
Un bon llibre del que crec que podríem considerar un cas excepcional, i es que es el primer cas que trobo que pare i fill serveixen en la mateixa unitat.
A través de petits tasts de rarament més de quatre pàgines viurem com van viure els Morera la Guerra des de l’armeria de la columna Macià Companys, movent-se gran part de la Guerra al front d’Aragó, llevant i Andalusia, i es que podrem llegir capítols molt durs en que la seva unitat va veure tancat el pas cap a Catalunya i es va haver de dirigir vers la costa Valenciana.
Però no s’acabarà aquí el tema, a través d’un llenguatge directe i dur, alhora que sense cap paraula més alta que l’altre viurem la duríssima postguerra. Camps de concentració, malalties, morts de familiars, repressió i una llarga mili que venia a ser un allargament d’una repressió que buscava la humiliació dels vençuts. Mostrant sovint més amarga dels vencedors, tot exceptuant alguna rara aparició d’algú amb bon cor.
Acabant el llibre amb els darrers moments dels pares del nostre protagonista, podent-se considerar el seu homenatge a uns pares que també van patir uns temps duríssims en primeríssima persona.
I es que no es pot remarcar un episodi o altre, tots ells diuen coses d’interés. Noms de pobles, camps de concentració, descripcions crues de bombardejos, la «vida» d’un camp de concentració, l’odi dels vencedors, la bondat quan la troba i moltes més coses que hauríeu de descobrir vosaltres. I sempre en un llenguatge entenedor, i igual de directe.
Acabant les pàgines amb documentació fruit d’una investigació personal que us resultarà útil per entendre encara més el que explica. Resultant una d’aquelles lectures que frega la consideració de imprescindible, recomanació que mai m’atreviré a donar ja que els gustos són sempre personals, però que a mi m’ha aportat molt.
Oriol Miró Serra.
22 de Gener de 2018.