Escoles, patrimoni i recreació, el camí a seguir.

Durant el mes d’Octubre i Novembre s’ha pogut portar el matrimoni de patrimoni i recreació a la pràctica, i ha estat gràcies al Cesub i a l’ajuntament de Subirats, que gestionen visites escolars a les trinxeres de El Pago, on es va intentar dur a terme una ultima defensa de la capital catalana tot emparant-se en la Serra de d’Ordal.

Part d’un dels grups a peu d’una trinxera.

Realment foren tres grups, per bé que només tenim foto d’un d’ells per ser els altres massa petits i no creure convenient que sortissin en fotos, de manera que només tenim imatges de nanos de 14 a 15 anys, on la presencia d’un uniformat va caure amb sorpresa, malgrat que de seguida entraren el en joc.

Amb tot, la recreació era només una part de la visita, l’altre era la de patrimoni i introduir un xic més un tema que tot just comencen a tocar aquest curs, sent aquesta visita un reforç d’inestimable valor per al futur més immediat.

Explicant conceptes de guerra civil alhora que elements patrimonials, intentant adequar-se a una edat que has de ser molt impactant per que et facin quelcom de cas.

Provatures d’equip, entre rialles…però després entenen el pes d’un casc o d’una manta.

I aquí es on la recreació entra amb força, realment fan més cas, i de pas entenen com anava un soldat, guàrdia d’assalt camí del front en aquest cas…, podent preguntar i relacionar aquell patrimoni que estan veient amb la humanitat que tu expliques. Com vivien, com actuaven, les pors i les valenties, les esperances i les pors…, tot això fou explicat de manera comprensiva a fi i efecte que trairessin aquelles línies estudiades dels llibres i les humanitzessin, potser element clau per que s’ho prenguessin més seriosament.

Ells mateixos entren al joc.

Però es que a més s’ha fet un pas endavant…, fer que tastin la roba que aquella gent, triant aquesta vegada una senzilla manta, un passamuntanyes i un casc. Vergonyosos al principi, aquests tres elements sempre trobaven qui els portés, fent més entenedora l’experiència d’aquells familiars seus que ho van haver de viure, i que per raons obvies, ara els queda lluny.

Oriol Miró Serra.

2 de Novembre de 2017.

Deja una respuesta