineus fins els perfils que marca la costa mediterrània. Aquest panorama de per sí sol ja representa un premi a una pujada que, sense ser excessivament dificultosa, ja podria ser el final d’una sortida matinal.

Però no es el cas, tracteu amb dos elements que intentem experimentar amb els equips alhora que trepitgem país, i com que el primer objectiu havia estat cobert en menys temps que havíem calculat… vam atacar el segon, la Cova Simanya. Sortint un altre cop des de l’alzinar, però seguint l’únic camí que descendeix dels tres que s’hi troben, anem fent descens entre alzines, tot seguint una torrentera amb senyals que l’aigua havia baixat forta poques hores abans; és difícil perdre’s i sortir del camí, si anem seguint les pilones indicatives.

Perdre’s no, però desorientar-se si, i per culpa nostra de no haver revisat el mapa que portàvem, i es que en cert punt del camí, i ja a la vista l’indret anomenat El Marquet de les Roques, estranyats de no haver trobat la cova encara, vam decidir comprovar la direcció, tot descobrint que, si bé no ens havíem equivocat de camí, si que havíem passat per alt un corriol i ens trobàvem al Collet de Llor, al peu d’unes crestes rocoses de gran bellesa, que tot i no ser l’objectiu, tampoc desmereix anar-hi expressament (o per equivocació…). No ens va quedar un altre remei que tirar enrere sobre les nostres passes, en un terreny que, i perdoneu la referència cinematogràfica, recorda a certes escenes de la pel·lícula L’ultim dels Mohicans. I si penseu que som uns exagerats…si més no permeteu-nos aquesta llicència romàntica.

La qüestió és que al final sí que vam trobar la cova, en una mena d’economia col·laborativa amb d’altres excursionistes que ens anàvem creuant, i que més tard ens retrobaríem.
La de Simanya és una cova de grans dimensions, de fins a 372 metres de recorregut mentre es recargola per les entranyes de la muntanya, i que, a jutjar pels rastres d’una excavació arqueològica recent, havia estat ocupada per humans en algun moment. No hem pogut trobar informació sobre aquestes tasques d’investigació, potser no finalitzades.

Òbviament, amb un recorregut de cova d’aquesta mena, cal una llanterna, i com nosaltres som així, portàvem una vella llanterna d’aquelles quadrades que segur més d’un heu utilitzat, ja sabeu, aquelles de forma rectangular i de pila de petaca, que emeten una llum groguenca i apagada.

Es en aquestes experiències que t’adones de com ha evolucionat la tecnologia, a millor, en aquest cas de manera molt evident. I es que a l’Oriol se li va escapar un «I amb això entràvem a totes bandes…i ben feliços!» cosa que et fa apreciar les millores que han suposat les modernes llanternes de leds que emprem actualment.

Seguint en la seva línia d’excursionista «vintage», el Dani en aquesta ocasió va escollir una altra aparença clàssica dels anys 30, de la que destaquen els «pantalons de golf» – «plus fours», o «més quatre», en llengua anglesa. Aquesta mena de pantalons van cordats per sota del genoll amb una sivella, de manera que els baixos cauen per sobre, formant bossa. És aquest vol el que explica la denominació original; «four» és, en teoria, el número de polzades que han de «sobrar» en els baixos per formar aquesta bossa davall del genoll, que és el que caracteritza aquest estil. Els «plus fours», amples i còmodes, són pantalons adients per activitats «sport» o de camp, i solen associar-se amb activitats dinàmiques en general – no seria pas per casualitat que el dibuixant Hergé va triar aquest abillament per l’intrèpid aventurer Tintin.

La jaqueta és també d’un estil adreçat al lleure, no en debades aquesta mena de peces es trobaven amb denominacions com ara «jaqueta de ciclista» o «d’esquí», entre d’altres, que donen una idea del tipus de persona per qui estaven pensades. Confeccionada amb un cotó del tipus emprat per gavardines, resistent a la pluja, i tallavent, és una bona tria per la tardor, o fins i tot per l’hivern per sobre d’un jersei. Són aquesta mena de jaquetes «sport» les que van inspirar els dissenys més moderns d’uniforme dels exèrcits dels anys 30.
Novament, els complements acaben perfilar la imatge vintage, amb una gorra amb vol de bon diàmetre, i una corbata informal, de punt. Les sabates bicolor també evoquen altres temps – en aquest cas, són de de construcció mixta, de cuiro i lona, ben apropiats pel camp.

Respecte la segona aparença del dia, es va optar una cosa més nostrada, la uniformitat del Regiment Pirinenc, darrera unitat militar a les ordres de la Generalitat de Catalunya, creada els primers temps de guerra civil espanyola per intentar compensar la predominança de les milícies en l’aparell militar. Per bé que fou dissolt al mateix temps que elles per haver-se d’integrar a l’estructura de l’exercit popular de la república.

Veurem un uniforme que defuig la loneta habitual en l’exercit espanyol, per entrar a la pana, més resistent i càlida cara a ambients de muntanya. Les polaines aporten protecció tant en matolls com la neu; al estar teixides en llana rebutgen en gran mesura la humitat, cosa d’allò més útil cara a l’entorn muntanyenc de l’Alt Aragó on, majoritàriament, van estar destinats els soldats del Pirinenc.

En el gorret, ressalta la insígnia del regiment: una flor de neu, molt indicativa de l’especialitat del regiment.

També es diu que eren una unitat més ben equipada que moltes altres, circumstància aquesta il·lustrada per una motxilla d’alta muntanya i de gran capacitat. Manca de l’equipació l’armament i els efectes relacionats, com poden ser les cartutxeres, per raons òbvies, i els arreus d’alta muntanya com raquetes o piolets, per no correspondre’s amb les necessitats d’aquesta sortida. No així un bon gaiato, com a ajuda per caminar, imprescindible en rutes per un país muntanyós com el nostre.

Oriol Miró Serra – Daniel Alfonsea

16 d’octubre de 2020

Versió Castellana