36 – 39, Restes de la Guerra Civil, 03 Setembre 2016.
Editorial.
El caràcter public o privat de la recreació, o dignificar la recreació com objectiu.
Fortificacions anòmales, reciclatge d’edificis preexistents.
Per que recrear guerra civil?
La seu de la web, ja existeix.
Notes
Editorial
Doncs potser no estem tan malament. La Memòria Històrica.
Si que es cert que la dictadura franquista va demonitzar els republicans, també es cert que la democràcia ha consolidat una imatge amable dels franquistes, al temps «reparava» dels republicans, arribant als nostre dies encara en una situació alarmant cara a la memòria històrica. I es que no hem d’oblidar que som el segon país amb més desapareguts, no només per darrera de Cambotja.
Però gent, no estem tan malament, i si no estem malament es gràcies a persones com vosaltres que mai us heu rendit a la historiografia oficial, tot combatent-la des d’on podíeu.
I es que no l’estat no ha volgut arribar, hi ha arribat l’associacionisme, autèntics herois cara a mantenir la flama de l’esperança en un medi hostil per omissió. Per que si…ometre un tema tot esperant que s’apagui…es agredir-lo, i més tractant-se de persones i sentiments.
Vostra ha estat la feina de recordar els noms, fins i tot de les primeres recerques malgrat després no poguéssiu fer res més que honrar-los, allà on reposessin.
També vostra ha estat mantenir viva la memòria de les entitats, siguessin les que siguessin. I tot això entre burles quan no menyspreus de sectors, a vegades afins als governs de torn.
Però…i si llegiu els diaris dels últims mesos o anys veiem que hi torna a haver esperança, a traves de passos petits, massa petits pel nostre gust…però passos en definitiva.
Jo mateix he estat present farà menys d’un any a la presentació d’un informe arqueològic a Subirats, en que es tractava l’exhumació arqueològica de morts trobats, en el que fou una de les darreres batalles de la Guerra Civil a Catalunya. I mentre parlaven no vaig poder oblidar rumors que arribaven no fa tants anys on els cadàvers eren tirats o tornats a enterrar, rumors no provables…però tots sabem que sempre hi ha una dosi de veritat.
I això ja es un pas companys. Per bé que a vegades entitats associatives i públiques s’han creuat en el mateix camí, tot imposant-se la pública per damunt de la feina científica que estaven duent els primers. Cosetes així s’han de polir, i es que tots estem en la mateixa banda, i discutir per qui fa més es bastant absurd, ja que la resposta per mi està clara.
Tornant als passos, parlem de les fosses i enterraments, més concretament de dos casos. El primer el mapa de fosses de Catalunya, sempre incomplet…no ens enganyem. Hauria estat possible fa 10 anys un mapa així? Jo crec que no.
El segon, i noticia recent, la catalogació de fosses que durà a terme La Universitat Rovira i Vigili, en especific les referents a la zona de la Batalla de l’Ebre. Estenent ara si més enllà dels límits del combat i fent entrar els hospitals…que es on anaven els ferits.
I aquest mapa, com l’anterior torna a ser possible gracies a la col·laboració entre l’associacionisme primerenc i els organismes públics arribats després, que a vegades arriben després de misteriosos canvis de discursos.
I es que ja se sap que la política a vegades fa estranys camins i fa que t’acostis on no et volies acostar…i a més semblis un convençut de sempre, quan tu associació saps de sobres que no és així.
Però no val la pena enfadar-se, al capdavall, si el personatge públic que sigui ha canviat d’idea, es per tu, associacionisme no has parat mai de lluitar, per fer visible el problema.
Així doncs, torno a la frase de «No estem tan malament», per bé que no oblido que queda molt per fer, i aquest esforç seguirà recaient sobre nosaltres, els petits, ja que seguirem depenent de les lleis dels grans per poder fer algunes actuacions.
Grans, o institucions públiques, que més tard o més d’hora cauran en l’autocomplaença i així ho vendran, quan vosaltres sabreu que encara queda molt per fer.
Demanant des d’aquestes línies paciència i valentia, amb bona dosi de tossuderia ben aplicades, el que podríem considerar mà esquerra. I es que penso que mai guanyarem en els enfrontaments directes amb ells, al contrari…, hi sortirem perdent, ja que automàticament passarem a ser aquella mosca collonera que només vols matar. I es que per desgracia ens veurem obligats a escollir entre el mal menor, podent considerar mal menor un petit pas, i es que un petit pas sempre es millor que l’immobilisme.
Oriol Miró Serra.
31 d’Agost de 2016.