Avui el dia s’ha llevat rúfol i amb una temperatura d’allò més raonable per ser juliol, cosa que m’ha animat a fer un experiment que portava de cap de feia dies, i aquest era fer una ruta per racons coneguts amb roba que utilitzo per recrear, permetent-me fer una comparativa de roba moderna i roba antiga. Triant per l’ocasió la ruta de Carretera de les aigües, de la Serra de Vilana a Turó d’en Corts i d’allà a les bases dels antiaeris de Sant Pere Màrtir, considerant aquestes restes del conflicte com un bon final per l’experiment.

El primer ha estat triar la roba, escollint: Bota, pantalons de cotó rectes, una camisa relativament fresca i un parell de gorres (un per les zones urbanes no tan militar i l’altre una gorra isabelina amb els colors d’infanteria de muntanya), tot amanit amb un sarró de campanya amb l’equip mínim de recreació. No agafant més impedimenta per assegurar-me un mínim de tranquil·litat en el trajecte proper a la ciutat, i es que no podem demanar a la gent saber distingir entre cartutxeres en desús vers les de ús, per més que els recreadors en sabem la diferencia.

• 

Arribar a la capelleta de la Serra de Vilana no ha estat difícil, tram bàsicament urbà fins que he enfilat el camí de terra que em portaria a la font de partida, sent ja necessari un ajustat de bota i mitjons, més gruixuts que els habituals d’estiu donada la poca transpirabilitat de la pell de les botes, res greu, no patíssiu. Notant ja a la mateixa font del Passeig de les aigües que tot i triar la roba «fresca» de l’uniformes, la calor podria ser semblant a dies més clars amb roba moderna i lleugera actual. Res greu tampoc, porto prou anys com per saber que aquesta roba es més gruixuda i càlida.

• 

De la capelleta al trencall per anar a Turó d’en Corts la baralla ha estat trobar la posició exacte del sarró, que avui no li trobava el truc i algun dels ferratges em molestava un xic, de nou dificultat menor superada amb facilitat. I es que els primers moments de tota ruta, moderna o «antiga» es on es fan els primers ajustaments vers el confort.

• 

La pujada cap a Sant Pere Màrtir ja ha portat alguna dificultat més, sobretot relacionada amb el calçat. Si que havia triat bota, millor que altres calçats com podria ser una espardenya, però aquesta no es com les actuals que tenen un dentat a la sola. La sola de la meva es bàsicament plana amb uns talls fets al cautxú, que si bé m’aïlla de possibles humitats del terra, fa que relliscar a les pedres sigui més fàcil que amb les actuals. Cal prendre alguna precaució extra com mirar més terra i mirar on trepitjaràs abans, però tot sigui això.

Ja a Sant Pere Màrtir he aprofitat per obrir el sarró, a mode de fer la fotografia que demostrés que no portava res inapropiat. Cantimplora i vaset, petaca, plat i coberts, llanterna, encenedor, carpeta amb papers personals, i llauna de sardines que m’ha fet d’esmorzar. No he portat les coses d’afaitar ni cosir que tinc en un altres sarró més petit tot adaptant-me a l’objectiu de sortida matinal.

Quedant ja la tornada, mancada de dificultats. Sóc conscient que en l’experiment han faltat elements, estic segur que la cartutxería espanyola hagués marcat mobilitat. Un casc hagués afegit vora un quilogram al meu equip, evidentment ni parlar d’un fusell per més fals que sigui…

Considero que tots aquests elements haguessin causat alarma i potser hagués tingut visita no desitjada de les autoritats. Elements que si hem pogut portar en entorns controlats com la Cursa dels Biberons a Pinell de Brai que esperem repetir, dels quals ja coneixem el seu comportament però que per alguna raó no hem escrit mai, i potser ja tocaria…

Oriol Miró Serra.

3 de Juliol de 2020.